dijous, gener 01, 2009
Catarsi, no crisi. Optimisme malgrat tot en aquest 2009
Massa coses comencen a semblar quotidianes, normals, normals i corrents
Això si: en un context de superficialitat generalitzada (Baudrillard parla d'un procés de banalització mundial), acabem per acostumar-nos a tot... I aquest 2008 que ha acabat ens ha acostumat a la "crisi". Tot, de cop és culpa de la crisi. Durant "els anys bons" no poques coses eren il.lògiques, supèrflues, innecessàries. I ens havíem, aleshores, malacostumat. Aquest 2008 ha significat una clara inflexió. Benvinguda sigui. Almenys per mi.
Susan Sontag explicava que al trobar-se en un carrer de Los Àngeles amb Wim Wenders li va preguntar què feia un home tan cult com ell en un país on pràcticament no existia la cultura. I Wenders va respondre: "Imagina vostè major felicitat que viure en un món sense cultura!". Es referia, en efecte, a un alliberament orgànic, física i mental, del pes de la cultura, de la cultura de pes. Alliberament del subjecte de la cultura profunda, autoritzada per a requerir esforç i summa atenció, per a sentenciar entre l'excel·lent i el popular amb una guillotina il·lustrada. I sí, sembla que s'ha dimitit de pensar. Es percep cada dia. D'una manera tan suau, tènue s'ha estès la tela de la vacuïtat i la frivolitat. Fa dues dècades, menys i tot, era impensable estar governat per una sèrie de mediocres tant i tant superflus. Això és una de les coses que més ens hauria d'escandalitzar. En temps de "crisi", de desmoronament de 4 valors que regien el nostre món, tal i com l'hem conegut, estem en mans de persones que en un procés de selecció normalet, d'una empresa privada, d'una pime, o en unes oposicions a auxiliar de l'administració no superarien el primer test psicotècnic.
De tota manera sóc molt optimista respecte al que vindrà. N'estic convençut que, per dura que sigui la catarsi aquest 2009, sortirem reforçats, més autèntics i amb un estil de vida més humanista. No tenim alternativa. Lord Byron va deixar una frase cèlebre que diu així: El millor profeta del futur és el passat. I té la seva lògica. Hem passat ja per unes quantes crisis i, de totes, ens hem després de coses que no ens portaven enlloc i n'hem adoptat, per força, perquè era ja inevitable i ja començàvem a trigar massa, nous conceptes, valors, actituds i idees...
Sens dubte el que tenim per endavant és un hivern. Però ho hem de veure com un hivern plàcid, regenerador, catàrquic. La "primavera" dependrà de com aprofitem -i no malgastem- aquest hivern, metafòricament, que segur serà el 2009, un any que el pinten dur i ple de sacrificis.
No dic més, deixo dues noves frases que crec que són súper encertades:
"En aquesta vida cal morir diverses vegades per a després renéixer. I les crisis, encara que atemoreixen, ens serveixen per a cancel·lar una època i inaugurar altra" Eugenio Trias (1942-?) Filòsof espanyol.
"En les grans crisis, el cor es trenca o s'adoba", Honoré de Balzac (1799-1850) Escriptor francès.
Això si: en un context de superficialitat generalitzada (Baudrillard parla d'un procés de banalització mundial), acabem per acostumar-nos a tot... I aquest 2008 que ha acabat ens ha acostumat a la "crisi". Tot, de cop és culpa de la crisi. Durant "els anys bons" no poques coses eren il.lògiques, supèrflues, innecessàries. I ens havíem, aleshores, malacostumat. Aquest 2008 ha significat una clara inflexió. Benvinguda sigui. Almenys per mi.
