fabulacions

2012, la certitud final del negre túnel

2012-01-01T20:51:00.007+02:00

És lamentable comprovar que després de 3 anys continuem igual i anem a pitjor. No hi ha llum al final del túnel. I no és una frase fàcil. És una crua realitat. I les idees i interpretacions sobre el que està passant amb aquesta 'crisi' són superades mes a mes, amb una mena de vertigen històric i amb un caire histèric. L'histerisme de la història? No sé, fa tres anys algú hagués pensat que ens podríem plantejar que potser l'Euro desaparegués com no s'està de repetir 'l'òrgan oficial' del Capitalisme Liberal Anglosaxó, The Economist, l'11 de l'11 de l'11?. Avui fa 10 anys que l'Euro va entrar en les nostres vides. Va ser la nit de Cap d'Any del 2002 en què ens van repartir aquells sacs amb uns quants euros per pagar les consumicions de la nit i vam comprovar que al Regne d'Espanya a picardia de sempre sobrevivia a l'Europa de la moneda única i que un euro no eren 166 pessetes sinó 100. Tots recordem com el menú que costava 800 pessetes va passar a costar 8 €; el cafè de 100 pessetes va passar a 1 €, la cervesa de 125 pessetes a 1,25 €, la peça que valia 3.000 pessetes passava a 30 €, i tots els canvis es feien en base a 1 euro = 100 pessetes. Tots els diaris en rememoren l'efemèride, l'Ara exemplifica com psicològicament un euro va substituir la moneda de 100 pessetes. Durant aquesta dècada passada dues generacions senceres ens hem convertit en mileuristes i durant la crisi recent un fotimer de gent, esgotades les prestacions d'atur, sobreviu amb 400 euros de paga de renda mínima que, recentment ha estat prorrogada sis mesos mes però que un economista que s'ha convertit en una de les cares de la crisi, Santiago Niño Becerra, va predir que els 400 euros arribaven per quedar-se per sempre més. El mateix economista que prediu que només un 30 % de la població tindrà feina estable al llarg de la seva vida i que el 70 % restant malviurà encadenant feines en precari amb temporades a l'atur. M'ho diu a mi? Els que vam iniciar la nostra 'vida laboral' a la dècada dels 90 hem conegut pel cap baix 3 crisis i en una reunió de 10 persones al voltant dels 40 anys tothom ja ha passat per 3, 4, 5 feines en la seva trajectòria i tothom ha estat un o dos cops a l'atur en menys de 15 anys. On és la novetat? Aquest 2012 ens haurem de treure la vena dels ulls i haurem de demanar en justa conrrespondència que ens diguin la 'veritat', no?

La mateixa normalitat amb què assumim que els caixers automàtics siguin ocupats cada cop per més indigents o que als supermercats a l'hora de tancar hi hagi cua per remenar la brossa com explica aquest article de Tercer Sector.en la certitud de què el que semblava una anomalia fa pocs anys sigui finalment una rutina, la 'normalitat'?

Contemplo amb amargor que vaig començar fa 4 anys explicant el que va passar amb el rescat de la Banca de Wall Street i recordo com l'any passat escrivia sobre el segon mal any, i en comença el tercer...

sobre el 'rescat de la Banca' el 2008

La caixa negra (la crisi)

Optimisme malgrat la crisi en el 2009

2011, lo segon mal any

Arriba un moment en què a un no se li acut res més que mirar el mar un 31 de desembre, aquí, ara a Mataró, i intentar esbrinar si tot se n'anirà a n'orris i com serà la 'tempesta perfecta' que alguns economistes presagien per aquest 2012. O, com ara, la tarda del dia 1, repassar les pàgines del Vivir de La Vanguardia, entretenir-se a llegir les prediccions astrològiques per l'any dels 12 signes i quedar-se amb la frase de l'astròloga que resumeix el panorama global dient que els planetes estan, "si fa no fa, colocats igualment que durant el Crack del 29".

De qui és l'art?

2011-09-20T02:39:00.063+02:00

En qüestió d'un parell d'anys, he tingut l'oportunitat de visitar i conèixer millor -perquè en algun cas hi repetia visita- alguns dels museus més importants del món. Ara me n'adono que en dos anys he visitat 9 dels 10 museus més visitats del món -he hagut de veure aquest enllaç per adonar-me'n que si em descuido sembla que fos la meva intenció batre algun rècord, però no, ha estat casual. Circumstàncies de la vida que diria el cliché. No és que m'hagi passat la vida de vacances però sí que en pocs mesos he pogut conèixer o revisitar alguns dels museus i monuments més significatius d'allò que s'anomena 'Occident'. I, davant de l' L'Estela d'Hammurabi al Louvre, d'un dels Claustres del Metropolitan de Nova York portats pedra a pedra des de la Catalunya Nord al segle XIX o dels Frisos del Partenó reclamats per Grècia al British Museum de Londres, m'he fet sempre la pregunta: de qui és això? Què en diria el seu autor -o propietari...- si sabés que ha acabat tant lluny d'on va ser creat o concebut i, sobretot: per estar a on va pensar el seu autor que havia de ser. (foto A. Pérez Bea)

No és el cas de qüestionar la legitimitat dels que un bon dia, particularment des de la Il.lustració i durant el segle XIX, van decidir donar carta de naturalesa a pedres o objectes que havien caigut en la menystinença i l'oblit. Però em faig aquesta pregunta davant pedres i quadres que no van ser concebuts per acabar en les parets d'un edifici d'una gran capital d'Occident.

L' Obelisc de Luxor a la Plaça de la Concòrdia de París o l' Obelisc Egipci de la Plaça de Sant Pere a Roma no sempre han estat en tan dignes places. Van ser transportats des de l'antic Egipte com a botí de guerra al seu actual emplaçament en aquestes capitals europees. La Dama d'Elx al Museu del Prado de Madrid va estar al Louvre abans que a Madrid i encara avui en dia hi ha qui va a Elx a buscar-la... Innocent! Els claustres catalans que s'exhibeixen a Nova York van ser desmuntats pedra a peça i portats des del Pirineu a Manhattan. Són només alguns exemples, no tan coneguts ni populars com els milers de mòmies egípcies repartides pels museus del món o els frisos del Partenó d'Atenes exposats al Museu Britànic de Londres, de com les obres d'art o monuments poden ser volubles en el temps, en l'espai i en la seva consideració artística i econòmica. Al que un bon dia ningú li feia cas, un bon dia un explorador europeu o un col.leccionista potentat, un 'Rockefeller', va donar estatus d'obra d'art. I no podia ser que estigués en mans de gent que no les valorava... I d'aquí a la gran rapinya que ha omplert els grans museus de les ciutats occidentals ha anat un pas. I aquí comença el conflicte: els qui van valorar i endur-se als seus museus passen per davant dels legítims hereus culturals -o nacionals- de les esmentades obres o monuments?

La reclamació d'obres d'art, culturals o documents històrics és a vegades una clau per entendre les relacions entre estats, institucions i particulars d'arreu del món. La polèmica per la propietat d'aquests objectes de "gran valor cultural o de interès col.lectiu per a la Humanitat" -segons els cànons de la UNESCO- ha sortit a la llum pública recentment amb casos com el dels "papers de Salamanca", retornats a contracor a la Generalitat de Catalunya per l'Estat Espanyol després de 65 anys o les obres medievals exposades al Museu Diocesà de Lleida i reclamades per l'Aragó.

