fabulacions

No és tan difícil fer una recerca per uns quants blocs independents o alternatius que aporten informacions silenciades per la premsa...
Normalment, periodistes a l'atur o que mai no faran carrera.


Això és una llista de càrrecs:

- Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern
- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- Presidenta de PROMUSA.
- Presidenta de PROECSA.
- Gerent del Consorci de la Colonia Güell.
- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
- Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.
- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.
- Consellera del Barri de la Mina.
- Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de La Caixa.
- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
- Vocal del Consorci Sanitari Integral.
- Vocal de la Fundació Caviga.
- Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona
-Consellera de La Caixa.

¿Es un ocellet? Un peix gros? No, no? No, un càrrec local de segon escalafó progressista. Es Anna Hernández Bonancia del PSC. ¿I qui és aquesta Anna Hernández Bonancia que ostenta tants càrrecs públics i no públics?

Hmmm.... Anna Hernández Bonancia és l'actual esposa de D.José Montilla Aguilera.

Continuem:

A SANTA COLOMA DE GRAMENET, El 18 de juny passat, la Plataforma en Defensa de la Serra de Marina va fer una manifestació ciutadana per a demanar la dimissió del presumpte alcalde corrupte, Bartomeu Muñoz -a hores d'ara 4 de novembre del 2009, després de 10 dies a la garjola encara nominalment és alcalde electe. Els membres del PSOE local i els seus satèl.lits polítics (sense exclusió: UGT, CCOO locals i agrupacions colomenques d'ICV, CiU) van considerar el lema una provocació extremista. Quasi be, als manifestants se’ls va tractar com si a la Pretòria racista del apartheid sudafricà uns negres es manifestessin demanant el final del règim feixista i racista.



VULL RECORDAR que la premsa i les teles, incloses les locals d'aquí, la XTL, la BTV, TV3, TVE Cat... pilotes del “regim” no van obrir boca.

Curiosament ara ha estat l'operació Pretòria la que ha posat la mirada a la sempre tan maltractada i malmirada Santa Coloma. De fet, cap mitjà de comunicació, davant d’una manifestació d’aquestes característiques de participació, no va dir absolutament res. Recordem-ho per no fer volar coloms avui.

Aquesta agencia de col.locació i endollatge gremial que es el PSOE local (i no és l'únic), està políticament pringat fins a les celles. Aquests dies és molta la gent que per Santa Coloma mira a una altra part, cosa que no és sinó que pura i dura omertà. De cop ningú no havia 'notat res', ningú no en sabia res, no s'imaginaven res (sic) i, al.lucinantment, "com pot ser que un alcalde que regalava els llibres de text cosa que cap altre ha fet o posava escales mecàniques per tot arreu i a sobre no necessitava fer-se milionari -ho és per
herència per part de pare- hagués pogut ser tan corrupte i, digue-m'ho clar, inclinat a tenir una caixa b permanent...

Tots i cadascú dels seus membres no tant sols no ha obert boca en aquests darrers anys, sinó que s’han convertit en el palmers del senyor batlle. Mai un baró feudal havia tingut uns vassalls tant agraïts, rendint-li una adhesió de compromís i amistat tan noble, que caldria buscar en el diccionari una paraula per definir l’amor que s’han tingut els uns als altres.

Ara intentaran refer el seu discurs, posaran un altre peça (el Fogué, marit de la Manuela de Madre) i som-hi, a seguir com ara. A les ferides, quan supuren, no es recomanable posar tant sols un esparadrap al damunt.

L'actual Govern de Catalunya es passa la vida fent una campanya anomenada 'La Revolució dels petits gestos'...

Parlem, de petits gestos?

Ana Hernàndez, senyora de Montilla, no es queda curta. És la primera tinent d’alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), responsable de l’àrea de política territorial, urbanisme, habitatge i medi ambient i també responsable de la conselleria de relacions institucionals. La secció local d’ERC va criticar que el seu sou per una dedicació de mitja jornada era escandalós. Doncs per Montilla, es veu que no era prou i com a president del PSC-PSOE l’assigna com a diputada de la Diputació de Barcelona de l’àrea d’infraestructures, urbanisme i habitatge. Tampoc no he pogut trobar el sou com a diputada de la Diputació, però si tenim en compte que el president de la Diputació de Barcelona cobra més de 140.000 € anuals, no seria gaire escabellat concloure que el salari que cobra l’esposa del Montilla, amb les dues feines, supera amb escreix els 100.000 € anuals.