Susan Sontag explicava que al trobar-se en un carrer de Los Àngeles amb Wim Wenders li va preguntar què feia un home tan cult com ell en un país on pràcticament no existia la cultura. I Wenders va respondre: "Imagina vostè major felicitat que viure en un món sense cultura!". Es referia, en efecte, a un alliberament orgànic, física i mental, del pes de la cultura, de la cultura de pes. Alliberament del subjecte de la cultura profunda, autoritzada per a requerir esforç i summa atenció, per a sentenciar entre l'excel·lent i el popular amb una guillotina il·lustrada. I sí, sembla que s'ha dimitit de pensar. Es percep cada dia. D'una manera tan suau, tènue s'ha estès la tela de la vacuïtat i la frivolitat. Fa dues dècades, menys i tot, era impensable estar governat per una sèrie de mediocres tant i tant superflus. Això és una de les coses que més ens hauria d'escandalitzar. En temps de "crisi", de desmoronament de 4 valors que regien el nostre món, tal i com l'hem conegut, estem en mans de persones que en un procés de selecció normalet, d'una empresa privada, d'una pime, o en unes oposicions a auxiliar de l'administració no superarien el primer test psicotècnic.
De tota manera sóc molt optimista respecte al que vindrà. N'estic convençut que, per dura que sigui la catarsi aquest 2009, sortirem reforçats, més autèntics i amb un estil de vida més humanista. No tenim alternativa. Lord Byron va deixar una frase cèlebre que diu així: El millor profeta del futur és el passat. I té la seva lògica. Hem passat ja per unes quantes crisis i, de totes, ens hem després de coses que no ens portaven enlloc i n'hem adoptat, per força, perquè era ja inevitable i ja començàvem a trigar massa, nous conceptes, valors, actituds i idees...
Sens dubte el que tenim per endavant és un hivern. Però ho hem de veure com un hivern plàcid, regenerador, catàrquic. La "primavera" dependrà de com aprofitem -i no malgastem- aquest hivern, metafòricament, que segur serà el 2009, un any que el pinten dur i ple de sacrificis.
No dic més, deixo dues noves frases que crec que són súper encertades:
"En aquesta vida cal morir diverses vegades per a després renéixer. I les crisis, encara que atemoreixen, ens serveixen per a cancel·lar una època i inaugurar altra" Eugenio Trias (1942-?) Filòsof espanyol.
"En les grans crisis, el cor es trenca o s'adoba", Honoré de Balzac (1799-1850) Escriptor francès.
dissabte, novembre 01, 2008
Per fi la tardor!
Finalment la tardor se'ns ha plantat aquí amb tota la seva bogeria. Primer la pluja, després un fred fora del normal -amb neu fins i tot al Tibidabo- i ara els temporals de mar. Avui he fet aquest vídeo -de molt mala qualitat- a la platja de Badalona, amb el clàsic "Pont del Petroli".
Parlen molt del canvi climàtic, però la certesa és sempre inconcreta. Dimecres passat a la una del migdia, d'un 29 d'octubre no oblidem-ho!, al centre de la ciutat hi havia 6 º . Temperatura que, en tot cas, seria pròpia d'una matinada del ple hivern.
La tempesta d'aquest migdia a Badalona ha estat ràpida i fugaç, però d'una violència notable. De fet aquests dies Barcelona té un temps plenament "britànic", plou, surt el sol, bufa vent del nord, ara del sud, ara plou un altre cop durant hores, torna a a aclarir-se, un dia fa fred i un altre torna a fer temperatures de prop de 20 º. La natura està desestabilitzada aquests dies de Tots Sants. Una mica com els temps que vivim.
Parlen molt del canvi climàtic, però la certesa és sempre inconcreta. Dimecres passat a la una del migdia, d'un 29 d'octubre no oblidem-ho!, al centre de la ciutat hi havia 6 º . Temperatura que, en tot cas, seria pròpia d'una matinada del ple hivern.