No hi ha dubte que el cas més conegut internacionalment és la reclamació per Grècia dels frisos del Partenó que estan al British Museum de Londres. Aquest cas és de fet una cosa semblant al 'Gibraltar dels grecs'i entela les relacions entre Grècia i el Regne Unit des de fa dècades.

El recent saqueig de les obres del Museu Nacional d'Iraq a Bagdad té un precedent en el saqueig planificat dels nazis al patrimoni de particulars jueus (però no només) durant la Segona Guerra Mundial. Són situacions extremes però rellevants alhora de fer una visita als museus d'Occident i col.leccions privades d'art que demostren el resultat del colonialisme, l'imperialisme i l'espoli indiscriminat de, com a mínim: segles. Sense assumir això no s'entendria que les obres clau de l'art prehistòric, egipci, mesopotàmic, clàssic o precolombí estiguin en possessió o exposades a milers de quilòmetres de distància del seu lloc original en les sales dels grans museus de Londres, París, Berlín, Madrid, Moscou, Viena o Nova York...

Museu de l'Acròpolis, Atenes (foto A. Pérez Bea)

És així com una tarda d'aquest agost em vaig trobar davant dels Frisos del Partenó i dels centenars d'objectes de totes les èpoques i cultures que s'exposen al Museu Britànic de Londres, i que no són anglesos ni volent fer l'esforç de militar fanàticament en la britishness, i no vaig saber si enfadar-me i fer com un de tants grecs que van allà a muntar l'escena del plany o mirar la part positiva de tenir-ho tot allà, a l'abast, en un edifici d'una ciutat tan recurrent com Londres. Però no, vaig recordar-me a mi mateix que no feia encara un any havia passat una tarda de xafogor cobrint-me del sol roent de Grècia dins el magnífic ambient climatitzat al novíssim Museu de l'Acròpolis d'Atenes i allà, també, em vaig quedar sense paraules en veure com les ruïnes de l'Acròpolis juguen tristes, impotents, a mirar el buit de l'interior de les sales del museu fet ex professo per encabir algun dia els marbres que són a Londres. Tot dins de l'esplèndid museu d'Atenes és preparat i pensat per ocupar aquell gran buit que hi ha, des de la seva inauguració, a la rèplica exacta en dimensió i orientació del Partenó. I, finalment, aconseguir que un dels principals objectius del turisme a Grècia, el Partenó, comporti una gran font d'ingressos en un país afectat d'una manera gravíssima per la crisi econòmica.

El cas paradigmàtic de trasllat 'pedra a pedra' d'un monument és el del Museu de Pèrgam a Berlin (foto: wiquipedia commons)

En sortir de veure els frisos del Partenó d'Atenes al British Museum de Londres vaig anar fins el Soho -una de les grandeses de Londres és que passes de l'elitisme a la sordidesa sense transició- i vaig topar amb un kiosk i em vaig posar a repassar els titulars. Tots portaven sense pal.liatius la paraula Grècia (en totes les llengües possibles) i esmentaven que el món i, sobretot Europa -aquella entelèquia que només tindrà sentit el dia que els anglesos n'agafin les regnes...- estaven en risc a causa del perill de fallida a causa de l'enorme deute dels hereus dels creadors de la magna obra del Partenó. I aquí volia anar a parar: al valor de les coses i si tot ha de tenir preu.

La Mona Lisa, cas flagrant de show-art, Foto (C) A. Pérez Bea

Dies després, tornant cap a Barcelona, em vaig fer la mateixa pregunta al Louvre davant del Codi d'Hammurabi, la Victòria Alada de Samotràcia i no vaig comprendre què feia tanta gent davant la Mona Lisa. Entenien el significat de les obres, milers, del Museu? havien vingut a París només per passar 5 minuts en aquella gernació obsessionada amb la Gioconda? se n'adonaven que contribuïem a la distorsió del sentit de l'art i la creació? Massa preguntes i respostes tristes en la majoria dels casos. Però, al capdavall, m'acabo fent la pregunta on volia anar a parar després de llegir els titulars del 30 de setembre al Soho de la premsa internacional: davant dels 'sacrificis' que se'ls demana als grecs, al poble grec, els justos o els culpables de la crisi, si no seria una mostra de bona voluntat del British Museum i dels museus on hi ha obres importantíssimes del patrimoni hel.lènic restituir-les-hi? No ha arribat el moment de posar les coses al seu lloc? Posats a jugar les cartes del capitalisme desbocat els grecs estan en el seu dret de dir: nosaltres per qui vam ser i el que representem tenim un preu i ens deveu tant com vosaltres dieu que us devem ara a vostès, senyors 'Mercat'!

Centre Georges Pompidou, París (C) A. Pérez Bea

From Cambridge

2011-08-18T19:09:00.004+02:00

Good afternoon from Cambridge... rain, rain so this is Britain. Els colors d'agost... no hi ha altres un 'any sense estiu' que diuen per aqui.
Fotos com sempre a
Àlbum Personal de Flickr

I'm still In C'Bridge and I'm starting to miss my new friends and the unforgettable course of Contemporary English with Lis Harrison ;-)

Youtube video from Elbow - Song: "One Day Like This"

La Terra en directe

2011-06-23T17:22:00.007+02:00

Clicant a l'enllaç del finall s'accedeix a la imatge en temps real de la Terra. Amb tots els paràmetres visibles, començant per on és de dia i on de nit -perfectament visible avui el solstici d'estiu amb el Pol Nord completament assolellat les 24 hores i viceversa el Pol Sud...- la situació atmosfèrica global incloent on hi ha les principals pertorbacions tropicals -huracans, tifons...- i dades curioses sobre els volcans en actiu, els darrers moviments sísmics i, fins i tot, per on passa l'Estació Espacial Internacional: de nit si coincideix que passa per damunt nostre podem resseguir el seu rastre tal qual fos un estel fugaç!

Una de les pàgines més completes sobre Geografia Interactiva és sens dubte aquesta. En un clic tenim a l'abast aspectes d'astronomia, meteorologia, astrofísica, geomorfologia i fins i tot astronàutica.

Clicant aquí, ja dic: la Terra en Directe!

2011, lo segon mal any?

2011-01-01T19:43:00.018+02:00

Segons la tradició Lo mal any primer" és com es va conèixer des del seu mateix moment, a finals de l'Edat Mitjana, l'any 1333. Aquest es va produir a causa de la mala collita de blat, que comportà una gran fam i la conseqüent crisi de subsistència. A aquest 'primer mal any' li succeïren una sèrie de crisis -guerres externes i civils, grans sequeres i inundacions, terratrèmols, crisi dinàstica, etc.- que, amb l'entrada al segle XIV, conclouen amb la fi de l'expansió territorial de la Corona d'Aragó i la prosperitat econòmica adquirides en els segles anteriors. Aquesta sèrie de mals anys iniciats el 1333 acabarien, rematats de mala manera, amb el considerable cataclisme que va suposar el 1348 la Pesta Negra, la pandèmia més gran documentada per la Història des d'aleshores i encara no igualada per cap altra crisi demogràfica posterior.

2011, un any que es presenta amb núvols grisos a l'hortizó FOTO: Albert Pérez (c) 2010

Una crisi econòmica, de subsistència, doncs va acabar amb una de demogràfica. Europa, en general, no recuperaria el 'ritme' de creixement anterior al primer quart del segle XIV fins ben entrat el segle XV. Catalunya, però, ja aleshores, va perdre realment el tren de la història. Ja que ni el Renaixement del segle XV ni tan sols l'anomenada "època dels descobriments" van poder ser aprofitats per reprendre económicament el 'ritme'. La gran crisi catalana del segle XIV no seria superada, tècnicament en termes històrics, fins el segle XVIII!.

