Placa d'homenatge a l'Exili del 39

Aquest febrer, com cada any, ha fet l'aniversari de l'exili de centenars de milers de persones a travès dels colls del Pirineu Oriental en condicions meteorològiques adverses, i reto aquí homenatge -en dies de retrocès social i laboral al nostre país- a tota aquesta gent que va lluitar perquè nosaltres, els seus descendents, tinguéssim una societat més justa, lliure i culta. N'estic segur que no els estem sent fidels i que molts d'ells -sinó la majoria- deuen estar rebregant-se de decepció allà on siguin. A què espera aquesta societat adormida i aborragada a dignificar-los tot recollint la flama que van aixecar i defendre fins el final, en molts casos, fins la pròpia mort.

Del Puigmal al Canigó, tot el Pirineu Oriental, en primer pla: Pla de l'Estany (de Banyoles)

Onada de fred Candelera 2012

Estem passant una ONADA DE FRED com no teníem des del 85, aquí deixo un experiment d'ahir, després de treballar, vaig anar a experimentar la sensació extrema d'una tramuntana a l'Escala a només 3 º a les 14.30 am un wndchill -sensació de fred- proper als -20 º.


S'ha de destacar les temperatures que a ple sola la zona de Badalona no superen els 5'0 º de màxima, la nevada de Roma, la bufera de neu de Menorca, la nevada d'Alger o la nevada més forta des del 56 a Mallorca. I això no ha fet més que començar!

Nevant a la Vallensana 02-02-12(Badalona-Santa Coloma

Tramuntana gèlida a l'Escala 03-02-12

2012, la certitud final del negre túnel

És lamentable comprovar que després de 3 anys continuem igual i anem a pitjor. No hi ha llum al final del túnel. I no és una frase fàcil. És una crua realitat. I les idees i interpretacions sobre el que està passant amb aquesta 'crisi' són superades mes a mes, amb una mena de vertigen històric i amb un caire histèric. L'histerisme de la història? No sé, fa tres anys algú hagués pensat que ens podríem plantejar que potser l'Euro desaparegués com no s'està de repetir 'l'òrgan oficial' del Capitalisme Liberal Anglosaxó, The Economist, l'11 de l'11 de l'11?. Avui fa 10 anys que l'Euro va entrar en les nostres vides. Va ser la nit de Cap d'Any del 2002 en què ens van repartir aquells sacs amb uns quants euros per pagar les consumicions de la nit i vam comprovar que al Regne d'Espanya a picardia de sempre sobrevivia a l'Europa de la moneda única i que un euro no eren 166 pessetes sinó 100. Tots recordem com el menú que costava 800 pessetes va passar a costar 8 €; el cafè de 100 pessetes va passar a 1 €, la cervesa de 125 pessetes a 1,25 €, la peça que valia 3.000 pessetes passava a 30 €, i tots els canvis es feien en base a 1 euro = 100 pessetes. Tots els diaris en rememoren l'efemèride, l'Ara exemplifica com psicològicament un euro va substituir la moneda de 100 pessetes. Durant aquesta dècada passada dues generacions senceres ens hem convertit en mileuristes i durant la crisi recent un fotimer de gent, esgotades les prestacions d'atur, sobreviu amb 400 euros de paga de renda mínima que, recentment ha estat prorrogada sis mesos mes però que un economista que s'ha convertit en una de les cares de la crisi, Santiago Niño Becerra, va predir que els 400 euros arribaven per quedar-se per sempre més. El mateix economista que prediu que només un 30 % de la població tindrà feina estable al llarg de la seva vida i que el 70 % restant malviurà encadenant feines en precari amb temporades a l'atur. M'ho diu a mi? Els que vam iniciar la nostra 'vida laboral' a la dècada dels 90 hem conegut pel cap baix 3 crisis i en una reunió de 10 persones al voltant dels 40 anys tothom ja ha passat per 3, 4, 5 feines en la seva trajectòria i tothom ha estat un o dos cops a l'atur en menys de 15 anys. On és la novetat? Aquest 2012 ens haurem de treure la vena dels ulls i haurem de demanar en justa conrrespondència que ens diguin la 'veritat', no?

La mateixa normalitat amb què assumim que els caixers automàtics siguin ocupats cada cop per més indigents o que als supermercats a l'hora de tancar hi hagi cua per remenar la brossa com explica aquest article de Tercer Sector.en la certitud de què el que semblava una anomalia fa pocs anys sigui finalment una rutina, la 'normalitat'?

Contemplo amb amargor que vaig començar fa 4 anys explicant el que va passar amb el rescat de la Banca de Wall Street i recordo com l'any passat escrivia sobre el segon mal any, i en comença el tercer...

sobre el 'rescat de la Banca' el 2008

La caixa negra (la crisi)

Optimisme malgrat la crisi en el 2009

2011, lo segon mal any



Arriba un moment en què a un no se li acut res més que mirar el mar un 31 de desembre, aquí, ara a Mataró, i intentar esbrinar si tot se n'anirà a n'orris i com serà la 'tempesta perfecta' que alguns economistes presagien per aquest 2012. O, com ara, la tarda del dia 1, repassar les pàgines del Vivir de La Vanguardia, entretenir-se a llegir les prediccions astrològiques per l'any dels 12 signes i quedar-se amb la frase de l'astròloga que resumeix el panorama global dient que els planetes estan, "si fa no fa, colocats igualment que durant el Crack del 29".

De qui és l'art?

En qüestió d'un parell d'anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser. (foto A. Pérez Bea)

No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York...

Museu de l'Acròpolis, Atenes (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda d'aquest agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.