Però això no és tot: en quants consells d’administració hi ha els Montilla? Abans de ser nomenat president de la Generalitat i sent ministre d’Indústria, en Montilla no va deixar de ser-ho de moltes empreses públiques o semipúbliques dependents de la Diputació i l’Ajuntament de Cornellà. En quantes encara hi continua sent? I l’Ana Herndàndez, de quantes n’és? Se sap el que cobren per ser-ho o per assistir a les reunions?

Sense tenir cap dada oficial perquè en aquest país tot això es manté en secret o d’amagat, em jugaria un pèsol que la família Montilla deu superar els 300.000 € anuals. És a dir, estem parlant de 25.000 € bruts mensuals, un sou mitjà anual de molts catalans. Dit d’una altra manera, el que guanya la família Montilla equival al que guanyen 12 famílies catalanes!!

Però els diners no són el quid de la qüestió, perquè ja siguin 100.000 € o 300.000 € no és el més gros. Per mi és més greu com ho han aconseguit i amb quina impunitat ho segueixen fent, sense cap crítica als mitjans ni de la resta dels partits.

És escandalós que aquestes persones guanyin tants diners a costa dels contribuents i que això sigui només gràcies a la política partidista.

És escandalós i indecent que quan en Montilla va ser nomenat president de la Generalitat, la seva dona va continuar com a primera tinent d’alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), responsable de l’àrea de política territorial, urbanisme, habitatge i medi ambient i també responsable de la conselleria de relacions institucionals. Què vol dir això de responsable de la conselleria de relacions institucionals? Que quan en Montilla va a Sant Just Desvern ella s’encarrega de donar-li la benvinguda? No s’han fet una mansió, d’almenys 500 metres quadrats, pel que vaig poder veure fa un any quan se l’estava fent, a Sant Just? Cobra la seva dona per donar-li la benvinguda a casa seva?

És escandalós, indecent i immoral que en Montilla, com a president del PSC-PSOE i sent president de la Generalitat, nomenés la seva dona com a responsable a la Diputació de Barcelona de l’àrea d’infraestructures, urbanisme i habitatge.

No us heu preguntat mai per què la família Montilla té tantes ganes de controlar tot el que es refereix a la construcció?

M’ha arribat de bones fons que la Generalitat es dedica a comprar terrenys o construccions mig parades, sobretot al Baix Llobregat, amb l’excusa de fer pisos de protecció oficial. Més pisos ara que en sobren a centenars de milers?

Cap periodista ni cap partit no es fa preguntes com les que es fa un ciutadà normal i que per acabar-ho d’adobar viu exiliat de la seva professió?

A la política catalana, i més a l’espanyola, riu-te’n, de les manifasseries del Millet.

Ja m’agradaria veure qui paga la factura d’Internet de la casa dels Montilla. Potser ens trobaríem que ni les paga ell de la seva butxaca. Ja se sap, que qui l’hi té el gust agafat, no se’n pot estar.

Cal regenerar la política catalana, però no amb petits gestos, sinó dinamitant-la.

La pregunta és: es mou alguna cosa a la Catalunya del segle XXI sense permís de 'el partido'?
La pregunta segona és: i els periodistes, els fiscals i jutges fan la seva feina...?

Jo acabava ràpid amb l'atur, que som uns quants llicenciats "sobradament preparats" a l'atur o en perill d'estar-ho. Bé, uns quants no, una barbaritat...

I Santa Coloma, la tant estimada Santa Coloma del PSC local i en Bartu, ja frega el 25 % d'atur i no deixa de ser una de les ciutats amb més mancances socials, urbanístiques i estructurals de tota mena de Catalunya.

La sensació que tinc de tornada de les vacances és que, en tornar, m'he equivocat de país... o d'època. O, les dues coses?

Sembla que més que tornar de vacances estic de 'retorn al passat', m'explico.