La tempesta d'aquest migdia a Badalona ha estat ràpida i fugaç, però d'una violència notable. De fet aquests dies Barcelona té un temps plenament "britànic", plou, surt el sol, bufa vent del nord, ara del sud, ara plou un altre cop durant hores, torna a a aclarir-se, un dia fa fred i un altre torna a fer temperatures de prop de 20 º. La natura està desestabilitzada aquests dies de Tots Sants. Una mica com els temps que vivim.
diumenge, setembre 07, 2008
Benvinguts a la RSEUA (República Socialista dels Estats Units de Nordamèrica)... ***
Cases "victorianes" a Chelsea, Londres. Tornem a abans de la Revolució Industrial? De què han servit els darrers 100 anys de conquestes socials i drets civils?El 1991, quan l'URSS va desaparèixer, la gran majoria dels sociòlegs i comentaristes polítics va pensar que el
Capitalisme havia triomfat definitivament sobre el
Comunisme. El sistema econòmic-polític representat pels Estats Units, Europa Occidental, les antigues colònies britàniques, Japó i els països de la Conca del Pacífic havia produït clarament una vida millor per als seus ciutadans que el comunisme soviètic i les diverses dictadures asiàtiques, africanes i llatinoamericanes que havien imitat moltes de les característiques organitzatives i ideològiques del món soviètic.
Els anys de plom, els anys 70, van veure una successió de revolucions i contrarrevolucions (Xile, Cuba, Nicaragua, El Salvador, Vietnam, Afganistan, El Congo, Etiòpia...) en què, clarament, la partida la va guanyar el Capitalisme en el seu aspecte més depredador. Només a Europa Occidental, els anys de plom van deixar, gràcies a l'Eurocomunisme i la Guerra Freda el que s'ha anomenat Economia Social de Mercat o
Estat del Benestar Social Europeu. Arreu del món l'anomenada Escola de Xicago ha acabat imposant des d'aleshores l'ortodòxia del Lliure Mercat i la manca de control absolut del Capital per part de l'Estat i la Ciutadania. La URSS, per mitjà del seu darrer president, Mikhaïl Gorvatxov va intentar aplicar un model semblant als de l'Europa Occidental: un sistema equilibrat entre l'economia estalitzada i la llibertat de mercat, capitals i producció. Com sabem no se'n va sortir.
Durant aquestes dues dècades, doncs, hem assistit al triomf del Lliure Mercat en la seva vessant més extrema que coneixem com Neolliberalisme i que, ideològicament, està sostesa pels anomenats Neocon. Sembla evident que en menys de dues dècades els que creien en un equilibri entre el Capitalisme més extrem i certs "drets socials" s'han vist superats i, ara, amb aquesta crisi dels especuladors, sembla que, evidentment el Sistema Europeu del Weltfare State està sentenciat...
Què tal anar-se'n fet a la idea de les 65 hores laborals que vol aprovar la UE?
Durant l'actual Crisi de les Subprime a les ciutats dels Estats Units ha reaparegut el fenomen dels "campers" o Nickelsville, famílies de classe mitjana que en no poder pagar la hipoteca s'instal.len en rulots o tendes de campanya
No us ho perdeu: Nickelsville, EEUU: Cientos de personas sin casa viven en carpas y buscan dónde vivir
Divuit anys més tard, el món sofreix una incertesa político-econòmica com no s'havia vist des de la Gran Depressió dels anys trenta. Com a conseqüència del creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic, el món s'enfronta a una competència sense precedents pels limitats recursos naturals del planeta Terra. Així mateix, hi ha múltiples incerteses noves, derivades del canvi climàtic i de les perspectives que la manipulació genètica i la nanotecnologia puguin alterar dràsticament les condicions de la vida humana. I a més de tot això, no hi havia tantes hostilitats de tipus religiós i nacionalista en tot el món, en forma d'atemptats suïcides gairebé diaris i guerres innecessàries (per decisions incompetents), des de les guerres de religió del segle XVII.
Ara mateix la Generalitat està congelant molts i molts projectes. I la Llei de la Dependència continua sense aplicar-se, l'escola pública va justa de recursos, materials i personal, per tenir visita amb un especialista hi ha llistes d'espera de sis mesos, la justícia triga anys a resoldre plets rutinaris, etc...