El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els anglesos n'agafin les regnes...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.

La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, em vaig fer la mateixa pregunta al Louvre davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos. Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 de setembre al Soho de la premsa internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!

Centre Georges Pompidou, París (C) A. Pérez Bea

From Cambridge

Good afternoon from Cambridge... rain, rain so this is Britain. Els colors d'agost... no hi ha altres un 'any sense estiu' que diuen per aqui.
Fotos com sempre a
Àlbum Personal de Flickr

I'm still In C'Bridge and I'm starting to miss my new friends and the unforgettable course of Contemporary English with Lis Harrison ;-)


Youtube video from Elbow - Song: "One Day Like This"

La Terra en directe

Clicant a l'enllaç del finall s'accedeix a la imatge en temps real de la Terra. Amb tots els paràmetres visibles, començant per on és de dia i on de nit -perfectament visible avui el solstici d'estiu amb el Pol Nord completament assolellat les 24 hores i viceversa el Pol Sud...- la situació atmosfèrica global incloent on hi ha les principals pertorbacions tropicals -huracans, tifons...- i dades curioses sobre els volcans en actiu, els darrers moviments sísmics i, fins i tot, per on passa l'Estació Espacial Internacional: de nit si coincideix que passa per damunt nostre podem resseguir el seu rastre tal qual fos un estel fugaç!

Una de les pàgines més completes sobre Geografia Interactiva és sens dubte aquesta. En un clic tenim a l'abast aspectes d'astronomia, meteorologia, astrofísica, geomorfologia i fins i tot astronàutica.

Clicant aquí, ja dic: la Terra en Directe!

2011, lo segon mal any?

Segons la tradició Lo mal any primer" és com es va conèixer des del seu mateix moment, a finals de l'Edat Mitjana, l'any 1333. Aquest es va produir a causa de la mala collita de blat, que comportà una gran fam i la conseqüent crisi de subsistència. A aquest 'primer mal any' li succeïren una sèrie de crisis -guerres externes i civils, grans sequeres i inundacions, terratrèmols, crisi dinàstica, etc.- que, amb l'entrada al segle XIV, conclouen amb la fi de l'expansió territorial de la Corona d'Aragó i la prosperitat econòmica adquirides en els segles anteriors. Aquesta sèrie de mals anys iniciats el 1333 acabarien, rematats de mala manera, amb el considerable cataclisme que va suposar el 1348 la Pesta Negra, la pandèmia més gran documentada per la Història des d'aleshores i encara no igualada per cap altra crisi demogràfica posterior.

2011, un any que es presenta amb núvols grisos a l'hortizó FOTO: Albert Pérez (c) 2010

Una crisi econòmica, de subsistència, doncs va acabar amb una de demogràfica. Europa, en general, no recuperaria el 'ritme' de creixement anterior al primer quart del segle XIV fins ben entrat el segle XV. Catalunya, però, ja aleshores, va perdre realment el tren de la història. Ja que ni el Renaixement del segle XV ni tan sols l'anomenada "època dels descobriments" van poder ser aprofitats per reprendre económicament el 'ritme'. La gran crisi catalana del segle XIV no seria superada, tècnicament en termes històrics, fins el segle XVIII!.

Aquesta 'crisi' actual, iniciada el 2007, va començar sent econòmica, comercial, bursàtil i fonamentalment per causes financeres. No n'hi ha al darrere una crisi de producció ni agrària. Ni tant sols industrials. I la crisi de les anomenades Punt.com del 2001-03 ja estava més que superada. La nova economia ja era vella el 2007... Però aquesta crisi s'ha complicat amb factors geoestratègics -el resorgiment de potències com la Xina o el Brasil estan canviant la geostratègia mundial...- i, a Catalunya, Espanya i Europa ha derivat en una de clarament política i social a part de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Aquest 2010 se'n va deixant clara una certa incompetència de Catalunya dins d'Espanya, la clara decadència del sistema polític espanyol actual -que serà anomenat per la història previsiblement com la Segona Restauració (Borbònica, la primera va ser la del 1748-1931) i, finalment, una clara incapacitat europea per tenir un paper important i unitari en l'esfera de la Globalització. A tot això li afegim les formidables retallades en l'Estat del Benestar Europeu, sorgit després de la cran crisi dels anys 30 i la Segona Guerra Mundial...(hm!) a què volen sotmetre'ns aquests ents estranys i sense cara i ulls (oficials) que responen al nom eteri i inconcret de 'mercats'...

Per tant, no sé si dir que, efectivament, aquest any 2011 neix comdemnat i prejutjat com a Segon Mal Any ja que, si bé la crisi econòmica data del 2007, fins el 2009 jo encara creia que podia passar per una 'crisi qualsevol', però a partir del juny d'aquest any, durant el qual el nostre país va riscar el default financer ha quedat clar que estem en un moment i un lloc on les bones notícies no haurien de ser propícies durant un llarg temps... és trist però és així. Una simple repassada objectiva a l'horitzó immediat no fa pensar que el 2011 hagi de ser més bo any que el 2010. Que, per tant, hauria estat possiblement Lo Primer Mal Any (II) actual.

Res m'agradaria més que, d'aquí un any, a part de córrer per aquí, retornar a aquest text i desmentir-ho. De moment no hi ha motius per pensar que estigui equivocant-me, per això escullo una fotografia amb ànim positiu, la metàfora del que voldria que fos el 2011: que puguem mirar enrere després de la pujada per un camí plàcid rodejats de vegetació serena i en un dia radiant... I aprofito per convidar-vos a anar seguint aquest 'Fabulacions' recentment refundat. Molt bon any 2011 a tothom!