Per començar feia anys que no sentia parlar de la Falange i quan me n'assabento que encara fa de les seves i de què encara no els han aplicat la Llei de Partits com tocaria només llegint els seus estatuts o repassant la seva 'democràtica' història és perquè han convocat una manifestació. Qui els ha vist! Els que fa 30 anys prohibien manifestar-se, ara van darrere una pancarta i -molt em temo..- amb els bastons amagats dessota. Diria que la Falange almenys hauria d'estar al nivell d''altres partits il.legalitzats de terres basques, per posar un exemple, no? Doncs no. No només això sinó que quan hi sento a parlar del partit fundat per Primo de Rivera és perquè vénen a manifestar-se contra una consulta democràtica no vinculant i que, en un país normal, no seria més que el 'divertimento' d'una festa 'regional' i que promou un petit ajuntament del Maresme. Consulta increïblement il.legalitzada per les instàncies judicial d'un estat d'Europa Occidental...

En fi, penso en tot això i em dic de posar les coses en el seu context i busco per internet i comprovo que, amb la Falange encara legalitzada, Espanya està al mateix nivell que estats d'una gran tradició democràtica, com tothom sap, com ara Rússia, Sèrbia, Bielorússia o Romania, els únics estats d'Europa on els partits responsables morals i ideològics de la mort de milions de ciutadans durant les respectives dictadures continuen campant sota l'empar de la llei. S'imagina un que a la civilitzada, democràtica i federal Alemanya el NSDAP (el partit 'de' Hitler) continués existint com si res? No, no?

Després et preguntes que què pensa fer el Govern amb la crisi econòmica i no no només veus que no té ni idea de què fer si no que surt per la tele el President amb un tal Guerra a qui veig escalfar la cadira al Congrés de Diputats des que recordo (de fet és l'únic diputat que queda de la Primera Legislatura!) puny en alt cantant la Internacional davant quatre miners subsidiats de les muntanyes del nordoest i prometent, prometent ja no se sap si hi ha algú disposat a comprar-li la moto. Ah! i, molt important, et diuen que aplicaran polítiques socialdemòcrates per evitar que ningú quedi a la intempèrie. Com és ara apujar els impostos. Però no diuen que aplicar pujades d'impostos en un país on només un 1 % dels contribuents són milionaris, representa haver-ho de fer via IRPF o impostos indirectes que, com tothom sap, són universals i no diferencien rics de pobres. Visca la demagògia doncs i més si s'aplica via Reial Decret!.

I m'he de fregar els ulls per adonar-me que estic al setembre del 2009 i no pas al setembre del 89, quan veníem d'una vaga general que havia paralitzat el país i a Felipe Gonzàlez Europa li deia que després de 3 anys a la Unió Europea no podia ser que tinguéssim un 20 % d'aturats. i que calia espavilar-se... González va devaluar dos cops la pesseta i va esperar als 'fastos' del 92 per trampejar el pitjor de la crisi de finals dels 80 i, si es descuida, empalmem amb la del 93. No sé si algú recorda que entre el 1980 i el 1998 vam estar sempre amb índexs d'atur per damunt del 15 % arribant a superar el 25 % a finals de l'any 1994. Ara sonen campanes de què Espanya podria sortir de l'Euro, ja que si no es devalua la moneda, cosa impossible de fer i a més a Frankfurt no estan pel tema, el dèficit públic insostenible d'aquest país el farà caure als nivells econòmics més precaris del la zona Euro. De fet, des d'ahir ja som més pobres que Xèquia. Sap la gent l'últim cop que Xèquia va estar a nivells econòmics per damunt d'Espanya? Als anys 30, concretament, el 1934... Allà sí que va començar un bon ball de bastons. Quin mal presagi no? M'he de fregar més els ulls? No, no?