Ens hauríem de parar a pensar "qui prodest" (qui en surt guanyant d'això dit tal qual, perquè sempre hi ha 'algú' que en surt guanyant...???
Privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues
Ja que queda clar que, després de 15 anys de rearmament del sistema capitalista, de desinversió en el sector públic quan no directament privatització al.legal de serveis bàsics (aigua, gas, telefonia, serveis sanitaris, educatius, etc.) ara és una autèntica presa de pèl que amb el capital públic s'estigui frenant que els especuladors s'enfonsin?
Als Estats Units ja ha aparegut el fenomen de gent que ha hagut de tornar la clau de la seva casa al banc per no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense treball i haver estat encausada per imapgament. Comença a haver famílies que s'instal.len a "fer càmping" als parcs de les ciutats... Perquè ja són milions de persones que viuen històries amb finals previsiblement d'aquesta mena. I, parlem clar, no era senzillament escandalós que durant els darrers anys els mileuristes amb contractes en precari estiguessin consumin molt per damunt de les seves possibilitats i, a sobre, hipotecant-se pel 100 % del valor real de la seva renda mitjana!???
***El títol no és una idea meva ni cap provocació gratuïta, és una encertada metàfora que ha aplicat en un dels articles més interessants sobre "el que està passant" -publicat al The Guardian, per l'economista Nouriel Roubini i titolat
Public losses for private gain (Pèrdues públiques per guanys privats)
dilluns, setembre 01, 2008
Exposició múltiple i impúdica (o la personalitat en línia)
No parlo de fotografia ni tècniques d'enfocament de la càmera. Bé sí, parlo de com ens enfoquem, ens exposem... a la xarxa. Em té molt encuriosit, ja fa anys per cert, com gent que "abans" (o en la vida "real" en l'actualitat) qualsevol estudiós de la personalitat humana catalogaria de discretes, pocs donades a la xerrameca i l'estridència, justament és a la xarxa -on en principi l'anonimat estaria més "garantit"- abandonen aquestes característiques i es donen a l'exposició personal, l'exhibició (no malpensem encara si us plau...) al món en general, i -no sé si voluntàriament o no- posen en públic aspectes de la seva personalitat o intimitat que, abans o en la vida real -repeteixo- no ho farien.
Els psicoanalistes amb prou feines han començat a teoritzar sobre aquest aspecte de la personalitat humana que sembla que internet està modificant. Per mi el problema sempre ha estat el mateix: la llibertat pública, la democràcia vaja i, al capdemunt, la llibertat personal en la societat de la informació no acaben d'estar garantides. Perquè a la bona fe de la majoria, entre els quals m'incloc, hi hem de contraposar la mala fe d'uns pocs (o això vull pensar, que són pocs) i, malauradament, amb molt de poder. vull recordar que queda fora de discussió que la informació és un Poder, i no crec que el quart com es diu banalment, jo diria que ja és el primer...
Jo al davant del pc (ja fa anys per cert...)
Ahir, tot fent una recerca per internet, vaig haver d'entrar a Facebook per què si no no hi havia manera d'entrar a la única entrada sobre una persona de qui feia temps que no sabia i havia perdut l'adreça i mai no he tingut el mail. La curiositat em va portar a inscriure'm i, com qui no vol la cosa, ja tinc un nou espai propi on, més per avorriment i inèrcia, he acabat sense adonar-me'n fent una autèntica presentació de mi mateix amb dades sobre mi que, a poc que algú em conegui una mica, de vegades en persona un triga en saber temps i aquí, a la xarxa, amb un cop d'ull i 5 minuts té exposades, a la vista de qui sap qui, pública i impúdicament. És manifest que l'aparició i creixent difusió d'Internet ha suposat un profund impacte en la societat. Les noves tecnologies de la informació han possibilitat la creació d'un nou espai social en el que és possible relacionar-se i interactuar a distància, això ha provocat canvis fonamentals en les interrelacions humanes. Dins d'aquest nou entorn social té especial interès l'anomenat "ciberespai" que ha sorgit gràcies a la utilització de l'ordinador, especialment d'Internet.