Aquesta 'crisi' actual, iniciada el 2007, va començar sent econòmica, comercial, bursàtil i fonamentalment per causes financeres. No n'hi ha al darrere una crisi de producció ni agrària. Ni tant sols industrials. I la crisi de les anomenades Punt.com del 2001-03 ja estava més que superada. La nova economia ja era vella el 2007... Però aquesta crisi s'ha complicat amb factors geoestratègics -el resorgiment de potències com la Xina o el Brasil estan canviant la geostratègia mundial...- i, a Catalunya, Espanya i Europa ha derivat en una de clarament política i social a part de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Aquest 2010 se'n va deixant clara una certa incompetència de Catalunya dins d'Espanya, la clara decadència del sistema polític espanyol actual -que serà anomenat per la història previsiblement com la Segona Restauració (Borbònica, la primera va ser la del 1748-1931) i, finalment, una clara incapacitat europea per tenir un paper important i unitari en l'esfera de la Globalització. A tot això li afegim les formidables retallades en l'Estat del Benestar Europeu, sorgit després de la cran crisi dels anys 30 i la Segona Guerra Mundial...(hm!) a què volen sotmetre'ns aquests ents estranys i sense cara i ulls (oficials) que responen al nom eteri i inconcret de 'mercats'...

Per tant, no sé si dir que, efectivament, aquest any 2011 neix comdemnat i prejutjat com a Segon Mal Any ja que, si bé la crisi econòmica data del 2007, fins el 2009 jo encara creia que podia passar per una 'crisi qualsevol', però a partir del juny d'aquest any, durant el qual el nostre país va riscar el default financer ha quedat clar que estem en un moment i un lloc on les bones notícies no haurien de ser propícies durant un llarg temps... és trist però és així. Una simple repassada objectiva a l'horitzó immediat no fa pensar que el 2011 hagi de ser més bo any que el 2010. Que, per tant, hauria estat possiblement Lo Primer Mal Any (II) actual.

Res m'agradaria més que, d'aquí un any, a part de córrer per aquí, retornar a aquest text i desmentir-ho. De moment no hi ha motius per pensar que estigui equivocant-me, per això escullo una fotografia amb ànim positiu, la metàfora del que voldria que fos el 2011: que puguem mirar enrere després de la pujada per un camí plàcid rodejats de vegetació serena i en un dia radiant... I aprofito per convidar-vos a anar seguint aquest 'Fabulacions' recentment refundat. Molt bon any 2011 a tothom!

Els darrers constructors de catedrals

2010-11-06T20:23:00.017+02:00

Les enquestes, repetidament, no enganyen: som el país d'Europa amb menys assistència o pràctica religiosa. Més que a la laica França: l'assistència a (qualsevol) acte religiós ratlla la testimonialitat a Catalunya. Per acabar-ho d'adobar, sense anar més lluny -i això ho confirma la demografia, una ciència aplicada quasi exacta- vivim en la zona amb menys natalitat d'una forma recurrent des de finals del segle XIX... les fàbriques i oficines s'han anat fent a cop de migracions. Ja anem per la tercera en un segle. I, en canvi, tenim el 'detall' d'inaugurar el que se'n podria dir la darrera, la Última Catedral. Les majúscules ja les mereix l'estranya o rara ('freak' en terminologia contemporània) obra de la Sagrada Família del -un cop més el tòpic, amb la vénia donat el tema...- 'genial Gaudí'.

Quan durant la secundària freqüentava la biblioteca de Santa Coloma o la de Badalona per fer algun treball de l'enyorat antic BUP-i realçat a causa del desastre de l'actual ESO..., hi havia un llibre de recurs per a treballs d'història, geografia, art que es deia El Naixement d'una Catedral.

En ell s'explica com durant generacions als segles XII, XIII i XIV els artesans de les ciutats europees van anar construïnt les catedrals que trobem per tot Occident, a l'estil de Nôtre Dame de París, Chartres, York, Anvers, Colónia o Lleó. Si diem catedral, pensem de seguida en el model de les catedrals gòtiques.

La Sagrada Família, pròpiament, no és una catedral gòtica però n'ha seguit el model, diríem que en la idea, el projecte i la metodologia seguides. I, en la seva plasmació, concreció i peripècies estem davant d'una deconstrucció. El temple s'hauria d'adscriure al modernisme però El repte d'acabar la Sagrada Família el 2026 ens interpel.la davant la lògica de la societat i l'època. I em faig una pregunta d'un extrem utilitarisme, ara que ha estat consagrada i diuen que cabran 10 mil fidels en una missa ordinària i -suposo- ben aviat comptarem amb els horaris de missa segons el calendari habitual del cicle catòlic, s'omplirà de fidels o de curiosos? o de les dues coses? o de fidels envoltats de curiosos, turistes?

Convivència o coexistència?

No sé, jo sóc completament un descregut però a la vegada un admirador de les grans catedrals i espero poder entrar aviat a veure la nau ja coberta que avui ha dedicat el Papa de Roma, però em pregunto si em faran pagar o no. I igualment la 'postal' que queda el dia de la inauguració de la Sagrada Família és la d'una societat complexa on tot és possible i si no, com a prova una foto de tantes que s'han vist aquests dies de 'guerra de banderes'...

Portem 100 anys construïnt la darrera gran catedral a l'únic lloc -juntament amb Bòsnia, atents a la dada...- on s'han cremat esglésies i capellans d'Europa en època moderna i, alhora, tenim l'índex més baix de participació en la pràctica religiosa de tot Occident (sí, sí, de tot Occident!).

La resposta de moment és inapel.lable: l'Arquebisbat de Barcelona no es veu amb cor d'omplir l'agenda de misses a la Sagrada Família i, si ho fes, repetiria esquemes desfasats: 'grans esdeveniments?. Estem on estàvem només que ara anem de llarg...: La Basílica de la Sagrada Familia se reservará para las grandes ocasiones

El Canvi Climàtic, apunts.

2010-10-30T16:20:00.004+02:00

Què és el canvi climàtic?

La norma del clima és i ha estat sempre la variabilitat. El clima depèn d'unes delicades constants com són el camp gravitacional de la terra, les corrents marines o la influència del menor o major escalfament del sol. Tot això té uns cicles mil.lenaris. La Humanitat surt de l'Edat de Pedra al final de l'última glaciació i comença la seva intervenció no sempre positiva sobre la natura. A escala de l'evolució "natural" del clima actualment estem en un període interglaciar que durant els últims mil.lennis ha tingut les seves oscil.lacions. Al final de l'Imperi Romà el clima es torna a refredar i comença l'Edat Mitjana. Sabies que durant el Renaixement es cultivava l'olivera a l'alt Pirineu i la figuera a l'Alemanya.. ?. O que durant el segle XVIII el Baró de Maldà ens explica al Calaix de Sastre que les aigües del port de Barcelona es glaçaven a l'hivern!. I que Groenlàndia en noruec vol dir “illa verda” perquè a l'any mil quan la van ocupar els víkings era més aviat verda, de les pastures existents, que no blanca pel gel com encara la coneixem nosaltres? Té causes humanes l'efecte hivernacle?, et preocupa el forat de la Capa d'Ozó? “L'extremalització” del clima en l'actualitat et sorprèn? Aquí t'expliquem les claus de l'escalfament global i alguns consells per tal d'ajudar a mitigar-lo.