Per si fos poc em pregunto què tal va per Catalunya i no només em sembla que tenim un Govern 'autonòmic' amb qui sembla que res no va, sinó que veig com menteix vilment quan explica a la població com anirà el curs escolar; que si s'ha contractat a no sé quants professors i que no ens preocupem que amb la Grip A, que no passa res, que estem massa escandalitzats i que no n'hi ha per tant. Senyors, perquè no li diuen això mateix a una ministra de sanitat i una consellera que cada dia diuen una cosa diferent sent elles responsables d'aquest pànic creat? I, per rematar-ho, tu veus que et plantes a mig curs un any més a l'atur i, com si es pensessin que som imbècils, ens diuen amb una fatxenderia falsària que aquest curs començarem a sortir de la crisi, que tenen en marxa un pla d'infraestructures que ja, finalment!, contempla no sé què de la Línia 9 del metro, la B-40 i l'eix ferroviari de mercaderies i no sé quantes coses més de les quals, penso: 'però d'això no se'n parlava ja al 1985 quan feies 2n de BUP, no?-. I avui han inaugurat la terminal del Pont Aeri de la T-1 de Barcelona. Ah! Però el nou aeroport del Prat no era per tenir vols intercontinentals i deslliurar-se del trànsit per Madrid per la majoria de connexions. No ens han enganyat, no, sóc jo que m'he de fregar els ulls...

Ah! i és que no és que m'hagi de fregar els ulls, és que no tinc cap dubte que de tornada de les vacances he fet un lapse o bucle espai-temps i estic a mitjans dels 80 només que amb canes i una mica més gros i arrugat, sinó que també em quedo de pedra quan veig declaracions del Senador Fraga dient que el Tribunal Constitucional és la institució més important de la democràcia i que ha de vetllar per l'adequació de l'Estatut de Catalunya a la Constitució si no que a més a més resulta que el jutge que estava investigant els crims de la Dictadura -pels quals el senyor Fraga podria ser imputat...- és acusat de prevaricació mentre l'advocat de l'Estat encarregat de vetllar per la prohibició d'un 'divertimento' de la Diada d'un poble del Maresme resulta que és excandidat de la Falange!

En fi, que avui dia 10 de setembre, una setmana i pico després d'haver donat per acabades les vacances, i encara a l'atur i mirant dia a dia com organitza les plantilles el Tete Maragall i calculant més o menys quan podré començar a treballar, em frego els ulls i em pregunto si acabat l'estiu no només he fet un retorn al país de la meva adolescència sinó potser fins i tot a abans de què jo naixés, a mitjans dels 60, quan Fraga era ministre de Información y Turismo (les dues coses que en aquest país no canvien mai són aquestes, el turisme de pandereta que ens permet salvar la temporada i la informació falsària, manipulada i cofoista...).

Creieu que he de continuar fregant-me els ulls? O son simples il.lusions meves, que no estic gaire bé, que anit em vaig prendre un xupito d'herbes mallorquines i el bucle espàcio-temporal és una simple ressaca?

De moment avui, jo, com unes tres milions més de persones, dia 10 de setembre m'han ingressat el subsidi d'atur. I això no és per fregar-se els ulls, sinó per dir, bé: estaria bé que aquest cop l'atur no l'acabessis de cobrar que segur que aviat treballes i hi ha un milió de treballadors a l'atur que fa mesos i mesos que no cobren res i han de continuar pagant el lloguer, la hipoteca i els nens comencen el cole la setmana que ve i això costa un ou de la cara.
Jo, ni tinc hipoteca ni lloguer ni nens...

Massa coses comencen a semblar quotidianes, normals, normals i corrents

Això si: en un context de superficialitat generalitzada (Baudrillard parla d'un procés de banalització mundial), acabem per acostumar-nos a tot... I aquest 2008 que ha acabat ens ha acostumat a la "crisi". Tot, de cop és culpa de la crisi. Durant "els anys bons" no poques coses eren il.lògiques, supèrflues, innecessàries. I ens havíem, aleshores, malacostumat. Aquest 2008 ha significat una clara inflexió. Benvinguda sigui. Almenys per mi.