No puc amagar que ho trobo un punt ridícul, tota aquesta substitució de les relacions personals per la virtualitat. Esclar que això no és un xat ni un simple programa de conversa estil MSN..., prò té un no sé què d'exhibició i reducccionisme banal de la relació inter personas que em deixa, un cop més (i ja van en aquesta dècada ominosa...), estupefacte. Molts autors opinen que vivim en un món amenaçador en què la tecnologia despersonalitza a l'individu, havent de fer front al dilema de discriminar el que és real o irreal, dins i fora, del que és autèntic o no. Per mi, internet és una immensa biblioteca si se sap utilitzar bé, però d'aquí a substituir la comunicació personal, el contacte directe per la interdependència tecnològica hi ha una distància, una barrera, que intento no traspassar.
Quan vaig començar a conèixer internet, fa 10 anys, sense adonar-me'n... molt ràpidament, vaig entrar en plantilla a una redacció inefable on "fèiem pàgines webs" (horrorós com estava de moda cap el canvi de mil.lenni aquesta "professió" i jo ni n'era conscient aleshores!) i, sense solució de continuïtat, vaig haver de construir el meu ideari laboral ja interdependent i esclau de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).
Per no avorrir més amb aquest post acabaré amb una reflexió de Sherry_Turkle, un analista de la comunicació interpersonal i les xarxes relacionals a la xarxa, en què diu que Internet ha contribuït a pensar en la identitat en termes de multiplicitat. En l'Internet, les persones són capaces de construir un jo al passejar per molts jo, i dóna a la gent l'oportunitat d'expressar múltiples aspectes i sovint inexplorats del jo, jugar amb la seva identitat i provar identitats noves. Si el pensament modernista, la visió clàssica del món que ha dominat el pensament occidental des de la Il·lustració es caracteritza per termes com "lineal", "lògic", "jeràrquic" i per tenir "profunditats" que poden ser dilucidades i compreses, el pensament postmodernista es caracteritza segons Turkle per termes com "descentrat", "fluid", "no lineal" i "opac".
Aquí us deixo un bon enllaç: Identidad en internet
Els psicoanalistes amb prou feines han començat a teoritzar sobre aquest aspecte de la personalitat humana que sembla que internet està modificant. Per mi el problema sempre ha estat el mateix: la llibertat pública, la democràcia vaja i, al capdemunt, la llibertat personal en la societat de la informació no acaben d'estar garantides. Perquè a la bona fe de la majoria, entre els quals m'incloc, hi hem de contraposar la mala fe d'uns pocs (o això vull pensar, que són pocs) i, malauradament, amb molt de poder. vull recordar que queda fora de discussió que la informació és un Poder, i no crec que el quart com es diu banalment, jo diria que ja és el primer...
Jo al davant del pc (ja fa anys per cert...)
Ahir, tot fent una recerca per internet, vaig haver d'entrar a Facebook per què si no no hi havia manera d'entrar a la única entrada sobre una persona de qui feia temps que no sabia i havia perdut l'adreça i mai no he tingut el mail. La curiositat em va portar a inscriure'm i, com qui no vol la cosa, ja tinc un nou espai propi on, més per avorriment i inèrcia, he acabat sense adonar-me'n fent una autèntica presentació de mi mateix amb dades sobre mi que, a poc que algú em conegui una mica, de vegades en persona un triga en saber temps i aquí, a la xarxa, amb un cop d'ull i 5 minuts té exposades, a la vista de qui sap qui, pública i impúdicament. És manifest que l'aparició i creixent difusió d'Internet ha suposat un profund impacte en la societat. Les noves tecnologies de la informació han possibilitat la creació d'un nou espai social en el que és possible relacionar-se i interactuar a distància, això ha provocat canvis fonamentals en les interrelacions humanes. Dins d'aquest nou entorn social té especial interès l'anomenat "ciberespai" que ha sorgit gràcies a la utilització de l'ordinador, especialment d'Internet.