Què és l'escalfament global?
http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/que_es.jsp?ComponentID=112593&SourcePageID=112595#1
Les observacions meteorològiques actuals demostren un augment incontestable de la temperatura per causes no naturals a causa de l'increment dels gasos contaminants. Els grans recicladors naturals -els oceans i els boscos- es veuen impotents per a absorbir aquest excés de gasos en la seva totalitat. Cada any es cremen materials fòssils (petroli, gas, carbó) que van trigar un milió d'anys a formar-se. L'increment de la temperatura mitjana del planeta, 0,5 graus en el darrer segle, fa sospitar que hi ha una causa humana més enllà de la variabilitat natural del clima.

Institut d'Estudis Catalans: Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya
www.iecat.net/canviclimatic
“L'Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya" de la Generalitat el pots descarregar en aquest web. Hi ha un resum executiu i també els capítols concrets que tracten les prediccions climàtiques, els efectes sobre diferents aspectes ambientals, socials i econòmics, el paper de Catalunya i Espanya en el context institucional internacional... Tot això molt centrat en el territori català.

Oficina Espanyola del Canvi Climàtic
www.mma.es/oecc
Aquesta web del Ministeri de Medi Ambient conté l'actualitat dels documents oficials i el seu context internacional així com explicacions generals sobre el canvi climàtic.

Agència de la Unió Europea per al Medi Ambient i el Canvi Climàtic http://europa.eu.int/comm/environment/climat/home_en.htm
Aquesta és la web oficial de la UE on t'informen de les actuacions que es porten a terme, com ara el comerç d'emissions de CO2 europeu i els progressos dels compromisos derivats de Kyoto, i també sobre la legislació referida al canvi climàtic

Programa Ambiental de l'ONU: Biodiversitat i Canvi Climàtic
www.unep-wcmc.org/climate
El Centre de Monitorització i Conservació del PNUMA proporciona informació per a la política i acció per tal de conservar el món natural. La web dóna una especial atenció als impactes del canvi climàtic sobre la biodiversitat.

Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic
http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/web_nova/inici.jsp?ComponentID=112592&SourcePageID=23907#1
El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (UNFCCC )va entrar en vigor el 1994. 189 estats ja l'han ratificat i constitueix un dels acords internacionals que gaudeix d'un suport més universal. En el web del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat pots consultar tota la informació sobre aquest programa d'actuació..

El Protocol de Kioto
www.unfccc.int
Aquesta web de Nacions Unides conté informació introductòria i, en detall, els texts oficials de UNFCCC i el Protocol de Kyoto i un cercador de la biblioteca de UNFCCC. Cada estat té unes quotes d'emissió de gasos contaminants i, malauradament, el nostre país les incompleix sistemàticament. Només l'any 2006 es van acumular a l'atmosfera fins a 7.900 milions de tones de carboni producte de l'emissió de CO2 dels gasos de cotxes, avions, fàbriques o centrals energètiques

Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic
www.ipcc.ch
El Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) ha estat establert per les Nacions Unides per avaluar la informació científica, tècnica i soci-econòmica rellevant sobre l'evolució del clima, l'impacte potencial dels riscs i perills que comporta l'escalfament global i les opcions d'adaptació i mitigació. En el web també pots trobar la informació en castellà.

enllaç intern:
informació en castellà
http://www.ipcc.ch/languageportal/spanishportal.htm

Podem fer res nosaltres per contribuir a mitigar l'escalfament global?
Canvi Climàtic
http://www.canviclimatic.net/
T'interessa i et preocupa el canvi climàtic? Tens un bon ordinador? Un grup d'investigadors de tot el món s'han unit per tal de fer models de simulació sobre el clima del futur a través de la teleconnexio en xarxa dels ordinadors personals de gent de tot el món. Aquests treballen “simulant” i, per tant, concretant possibles hipòtesis sobre el canvi climàtic. Aquest és el web del grup català del grup internacional de previsió, i pressió social, “Climate Prediction”.

Salva el Clima
www.salvaelclima.com
En aquesta web de l'ONG. Amics de la Terra podràs trobar informació sobre el canvi climàtic. Proporciona consells molt interessants per tal d'estalviar energia i un test on podràs demostrar els teus coneixements.

EroCO2, iniciativa per a la cura del clima
www.ceroco2.org
ZeroCO2 és una iniciativa per promoure l'acció immediata front al canvi climàtic des de tots els sectors de la societat: empreses, administracions, organitzacions no lucratives i persones individualment. Hi trobaràs informació sobre canvi climàtic, una calculadora d'emissions de CO2, idees per reduir emissions i fins i tot podràs comprar paquets de compensació d'emissions per Internet!

Ecologistes en Acció: alguns “gestos” que podem fer
http://www.ecologistes.net/index.php?option=com_content&task=view&id=219
El nostre país ja ha superat durant el 2006 en més del 45 % les emissions permeses pel Protocol de Kioto i, més enllà de les prescripcions governamentals per a les empreses i altres estaments, necessita del gest dels ciutadans. Hi ha un sèrie de mesures que Ecologistes en Acció et proposen per tal que entre tots contribuïm a, com a mínim, no engreixar més l'emissió de CO2.

Actúa con Energía
www.actuaconenergia.org
Actúa con energía és un programa d'educació ambiental contra el canvi climàtic que vincula aspectes energètics i ambientals. T'ofereix un seguit d'informacions molt interessants sobre aspectes energètics.

Climate Action Network (CAN)
www.climnet.org
El CAN (Xarxa d'Acció Climàtica) és una xarxa internacional que compta amb unes 365 ONGs que treballen per promoure l'acció governamental, del sector privat i individual, per limitar el canvi climàtic provocat per les persones a un nivells ecològicament sostenibles. Inclou una part en castellà sobre el que pots fer a nivell personal i una calculadora d''emissions de CO2.

CENEAM (Centro de Educación Ambiental y Cambio Climático)
www.mma.es/educ/ceneam
Aquí pots accedir als programes d'educació i interpretació ambiental; el programa de formació o els seminaris permanents, exposicions, publicacions, materials didàctics i divulgatius i altres recursos sobre l'escalfament global del CENEAM, centre del Ministeri de Medi Ambient.

Podem controlar el canvi climàtic, ja és aquí, és irreversible?
http://www.revistasculturales.com/a/592/1/podem-controlar-el-canvi-clim-tic.html
Les dades dels últims anys de les diferents xarxes d'observació meteorològica diuen que, sense causes “naturals” aparents -tot i que hi ha diferents postures- 3 dels 10 anys més càlids dels últims cent anys s'han produït després del 1990. El 1997, el 2006 i el 2003 són, per aquest ordre, els tres anys més càlids de la història a Catalunya, Europa i bona part del món. Massa casual no?

Meteocat, Servei de Meteorologia de Catalunya
http://www.meteocat.com/marcs/marc_clima.html
Les dades del Meteocat demostren que alguns dels efectes del canvi climàtic ja es manifesten, com la irregularitat de les precipitacions i l'extremalització de les temperatures.

Infomet, el servidor d'informació climatològica i meteorològica
http://www.infomet.fcr.es
Recordes la nevada de Barcelona, al novembre! del 1999? les glaçades de desembre del 2001? el llarg i calorosíssim estiu del 2003? les pluges anòmales de l'estiu del 2002? Entra aquí i consulta les dades per comarca i poblacions de Catalunya. Si es té una certa idea del clima “normal” de la nostra població o comarca, els informes d'Infomet, de la Fundació Catalana per la Recerca i la Universitat de Barcelona, et serviran per contrastar que alguna cosa no “rutlla”. Infomet és la web més consultada de meteorologia i pionera de Catalunya i Espanya.

Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)
http://www.gencat.cat/cads/canviclimatic.htm
Accés (PDF) al Resum Executiu de la realització d'un estudi sobre els efectes del canvi climàtic al nostre país, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans.

Xarxa telemàtica sobre els efectes del canvi climàtic a Catalunya (Universitat de Barcelona)
http://www.ub.es/gc/Catala/xarxacanviclim.htm
A partir de les dades del darrer període de referència internacional en matèria d'observacions meteorològiques (1961-90) aquest grup de recerca de la Universitat de Barcelona fa una avaluació estacional del clima a Catalunya. I, en el context de la seva evolució a llarg termini i estudiant els efectes-causes del episodis de clima extrem (sequeres, inundacions, calorades, anomalies de tot tipus), aquí pots saber més sobre algunes de les conclusions no gaire optimistes a què han arribat.

Llevantada del 10-10-10

2010-10-12T20:05:00.005+02:00

Com quasi cada any no ha faltat a la seva cita el temporal de principis d'octubre, antigament anomenat de "temporal de les bótes" perquè representava que els pagesos, després de la verema, aprofitaven aquest temporal que, més tard o més d'hora, rarament falla a l'0ctubre, treure les bótes i posar-les boca amunt perquè les pluges les rentessin.

El més destacable han estat els registres de més 100 mm. a zones del Penedès-Anoia i Garraf i les impressionants quantitats de més de 300 mm. enregistrades al voltant del Pirineu més Oriental (L'Albera).

Els cels d'aquests dies semblaven propis d'un mar tropical, vista des de Badalona cap el mar

Aquí a Badalona potser el més destacable ha estat el temporal de vent de la tarda del dia 12 i la baixada de temperatures que ja sembla una mica el punt i final a cap possible revifalla de la calor que, encara a principis de mes, hem tingut.

I, finalment, una imatge que reflecteix el que ha estat la ventada de la tarda del dia 12, en què a l'àrea de Barcelona i el Baix Maresme hem fregat els 100 km/h.

Grècia, Olímpia, juliol del 2010

2010-08-02T00:46:00.002+02:00

Fa una setmana que he tornat de Grècia, tinc per a un bon article, moltes impressions, idees, sentiments i observacions que fer.
Però necessito "cubar-ho" tot una mica, durant la placidesa del que queda d'agost..., abans de posar-m'hi.
Aquesta és la foto del passat 18 de juliol a l'Acròpolis, després de dos anys gairebé...

D'aquesta estada em queda la curiosa assistència, tot un luxe-honor-plaer-experiència, que només es pot viure un cop cada dos anys, a l'encesa de la flama olímpica amb motiu de la celebració dels Primers Jocs Olímpics de la Joventut, el proper setembre a Singapur.

Darrere al Teatre d'Herodes Atticus el 2 d'agost del 2008:

I aquesta era la imatge del 28 de juny del 1998:

Tempesta del 29 de juliol del 2010 a Badalona

2010-07-29T20:45:00.003+02:00

Primer de tot la foto d'un llamp: cal fer-ne moltes i armar-se de paciència per aconseguir-ho!

La intensitat era en el moment àlgid de més de 117 mm. per hora.

A més ha arribat a caure pedra i s'han registrat fortes ratxes de vent:

Finalment han caigut entre 40 i 60 mm a Badalona (56 mm aquí).

De Medina a a La Meca en "Ave" ?!

2010-06-01T12:44:00.003+02:00

Carta adreçada al Defensor del Lector de "La Vanguardia"

Estupefacto he leído este domingo pasado el artículo de Mar Díaz-Varela en el suplemento "Dinero" de La Vanguardia de hoy domingo en que se dice, textualmente "(...) uno de los principales concursos que se tienen que definir antes del verano es el AVE de La Meca a Medina. Se trata de uno de los principales corredores de tráfico del mundo (...)".

La pregunta que me hago, aparte de dejar constancia de un absurdo lapsus de hispanocentrismo corto de miras en la redacción de la noticia..., es si en el libro de estilo de La Vanguardia se dice que AVE significa "Alta Velocidad Española" y es una marca comercial. No se trata, el "AVE" de marras, ni de un tipo de tren ni una velocidad concreta ni, mucho menos, un tecnicismo extrapolable al objeto en concreto 'universal': trenes de alta velocidad. Universalmente los trenes de 'alta' velocidad son trenes Talgo, Bombardier, Alsthom, Siemens pero no 'aves' ni precisamente de tecnología muy española ella.

En fin, no he podido menos que mostrar mi estupefacción ante dicha absurda generalización. Afortunadamente para los catalanes, aún con la crisis, son ya contados los meses que faltan para que, ¡finalmente!, veamos a un tren de alta velocidad entrar a Barcelona desde París vía Perpiñán -supongo que para empezar deberá rodear por el Vallès la ciudad para entrar por Sants dado el vergonzoso retraso de las obras de La Sagrera...- y llegar después de todo y a pesar de los ministros Cascos, Malenis y Pepiños Blancos a la capital catalana, gestionado por el consorcio hispanofrancés que menciona Díaz-Varela en el texto central y que, espero tenga bien escrito el logo TGV -o TAV- en un sitio u otro de la carrocería.

Para que lo que lamentablemente ha significado la patética organización de las redes de 'ave' españolas despeje las calimas de algunas mentes que creen que más allá de Port Bou no hay mundo ni viajes posibles en extraños pájaros que recorren los secarrales ibéricos a 'alta velocidad española...'

Afortunadamente la geografía y la historia siempre ponen las cosas en su sitio. Y el 'AVE' queda muy mono en los Monegros o la Mancha, pero dudo mucho que entre Barcelona y París vayamos a viajar en 'aves' y ni mucho menos nuestros vecinos musulmanes de allende el Estrecho o del Raval peregrinen de Medina a La Meca en pájaros ferroviarios de dudosa transmutación mercadotécnica de la Meseta a los desiertos de Sir Lawrence. Y que, espero, los jeques saudíes no tengan el mal gusto de bautizar a sus trenes de alta velocidad 'AVA' (alta velocidad árabe) o sí, pues igual da la casualidad que las siglas en el idioma de Mahoma de esos artilugios coinciden en dar dicha combinación alfabética...

Aclaro, para los interesados, que el TGV, el de verdad, ya llega a París desde Perpiñán hace la friolera de 4 años y te deja en un cómodo viaje en las riberas del Sena, concretamente en la Gare de Lyon, en apenas 5 horas desde esa capital del Rosselló, tan lejana y extraña a los catalanes..., dónde Dalí situó el centro del mundo:

http://www.idtgv.com/infos/gare-sncf/gare-tgv-perpignan/index.html

Un hivern per recordar

2010-04-02T17:40:00.026+02:00

La postal que ens quedarà de l'hivern del 2009-10haurà estat aquesta: tota la costa de Barcelona amb el fons de la Serralada ben nevat.

Algunes dades d'aquest hivern són eloqüents:

Al desembre 9 dies sense superar els 10 º, dels quals 5 ni tan sols els 8 º. Aquí Montigalà vaig registrar 4 glaçades.
Al gener 9 dies sense superar els 10 º, dels quals 4 sense fer-ho dels 8 º. 2 glaçades.
Al febrer 7 dies sense superar els 10 º, dels quals 5 sense passar dels 8 º. 3 glaçades.
Al març 6 dies sense superar els 10 º, dels quals 3 sense passar dels 8 º i 4 glaçades.