Susan Sontag explicava que al trobar-se en un carrer de Los Àngeles amb Wim Wenders li va preguntar què feia un home tan cult com ell en un país on pràcticament no existia la cultura. I Wenders va respondre: "Imagina vostè major felicitat que viure en un món sense cultura!". Es referia, en efecte, a un alliberament orgànic, física i mental, del pes de la cultura, de la cultura de pes. Alliberament del subjecte de la cultura profunda, autoritzada per a requerir esforç i summa atenció, per a sentenciar entre l'excel·lent i el popular amb una guillotina il·lustrada. I sí, sembla que s'ha dimitit de pensar. Es percep cada dia. D'una manera tan suau, tènue s'ha estès la tela de la vacuïtat i la frivolitat. Fa dues dècades, menys i tot, era impensable estar governat per una sèrie de mediocres tant i tant superflus. Això és una de les coses que més ens hauria d'escandalitzar. En temps de "crisi", de desmoronament de 4 valors que regien el nostre món, tal i com l'hem conegut, estem en mans de persones que en un procés de selecció normalet, d'una empresa privada, d'una pime, o en unes oposicions a auxiliar de l'administració no superarien el primer test psicotècnic.




De tota manera sóc molt optimista respecte al que vindrà. N'estic convençut que, per dura que sigui la catarsi aquest 2009, sortirem reforçats, més autèntics i amb un estil de vida més humanista. No tenim alternativa. Lord Byron va deixar una frase cèlebre que diu així: El millor profeta del futur és el passat. I té la seva lògica. Hem passat ja per unes quantes crisis i, de totes, ens hem després de coses que no ens portaven enlloc i n'hem adoptat, per força, perquè era ja inevitable i ja començàvem a trigar massa, nous conceptes, valors, actituds i idees...

Sens dubte el que tenim per endavant és un hivern. Però ho hem de veure com un hivern plàcid, regenerador, catàrquic. La "primavera" dependrà de com aprofitem -i no malgastem- aquest hivern, metafòricament, que segur serà el 2009, un any que el pinten dur i ple de sacrificis.


No dic més, deixo dues noves frases que crec que són súper encertades:

"En aquesta vida cal morir diverses vegades per a després renéixer. I les crisis, encara que atemoreixen, ens serveixen per a cancel·lar una època i inaugurar altra" Eugenio Trias (1942-?) Filòsof espanyol.

"En les grans crisis, el cor es trenca o s'adoba", Honoré de Balzac (1799-1850) Escriptor francès.

Finalment la tardor se'ns ha plantat aquí amb tota la seva bogeria. Primer la pluja, després un fred fora del normal -amb neu fins i tot al Tibidabo- i ara els temporals de mar. Avui he fet aquest vídeo -de molt mala qualitat- a la platja de Badalona, amb el clàsic "Pont del Petroli".



Parlen molt del canvi climàtic, però la certesa és sempre inconcreta. Dimecres passat a la una del migdia, d'un 29 d'octubre no oblidem-ho!, al centre de la ciutat hi havia 6 º . Temperatura que, en tot cas, seria pròpia d'una matinada del ple hivern.

La tempesta d'aquest migdia a Badalona ha estat ràpida i fugaç, però d'una violència notable. De fet aquests dies Barcelona té un temps plenament "britànic", plou, surt el sol, bufa vent del nord, ara del sud, ara plou un altre cop durant hores, torna a a aclarir-se, un dia fa fred i un altre torna a fer temperatures de prop de 20 º. La natura està desestabilitzada aquests dies de Tots Sants. Una mica com els temps que vivim.

Cases "victorianes" a Chelsea, Londres. Tornem a abans de la Revolució Industrial? De què han servit els darrers 100 anys de conquestes socials i drets civils?