No puc amagar que ho trobo un punt ridícul, tota aquesta substitució de les relacions personals per la virtualitat. Esclar que això no és un xat ni un simple programa de conversa estil MSN..., prò té un no sé què d'exhibició i reducccionisme banal de la relació inter personas que em deixa, un cop més (i ja van en aquesta dècada ominosa...), estupefacte. Molts autors opinen que vivim en un món amenaçador en què la tecnologia despersonalitza a l'individu, havent de fer front al dilema de discriminar el que és real o irreal, dins i fora, del que és autèntic o no. Per mi, internet és una immensa biblioteca si se sap utilitzar bé, però d'aquí a substituir la comunicació personal, el contacte directe per la interdependència tecnològica hi ha una distància, una barrera, que intento no traspassar.
Quan vaig començar a conèixer internet, fa 10 anys, sense adonar-me'n... molt ràpidament, vaig entrar en plantilla a una redacció inefable on "fèiem pàgines webs" (horrorós com estava de moda cap el canvi de mil.lenni aquesta "professió" i jo ni n'era conscient aleshores!) i, sense solució de continuïtat, vaig haver de construir el meu ideari laboral ja interdependent i esclau de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).
Per no avorrir més amb aquest post acabaré amb una reflexió de Sherry_Turkle, un analista de la comunicació interpersonal i les xarxes relacionals a la xarxa, en què diu que Internet ha contribuït a pensar en la identitat en termes de multiplicitat. En l'Internet, les persones són capaces de construir un jo al passejar per molts jo, i dóna a la gent l'oportunitat d'expressar múltiples aspectes i sovint inexplorats del jo, jugar amb la seva identitat i provar identitats noves. Si el pensament modernista, la visió clàssica del món que ha dominat el pensament occidental des de la Il·lustració es caracteritza per termes com "lineal", "lògic", "jeràrquic" i per tenir "profunditats" que poden ser dilucidades i compreses, el pensament postmodernista es caracteritza segons Turkle per termes com "descentrat", "fluid", "no lineal" i "opac".
Aquí us deixo un bon enllaç: Identidad en internet
dissabte, agost 30, 2008
Grècia...
Feia molt de temps que planejava tornar a Grècia. Hi havia estat el 1998 però, aleshores, la sensació que em va deixar va ser de mal regust de boca i estada "fracassada". A finals de juny del 1998 a Atenes m'havia enxampat una onada de calor amb màximes de més de 42 º (eren notícia a la premsa local) i mínimes de 30 º i vaig dormir molt malament en un alberg on les garanties de seguretat i higiene eren mínimes. A més a més la ciutat estava potes enlaire per les obres anteriors a les Olimpíades que la ciutat acolliria l'estiu del 2004. El cas és que veníem molt cansats d'un viatge de moltes hores en tren i barco des de Budapest. Des del matí del dia 29 de juliol que ens havíem llevat a la capital d'Hongria portàvem més de 48 hores fent kilòmetres i hores en tren i barco. La ruta va ser un pèl complicada... La intenció inicial era aprofitar les possibilitats del bitllet Interrail per fer un salt enorme entre Budapest i Atenes, els dos punts bàsics del viatge que féiem aquest estiu. Una part eren les ciutats imperials de Munic, Viena i Budapest i, la definitiva, Atenes i Grècia en general. Després, doncs de més de 2 dies i mig viatjant per l'Adriàticen el que segurament és la ruta marítima més llarga d'Europa -la Venècia-Patras- en què vam conèixer tot de gent (i ballar el sirtaki en una memorable vetllada en alta mar...). A l'estació de Budapest, quan vam veure el tren que -via Belgrad i Sofia- anava cap a Grècia, vam tenir una mena d'atac de comoditat, que no de pànic, i ens vam estimar arriscar-nos a anar a Venècia i provar de trobar passatge al ferry que des d'allà et porta plàcidament a la costa oest de Greia. Va valer la pena. L'entrada a l'Hèl.lade et fa gaudir del panorama de les Illes Jòniques, entre elles la mítica Ítaca , i acabes arribant a Patres després d'un trajecte per mar tranquil, còmode i segur. De manera que vam arribar a Atenes la matinada del 30 al 31 de juliol.A l'autobús des de Patres primer contacte amb la mentalitat grega. Les carreteres de dos carrils passen a ser de tres carrils, no per ampliació sobtada al nostre pas de la calçada, no!. Simplement la gent s'inventa una mena de carril "ràpid" enmig de la línia contínua i no saps si prendre-t'ho estoicament o convertir-te al Catolicisme (o a l' Ortodòxia per fer honors als amfitrions...) i pregar a arribar sa i estalvi a la capital no el més aviat possible (que tampoc es respecten els límits de velocitat) sinó arribar no importa quan, però arribar al cap i a la fi.