Si volem comptar els dies de pluja, la precipitació caiguda, els dies de nevada (3!, això no passava des del 87...), la insolació mínima del període 15 de desembre a 15 de febrer (va caldre dos mesos per tenir més de tres dies consecutius de sol....).

Per exemple, al desembre va ploure 12 dies i van caure 45 mm; al gener en van caure 48 mm. en 18 dies; al febrer 112 en 15 dies i, finalment, al març 78 mm. en 8 dies. Com a detall cal dir que dels 78 mm de precipitació del març la meitat van caure en forma de neu. En fi, no sé si em deixo algun detall.

Si hem de fer una 'fotografia' a l'hivern del 2009-2010 seria aquesta: grisor, més grisor i dies i dies de cels baixos, pluges, plugims i, fins i tot boires com aquesta del dia 17 de gener.

Es diria que després de 12 setmanes ininterrompudes de 'mal temps', si fa no fa des del 15 de desembre no hi havia treva, a finals de febrer i principis de març la cosa havia de millorar. Però tot va ser una il.lusió. Durant els dies del Carnaval una advecció continental va fer que la temperatura es desplomés en ple dia, així l'11 de febrer a la tarda teníem 2 º de màxima quan al matí estàvem a 6 º i el vent del nordest va bufar sense pausa, amb sensacions tèrmiques d'aprop dels 10 º sota zero a la mateixa costa.Dies després, cap el dia 20 de febrer, finalment van començar a bufar vent sdel sud i sudoest i vam superar els 20 º. Tot era un miratge, però. El fort de l'hivern estava per arribar.

El 8 de març les previsions parlaven de 'possibilitats de neu a cotes baixes a la costa de Barcelona'. Una frase que ja sona a tòpic i què sempre posem en qüestió: 'vols dir que nevarà a Barcelona?' comentem en aquests casos que, quasi cada any, no són pas infreqüents. Una altra cosa es que es concretin.

Cada any, aquesta fotografia pot produïr-se a Barcelona: una nevadeta sense agafar. El dia 8 de març a l'hora d'entrada als col.legis tot era més o menys 'déjà vu'...

Cada hivern pot fer una 'nevadeta', rarament agafa i, fins la una tot anava com acostuma a fer a l'àrea de Barcelona: nevant sense agafar, un espectacle vistós que saps que acabarà. Però aquesta 8 de març havia de ser diferent... i deixar alguna fotografia per al record impròpia de Badalona, com aquesta al Parc de Montigalà.

Al migdia la nevada s'intensifica, adquireix caràcter de tempesta, se senten trons i el vent comença a bufar impetuós.

I sí, en minuts, estem assistint a un espectacle poc habitual a Barcelona: una tempesta de neu sense pal.liatius.

L'endemà al matí el panorama era aquest..

No comment...

No comment...

Aquesta imatge, finalment, mostra com va ser el panorama a la tarda: nevada de fàbula, densa, constant i persistent.

D'aquesta data memorable han quedat milers de documents a la xarxa. Aquí una petita aportació meva:

http://www.youtube.com/watch?v=67fSrRr7BA8

El refredament dels hiverns des del 1999

2009-11-20T15:56:00.003+02:00

Aquest desembre s'acaba la primera dècada del segle XXI. Podem, doncs, fer un primer balança de com s'han comportat els hiverns durant els darrers 10 anys.

Aquest novembre es parla de nou de canvi climàtic, tot perquè resulta que tenim un novembre una mica més càlid del normal i més sec. No res que no hagi passat abans. Però en el supòsit que això volgués dir que anem a tenir un hivern anòmalament càlid, us convido a relativitzar molt l'estat d'ànim i com sempre gràcies a les dades, que mai no enganyen.

Vull recordar que si comptem desembre, gener i febrer com a mesos hivernals, en la darrera dècada -per fer 10 anys comptaré l'hivern 99-00- dels 12 mesos de l'any justament els únics en què ha baixat significativament la mitjana són novembre, desembre i febrer.

D'aquests 30 mesos d'hivern des del desembre del 99: 14 han tingut mitjanes inferiors d'almenys 0'5 º a les respectives i 10 de superiors a les respectives mitjanes d'almenys 0'5 º.

La silueta del Tibidabo nevat els darrers hiverns ha estat relativament freqüent. Imatge del 29 de febrer del 2005

D'aquests 10 hiverns només un, el 2006-07 es pot considerar un autèntic no-hivern i, dels 9 restants, 5 no ens podem queixar en absolut, hem viscut des del desembre del 1999 alguns dels mesos, onades de fred o hiverns en general més interessants des de mitjans dels anys 80.

Pels de l'Interior no sé, però per aquí sempre corre la meva llista de nevades i la de gelades, i no hi ha color. Encara que aquest hivern fos anòmalament càlid la primera dècada del segle XXI acabaria sent la segona dècada més interessant en quant a freds i neus des de 1960, només superada per la dels 80.

Una glaçada com la del dia de Nadal del 2001 (Parc de Montigalà a Badalona) feia almenys 15 anys que no es produïa

En 40 anys de dades a Badalona, els 5 desembres més freds, els 5 geners més freds i els 5 febrers més freds són els següents:

Desembre:
2005: 7'9 º
1980: 8'1
1970: 8'1
2001: 8'4
1969: 8'5

Gener:
1985: 6'2
2005: 7'8
1978: 8'3
1981: 8'8
1976: 8'8

Febrer:
2005: 7'6
1983: 8'3
1969: 8'5
2003: 8'8
1981: 8'8

Si ampliem """l'hivern""" al novembre i el març, tenim el següent:

Novembre:
1976: 11'0
1971: 11'3
1985: 11'5
1999: 11'7
1979: 11'9

Març:
1971: 9'2
1970: 9'9
1973: 10'1
1984: 10'1
2005: 10'5 El sisè seria el març del 2006 amb 10'8

Si, per contra, agafo els 5 desembres, geners i febrers més càlids des del 1968 a Badalona, des del desembre del 1999, només un desembre d'aquesta dècada (2002), un gener (2001) i cap febrer entrarien entre els cinc respectivament més més càlids d'aquests 40 anys, que ja és 'una sèrie ja força llarga i significativa.

Última edició per Tempesta (16-11-2009 00:20:21)

Parlem de corrupció? multiplicitat de càrrecs d'una persona en època de retallades...

2009-11-02T00:45:00.007+02:00

No és tan difícil fer una recerca per uns quants blocs independents o alternatius que aporten informacions silenciades per la premsa...
Normalment, periodistes a l'atur o que mai no faran carrera.

Això és una llista de càrrecs:

- Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern
- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- Presidenta de PROMUSA.
- Presidenta de PROECSA.
- Gerent del Consorci de la Colonia Güell.
- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
- Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.
- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.
- Consellera del Barri de la Mina.
- Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de La Caixa.
- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
- Vocal del Consorci Sanitari Integral.
- Vocal de la Fundació Caviga.
- Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona
-Consellera de La Caixa.

¿Es un ocellet? Un peix gros? No, no? No, un càrrec local de segon escalafó progressista. Es Anna Hernández Bonancia del PSC. ¿I qui és aquesta Anna Hernández Bonancia que ostenta tants càrrecs públics i no públics?

Hmmm.... Anna Hernández Bonancia és l'actual esposa de D.José Montilla Aguilera.