El 1991, quan l'URSS va desaparèixer, la gran majoria dels sociòlegs i comentaristes polítics va pensar que el
Capitalisme havia triomfat definitivament sobre el
Comunisme. El sistema econòmic-polític representat pels Estats Units, Europa Occidental, les antigues colònies britàniques, Japó i els països de la Conca del Pacífic havia produït clarament una vida millor per als seus ciutadans que el comunisme soviètic i les diverses dictadures asiàtiques, africanes i llatinoamericanes que havien imitat moltes de les característiques organitzatives i ideològiques del món soviètic.
Els anys de plom, els anys 70, van veure una successió de revolucions i contrarrevolucions (Xile, Cuba, Nicaragua, El Salvador, Vietnam, Afganistan, El Congo, Etiòpia...) en què, clarament, la partida la va guanyar el Capitalisme en el seu aspecte més depredador. Només a Europa Occidental, els anys de plom van deixar, gràcies a l'Eurocomunisme i la Guerra Freda el que s'ha anomenat Economia Social de Mercat o
Estat del Benestar Social Europeu. Arreu del món l'anomenada Escola de Xicago ha acabat imposant des d'aleshores l'ortodòxia del Lliure Mercat i la manca de control absolut del Capital per part de l'Estat i la Ciutadania. La URSS, per mitjà del seu darrer president, Mikhaïl Gorvatxov va intentar aplicar un model semblant als de l'Europa Occidental: un sistema equilibrat entre l'economia estalitzada i la llibertat de mercat, capitals i producció. Com sabem no se'n va sortir.
Durant aquestes dues dècades, doncs, hem assistit al triomf del Lliure Mercat en la seva vessant més extrema que coneixem com Neolliberalisme i que, ideològicament, està sostesa pels anomenats Neocon. Sembla evident que en menys de dues dècades els que creien en un equilibri entre el Capitalisme més extrem i certs "drets socials" s'han vist superats i, ara, amb aquesta crisi dels especuladors, sembla que, evidentment el Sistema Europeu del Weltfare State està sentenciat...

Què tal anar-se'n fet a la idea de les 65 hores laborals que vol aprovar la UE?



Durant l'actual Crisi de les Subprime a les ciutats dels Estats Units ha reaparegut el fenomen dels "campers" o Nickelsville, famílies de classe mitjana que en no poder pagar la hipoteca s'instal.len en rulots o tendes de campanya

No us ho perdeu: Nickelsville, EEUU: Cientos de personas sin casa viven en carpas y buscan dónde vivir

Divuit anys més tard, el món sofreix una incertesa político-econòmica com no s'havia vist des de la Gran Depressió dels anys trenta. Com a conseqüència del creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic, el món s'enfronta a una competència sense precedents pels limitats recursos naturals del planeta Terra. Així mateix, hi ha múltiples incerteses noves, derivades del canvi climàtic i de les perspectives que la manipulació genètica i la nanotecnologia puguin alterar dràsticament les condicions de la vida humana. I a més de tot això, no hi havia tantes hostilitats de tipus religiós i nacionalista en tot el món, en forma d'atemptats suïcides gairebé diaris i guerres innecessàries (per decisions incompetents), des de les guerres de religió del segle XVII.
Ara mateix la Generalitat està congelant molts i molts projectes. I la Llei de la Dependència continua sense aplicar-se, l'escola pública va justa de recursos, materials i personal, per tenir visita amb un especialista hi ha llistes d'espera de sis mesos, la justícia triga anys a resoldre plets rutinaris, etc...
Ens hauríem de parar a pensar "qui prodest" (qui en surt guanyant d'això dit tal qual, perquè sempre hi ha 'algú' que en surt guanyant...???

Privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues
Ja que queda clar que, després de 15 anys de rearmament del sistema capitalista, de desinversió en el sector públic quan no directament privatització al.legal de serveis bàsics (aigua, gas, telefonia, serveis sanitaris, educatius, etc.) ara és una autèntica presa de pèl que amb el capital públic s'estigui frenant que els especuladors s'enfonsin?
Als Estats Units ja ha aparegut el fenomen de gent que ha hagut de tornar la clau de la seva casa al banc per no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense treball i haver estat encausada per imapgament. Comença a haver famílies que s'instal.len a "fer càmping" als parcs de les ciutats... Perquè ja són milions de persones que viuen històries amb finals previsiblement d'aquesta mena. I, parlem clar, no era senzillament escandalós que durant els darrers anys els mileuristes amb contractes en precari estiguessin consumin molt per damunt de les seves possibilitats i, a sobre, hipotecant-se pel 100 % del valor real de la seva renda mitjana!???