Passada la ruta de Megara, on afortunadament la carretera, a mesura que t'apropes a Atenes, es converteix en una moderna i eficient autopista de 3 carrils per sentit de circulació, notes que estàs aprop de la metròpoli grega per l'aparició de la contaminació lumínica i la xardor ambiental que emet la gran ciutat. Atenes té un clima espantós a l'estiu i, ficada en una vall entre muntanyes de més de mil metres, el creixement desmesurat no fa res més que crear una bombolla de calor que es regenera tota sola si no bufa vent. Atenes és una de les ciutats més contaminades d'Europa i el seu clima a l'estiu l'exagera. I, passada la última pujada, baixant ja per la perifèria, vaig començar a mirar a l'horitzó, volia tenir el primer contacte visual amb l'Acròpòli, i no vaig trigar a veure'l, en la llunyania d'una de les avingudes que travessen l'enorme ciutat...
Molt interessant va ser la visita al Teatre d'Epidaure, de la qual adjunto un vídeo i m'estalvio les paraules que no serien sinó que tòpics i redundància innecesssària.
(continuarà)
dilluns, agost 11, 2008
10 anys de diferència
Fa una setmana que he tornat de Grècia, tinc per a un bon article, moltes impressions, idees, sentiments i observacions que fer.
Però necessito "cubar-ho" tot una mica, durant la placidesa del que queda d'agost..., abans de posar-m'hi.
De moment aquesta és la foto que vaig voler repetir:
Darrere al Teatre d'Herodes Atticus el 2 d'agost del 2008:
I aquesta era la imatge del 28 de juny del 1998:
Els anys passen que fa vertigen veure's aprop dels 40, exactament avui em queden 6 mesos per assolir aquesta "marca"... Però l'important és estar-hi, gaudir, intentar millorar cada dia i aprofitar totes les coses bones que t'atorga aquesta vida, una d'elles asseure's a meditar al turó de l'Acròpoli.
Però necessito "cubar-ho" tot una mica, durant la placidesa del que queda d'agost..., abans de posar-m'hi.
De moment aquesta és la foto que vaig voler repetir:
Darrere al Teatre d'Herodes Atticus el 2 d'agost del 2008:
I aquesta era la imatge del 28 de juny del 1998:
Els anys passen que fa vertigen veure's aprop dels 40, exactament avui em queden 6 mesos per assolir aquesta "marca"... Però l'important és estar-hi, gaudir, intentar millorar cada dia i aprofitar totes les coses bones que t'atorga aquesta vida, una d'elles asseure's a meditar al turó de l'Acròpoli.
diumenge, juny 29, 2008
La "gran" Barcelona (?)
Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse. esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme (si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.
Quan parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes.
A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitat (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia.
La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km2 i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km2. És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.
Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants perkm2.
A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.
Per acabar hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%.
Llista de les àrees metropolitanes d'Europa
Continuarà :
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse. esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme (si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.
Quan parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes.
A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitat (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia.
La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km2 i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km2. És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.
Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants perkm2.
A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.
Per acabar hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%.
Continuarà :