Continuem:

A SANTA COLOMA DE GRAMENET, El 18 de juny passat, la Plataforma en Defensa de la Serra de Marina va fer una manifestació ciutadana per a demanar la dimissió del presumpte alcalde corrupte, Bartomeu Muñoz -a hores d'ara 4 de novembre del 2009, després de 10 dies a la garjola encara nominalment és alcalde electe. Els membres del PSOE local i els seus satèl.lits polítics (sense exclusió: UGT, CCOO locals i agrupacions colomenques d'ICV, CiU) van considerar el lema una provocació extremista. Quasi be, als manifestants se’ls va tractar com si a la Pretòria racista del apartheid sudafricà uns negres es manifestessin demanant el final del règim feixista i racista.

Santa Coloma de Gramenet

VULL RECORDAR que la premsa i les teles, incloses les locals d'aquí, la XTL, la BTV, TV3, TVE Cat... pilotes del “regim” no van obrir boca.

Curiosament ara ha estat l'operació Pretòria la que ha posat la mirada a la sempre tan maltractada i malmirada Santa Coloma. De fet, cap mitjà de comunicació, davant d’una manifestació d’aquestes característiques de participació, no va dir absolutament res. Recordem-ho per no fer volar coloms avui.

Aquesta agencia de col.locació i endollatge gremial que es el PSOE local (i no és l'únic), està políticament pringat fins a les celles. Aquests dies és molta la gent que per Santa Coloma mira a una altra part, cosa que no és sinó que pura i dura omertà. De cop ningú no havia 'notat res', ningú no en sabia res, no s'imaginaven res (sic) i, al.lucinantment, "com pot ser que un alcalde que regalava els llibres de text cosa que cap altre ha fet o posava escales mecàniques per tot arreu i a sobre no necessitava fer-se milionari -ho és per
herència per part de pare- hagués pogut ser tan corrupte i, digue-m'ho clar, inclinat a tenir una caixa b permanent...

Tots i cadascú dels seus membres no tant sols no ha obert boca en aquests darrers anys, sinó que s’han convertit en el palmers del senyor batlle. Mai un baró feudal havia tingut uns vassalls tant agraïts, rendint-li una adhesió de compromís i amistat tan noble, que caldria buscar en el diccionari una paraula per definir l’amor que s’han tingut els uns als altres.

Ara intentaran refer el seu discurs, posaran un altre peça (el Fogué, marit de la Manuela de Madre) i som-hi, a seguir com ara. A les ferides, quan supuren, no es recomanable posar tant sols un esparadrap al damunt.

L'actual Govern de Catalunya es passa la vida fent una campanya anomenada 'La Revolució dels petits gestos'...

Parlem, de petits gestos?

Ana Hernàndez, senyora de Montilla, no es queda curta. És la primera tinent d’alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), responsable de l’àrea de política territorial, urbanisme, habitatge i medi ambient i també responsable de la conselleria de relacions institucionals. La secció local d’ERC va criticar que el seu sou per una dedicació de mitja jornada era escandalós. Doncs per Montilla, es veu que no era prou i com a president del PSC-PSOE l’assigna com a diputada de la Diputació de Barcelona de l’àrea d’infraestructures, urbanisme i habitatge. Tampoc no he pogut trobar el sou com a diputada de la Diputació, però si tenim en compte que el president de la Diputació de Barcelona cobra més de 140.000 € anuals, no seria gaire escabellat concloure que el salari que cobra l’esposa del Montilla, amb les dues feines, supera amb escreix els 100.000 € anuals.

Però això no és tot: en quants consells d’administració hi ha els Montilla? Abans de ser nomenat president de la Generalitat i sent ministre d’Indústria, en Montilla no va deixar de ser-ho de moltes empreses públiques o semipúbliques dependents de la Diputació i l’Ajuntament de Cornellà. En quantes encara hi continua sent? I l’Ana Herndàndez, de quantes n’és? Se sap el que cobren per ser-ho o per assistir a les reunions?

Sense tenir cap dada oficial perquè en aquest país tot això es manté en secret o d’amagat, em jugaria un pèsol que la família Montilla deu superar els 300.000 € anuals. És a dir, estem parlant de 25.000 € bruts mensuals, un sou mitjà anual de molts catalans. Dit d’una altra manera, el que guanya la família Montilla equival al que guanyen 12 famílies catalanes!!

Però els diners no són el quid de la qüestió, perquè ja siguin 100.000 € o 300.000 € no és el més gros. Per mi és més greu com ho han aconseguit i amb quina impunitat ho segueixen fent, sense cap crítica als mitjans ni de la resta dels partits.

És escandalós que aquestes persones guanyin tants diners a costa dels contribuents i que això sigui només gràcies a la política partidista.

És escandalós i indecent que quan en Montilla va ser nomenat president de la Generalitat, la seva dona va continuar com a primera tinent d’alcalde de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), responsable de l’àrea de política territorial, urbanisme, habitatge i medi ambient i també responsable de la conselleria de relacions institucionals. Què vol dir això de responsable de la conselleria de relacions institucionals? Que quan en Montilla va a Sant Just Desvern ella s’encarrega de donar-li la benvinguda? No s’han fet una mansió, d’almenys 500 metres quadrats, pel que vaig poder veure fa un any quan se l’estava fent, a Sant Just? Cobra la seva dona per donar-li la benvinguda a casa seva?

És escandalós, indecent i immoral que en Montilla, com a president del PSC-PSOE i sent president de la Generalitat, nomenés la seva dona com a responsable a la Diputació de Barcelona de l’àrea d’infraestructures, urbanisme i habitatge.

No us heu preguntat mai per què la família Montilla té tantes ganes de controlar tot el que es refereix a la construcció?

M’ha arribat de bones fons que la Generalitat es dedica a comprar terrenys o construccions mig parades, sobretot al Baix Llobregat, amb l’excusa de fer pisos de protecció oficial. Més pisos ara que en sobren a centenars de milers?

Cap periodista ni cap partit no es fa preguntes com les que es fa un ciutadà normal i que per acabar-ho d’adobar viu exiliat de la seva professió?

A la política catalana, i més a l’espanyola, riu-te’n, de les manifasseries del Millet.

Ja m’agradaria veure qui paga la factura d’Internet de la casa dels Montilla. Potser ens trobaríem que ni les paga ell de la seva butxaca. Ja se sap, que qui l’hi té el gust agafat, no se’n pot estar.

Cal regenerar la política catalana, però no amb petits gestos, sinó dinamitant-la.

La pregunta és: es mou alguna cosa a la Catalunya del segle XXI sense permís de 'el partido'?
La pregunta segona és: i els periodistes, els fiscals i jutges fan la seva feina...?

Jo acabava ràpid amb l'atur, que som uns quants llicenciats "sobradament preparats" a l'atur o en perill d'estar-ho. Bé, uns quants no, una barbaritat...

I Santa Coloma, la tant estimada Santa Coloma del PSC local i en Bartu, ja frega el 25 % d'atur i no deixa de ser una de les ciutats amb més mancances socials, urbanístiques i estructurals de tota mena de Catalunya.

M'he de fregar els ulls? No, no?

2009-09-10T18:01:00.004+02:00

La sensació que tinc de tornada de les vacances és que, en tornar, m'he equivocat de país... o d'època. O, les dues coses?

Sembla que més que tornar de vacances estic de 'retorn al passat', m'explico.