***El títol no és una idea meva ni cap provocació gratuïta, és una encertada metàfora que ha aplicat en un dels articles més interessants sobre "el que està passant" -publicat al The Guardian, per l'economista Nouriel Roubini i titolat
Public losses for private gain (Pèrdues públiques per guanys privats)

No parlo de fotografia ni tècniques d'enfocament de la càmera. Bé sí, parlo de com ens enfoquem, ens exposem... a la xarxa. Em té molt encuriosit, ja fa anys per cert, com gent que "abans" (o en la vida "real" en l'actualitat) qualsevol estudiós de la personalitat humana catalogaria de discretes, pocs donades a la xerrameca i l'estridència, justament és a la xarxa -on en principi l'anonimat estaria més "garantit"- abandonen aquestes característiques i es donen a l'exposició personal, l'exhibició (no malpensem encara si us plau...) al món en general, i -no sé si voluntàriament o no- posen en públic aspectes de la seva personalitat o intimitat que, abans o en la vida real -repeteixo- no ho farien.

Els psicoanalistes amb prou feines han començat a teoritzar sobre aquest aspecte de la personalitat humana que sembla que internet està modificant. Per mi el problema sempre ha estat el mateix: la llibertat pública, la democràcia vaja i, al capdemunt, la llibertat personal en la societat de la informació no acaben d'estar garantides. Perquè a la bona fe de la majoria, entre els quals m'incloc, hi hem de contraposar la mala fe d'uns pocs (o això vull pensar, que són pocs) i, malauradament, amb molt de poder. vull recordar que queda fora de discussió que la informació és un Poder, i no crec que el quart com es diu banalment, jo diria que ja és el primer...


Jo al davant del pc (ja fa anys per cert...)

Ahir, tot fent una recerca per internet, vaig haver d'entrar a Facebook per què si no no hi havia manera d'entrar a la única entrada sobre una persona de qui feia temps que no sabia i havia perdut l'adreça i mai no he tingut el mail. La curiositat em va portar a inscriure'm i, com qui no vol la cosa, ja tinc un nou espai propi on, més per avorriment i inèrcia, he acabat sense adonar-me'n fent una autèntica presentació de mi mateix amb dades sobre mi que, a poc que algú em conegui una mica, de vegades en persona un triga en saber temps i aquí, a la xarxa, amb un cop d'ull i 5 minuts té exposades, a la vista de qui sap qui, pública i impúdicament. És manifest que l'aparició i creixent difusió d'Internet ha suposat un profund impacte en la societat. Les noves tecnologies de la informació han possibilitat la creació d'un nou espai social en el que és possible relacionar-se i interactuar a distància, això ha provocat canvis fonamentals en les interrelacions humanes. Dins d'aquest nou entorn social té especial interès l'anomenat "ciberespai" que ha sorgit gràcies a la utilització de l'ordinador, especialment d'Internet.

No puc amagar que ho trobo un punt ridícul, tota aquesta substitució de les relacions personals per la virtualitat. Esclar que això no és un xat ni un simple programa de conversa estil MSN..., prò té un no sé què d'exhibició i reducccionisme banal de la relació inter personas que em deixa, un cop més (i ja van en aquesta dècada ominosa...), estupefacte. Molts autors opinen que vivim en un món amenaçador en què la tecnologia despersonalitza a l'individu, havent de fer front al dilema de discriminar el que és real o irreal, dins i fora, del que és autèntic o no. Per mi, internet és una immensa biblioteca si se sap utilitzar bé, però d'aquí a substituir la comunicació personal, el contacte directe per la interdependència tecnològica hi ha una distància, una barrera, que intento no traspassar.

Quan vaig començar a conèixer internet, fa 10 anys, sense adonar-me'n... molt ràpidament, vaig entrar en plantilla a una redacció inefable on "fèiem pàgines webs" (horrorós com estava de moda cap el canvi de mil.lenni aquesta "professió" i jo ni n'era conscient aleshores!) i, sense solució de continuïtat, vaig haver de construir el meu ideari laboral ja interdependent i esclau de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Per no avorrir més amb aquest post acabaré amb una reflexió de Sherry_Turkle, un analista de la comunicació interpersonal i les xarxes relacionals a la xarxa, en què diu que Internet ha contribuït a pensar en la identitat en termes de multiplicitat. En l'Internet, les persones són capaces de construir un jo al passejar per molts jo, i dóna a la gent l'oportunitat d'expressar múltiples aspectes i sovint inexplorats del jo, jugar amb la seva identitat i provar identitats noves. Si el pensament modernista, la visió clàssica del món que ha dominat el pensament occidental des de la Il·lustració es caracteritza per termes com "lineal", "lògic", "jeràrquic" i per tenir "profunditats" que poden ser dilucidades i compreses, el pensament postmodernista es caracteritza segons Turkle per termes com "descentrat", "fluid", "no lineal" i "opac".

Aquí us deixo un bon enllaç: Identidad en internet

Feia molt de temps que planejava tornar a Grècia. Hi havia estat el 1998 però, aleshores, la sensació que em va deixar va ser de mal regust de boca i estada "fracassada". A finals de juny del 1998 a Atenes m'havia enxampat una onada de calor amb màximes de més de 42 º (eren notícia a la premsa local) i mínimes de 30 º i vaig dormir molt malament en un alberg on les garanties de seguretat i higiene eren mínimes. A més a més la ciutat estava potes enlaire per les obres anteriors a les Olimpíades que la ciutat acolliria l'estiu del 2004. El cas és que veníem molt cansats d'un viatge de moltes hores en tren i barco des de Budapest. Des del matí del dia 29 de juliol que ens havíem llevat a la capital d'Hongria portàvem més de 48 hores fent kilòmetres i hores en tren i barco. La ruta va ser un pèl complicada... La intenció inicial era aprofitar les possibilitats del bitllet Interrail per fer un salt enorme entre Budapest i Atenes, els dos punts bàsics del viatge que féiem aquest estiu. Una part eren les ciutats imperials de Munic, Viena i Budapest i, la definitiva, Atenes i Grècia en general. Després, doncs de més de 2 dies i mig viatjant per l'Adriàticen el que segurament és la ruta marítima més llarga d'Europa -la Venècia-Patras- en què vam conèixer tot de gent (i ballar el sirtaki en una memorable vetllada en alta mar...). A l'estació de Budapest, quan vam veure el tren que -via Belgrad i Sofia- anava cap a Grècia, vam tenir una mena d'atac de comoditat, que no de pànic, i ens vam estimar arriscar-nos a anar a Venècia i provar de trobar passatge al ferry que des d'allà et porta plàcidament a la costa oest de Greia. Va valer la pena. L'entrada a l'Hèl.lade et fa gaudir del panorama de les Illes Jòniques, entre elles la mítica Ítaca , i acabes arribant a Patres després d'un trajecte per mar tranquil, còmode i segur. De manera que vam arribar a Atenes la matinada del 30 al 31 de juliol.

A l'autobús des de Patres primer contacte amb la mentalitat grega. Les carreteres de dos carrils passen a ser de tres carrils, no per ampliació sobtada al nostre pas de la calçada, no!. Simplement la gent s'inventa una mena de carril "ràpid" enmig de la línia contínua i no saps si prendre-t'ho estoicament o convertir-te al Catolicisme (o a l' Ortodòxia per fer honors als amfitrions...) i pregar a arribar sa i estalvi a la capital no el més aviat possible (que tampoc es respecten els límits de velocitat) sinó arribar no importa quan, però arribar al cap i a la fi.



Passada la ruta de Megara, on afortunadament la carretera, a mesura que t'apropes a Atenes, es converteix en una moderna i eficient autopista de 3 carrils per sentit de circulació, notes que estàs aprop de la metròpoli grega per l'aparició de la contaminació lumínica i la xardor ambiental que emet la gran ciutat. Atenes té un clima espantós a l'estiu i, ficada en una vall entre muntanyes de més de mil metres, el creixement desmesurat no fa res més que crear una bombolla de calor que es regenera tota sola si no bufa vent. Atenes és una de les ciutats més contaminades d'Europa i el seu clima a l'estiu l'exagera. I, passada la última pujada, baixant ja per la perifèria, vaig començar a mirar a l'horitzó, volia tenir el primer contacte visual amb l'Acròpòli, i no vaig trigar a veure'l, en la llunyania d'una de les avingudes que travessen l'enorme ciutat...

Molt interessant va ser la visita al Teatre d'Epidaure, de la qual adjunto un vídeo i m'estalvio les paraules que no serien sinó que tòpics i redundància innecesssària.



(continuarà)