Per començar feia anys que no sentia parlar de la Falange i quan me n'assabento que encara fa de les seves i de què encara no els han aplicat la Llei de Partits com tocaria només llegint els seus estatuts o repassant la seva 'democràtica' història és perquè han convocat una manifestació. Qui els ha vist! Els que fa 30 anys prohibien manifestar-se, ara van darrere una pancarta i -molt em temo..- amb els bastons amagats dessota. Diria que la Falange almenys hauria d'estar al nivell d''altres partits il.legalitzats de terres basques, per posar un exemple, no? Doncs no. No només això sinó que quan hi sento a parlar del partit fundat per Primo de Rivera és perquè vénen a manifestar-se contra una consulta democràtica no vinculant i que, en un país normal, no seria més que el 'divertimento' d'una festa 'regional' i que promou un petit ajuntament del Maresme. Consulta increïblement il.legalitzada per les instàncies judicial d'un estat d'Europa Occidental...

En fi, penso en tot això i em dic de posar les coses en el seu context i busco per internet i comprovo que, amb la Falange encara legalitzada, Espanya està al mateix nivell que estats d'una gran tradició democràtica, com tothom sap, com ara Rússia, Sèrbia, Bielorússia o Romania, els únics estats d'Europa on els partits responsables morals i ideològics de la mort de milions de ciutadans durant les respectives dictadures continuen campant sota l'empar de la llei. S'imagina un que a la civilitzada, democràtica i federal Alemanya el NSDAP (el partit 'de' Hitler) continués existint com si res? No, no?

Després et preguntes que què pensa fer el Govern amb la crisi econòmica i no no només veus que no té ni idea de què fer si no que surt per la tele el President amb un tal Guerra a qui veig escalfar la cadira al Congrés de Diputats des que recordo (de fet és l'únic diputat que queda de la Primera Legislatura!) puny en alt cantant la Internacional davant quatre miners subsidiats de les muntanyes del nordoest i prometent, prometent ja no se sap si hi ha algú disposat a comprar-li la moto. Ah! i, molt important, et diuen que aplicaran polítiques socialdemòcrates per evitar que ningú quedi a la intempèrie. Com és ara apujar els impostos. Però no diuen que aplicar pujades d'impostos en un país on només un 1 % dels contribuents són milionaris, representa haver-ho de fer via IRPF o impostos indirectes que, com tothom sap, són universals i no diferencien rics de pobres. Visca la demagògia doncs i més si s'aplica via Reial Decret!.

I m'he de fregar els ulls per adonar-me que estic al setembre del 2009 i no pas al setembre del 89, quan veníem d'una vaga general que havia paralitzat el país i a Felipe Gonzàlez Europa li deia que després de 3 anys a la Unió Europea no podia ser que tinguéssim un 20 % d'aturats. i que calia espavilar-se... González va devaluar dos cops la pesseta i va esperar als 'fastos' del 92 per trampejar el pitjor de la crisi de finals dels 80 i, si es descuida, empalmem amb la del 93. No sé si algú recorda que entre el 1980 i el 1998 vam estar sempre amb índexs d'atur per damunt del 15 % arribant a superar el 25 % a finals de l'any 1994. Ara sonen campanes de què Espanya podria sortir de l'Euro, ja que si no es devalua la moneda, cosa impossible de fer i a més a Frankfurt no estan pel tema, el dèficit públic insostenible d'aquest país el farà caure als nivells econòmics més precaris del la zona Euro. De fet, des d'ahir ja som més pobres que Xèquia. Sap la gent l'últim cop que Xèquia va estar a nivells econòmics per damunt d'Espanya? Als anys 30, concretament, el 1934... Allà sí que va començar un bon ball de bastons. Quin mal presagi no? M'he de fregar més els ulls? No, no?

Per si fos poc em pregunto què tal va per Catalunya i no només em sembla que tenim un Govern 'autonòmic' amb qui sembla que res no va, sinó que veig com menteix vilment quan explica a la població com anirà el curs escolar; que si s'ha contractat a no sé quants professors i que no ens preocupem que amb la Grip A, que no passa res, que estem massa escandalitzats i que no n'hi ha per tant. Senyors, perquè no li diuen això mateix a una ministra de sanitat i una consellera que cada dia diuen una cosa diferent sent elles responsables d'aquest pànic creat? I, per rematar-ho, tu veus que et plantes a mig curs un any més a l'atur i, com si es pensessin que som imbècils, ens diuen amb una fatxenderia falsària que aquest curs començarem a sortir de la crisi, que tenen en marxa un pla d'infraestructures que ja, finalment!, contempla no sé què de la Línia 9 del metro, la B-40 i l'eix ferroviari de mercaderies i no sé quantes coses més de les quals, penso: 'però d'això no se'n parlava ja al 1985 quan feies 2n de BUP, no?-. I avui han inaugurat la terminal del Pont Aeri de la T-1 de Barcelona. Ah! Però el nou aeroport del Prat no era per tenir vols intercontinentals i deslliurar-se del trànsit per Madrid per la majoria de connexions. No ens han enganyat, no, sóc jo que m'he de fregar els ulls...

Ah! i és que no és que m'hagi de fregar els ulls, és que no tinc cap dubte que de tornada de les vacances he fet un lapse o bucle espai-temps i estic a mitjans dels 80 només que amb canes i una mica més gros i arrugat, sinó que també em quedo de pedra quan veig declaracions del Senador Fraga dient que el Tribunal Constitucional és la institució més important de la democràcia i que ha de vetllar per l'adequació de l'Estatut de Catalunya a la Constitució si no que a més a més resulta que el jutge que estava investigant els crims de la Dictadura -pels quals el senyor Fraga podria ser imputat...- és acusat de prevaricació mentre l'advocat de l'Estat encarregat de vetllar per la prohibició d'un 'divertimento' de la Diada d'un poble del Maresme resulta que és excandidat de la Falange!

En fi, que avui dia 10 de setembre, una setmana i pico després d'haver donat per acabades les vacances, i encara a l'atur i mirant dia a dia com organitza les plantilles el Tete Maragall i calculant més o menys quan podré començar a treballar, em frego els ulls i em pregunto si acabat l'estiu no només he fet un retorn al país de la meva adolescència sinó potser fins i tot a abans de què jo naixés, a mitjans dels 60, quan Fraga era ministre de Información y Turismo (les dues coses que en aquest país no canvien mai són aquestes, el turisme de pandereta que ens permet salvar la temporada i la informació falsària, manipulada i cofoista...).

Creieu que he de continuar fregant-me els ulls? O son simples il.lusions meves, que no estic gaire bé, que anit em vaig prendre un xupito d'herbes mallorquines i el bucle espàcio-temporal és una simple ressaca?

De moment avui, jo, com unes tres milions més de persones, dia 10 de setembre m'han ingressat el subsidi d'atur. I això no és per fregar-se els ulls, sinó per dir, bé: estaria bé que aquest cop l'atur no l'acabessis de cobrar que segur que aviat treballes i hi ha un milió de treballadors a l'atur que fa mesos i mesos que no cobren res i han de continuar pagant el lloguer, la hipoteca i els nens comencen el cole la setmana que ve i això costa un ou de la cara.
Jo, ni tinc hipoteca ni lloguer ni nens...

La caixa negra (la crisi)

2009-04-18T12:59:00.006+02:00

Des de l'1 de gener han passat 3 mesos llargs i aquest hivern ha continuat la "cascada" de notícies que indiquen que estem dins d'una caixa negra. Sabem que un moment donat va començar "la crisi", ens diuen que hi sortirem, sembla que estan prenent decisions -com ara a la Cimera del G-20 a Londres- però, certament, desconeixem l'abast de canvis en el sistema sócio-econòmic que, de ben segur, canviaran bona part de les convencions en què ens hem mogut des de la II Guerra Mundial -almenys...

La crisi i el seu origen

Per a molts economistes la famosa crisi financera d'aquests últims mesos és la més greu que el sistema capitalista ha sofert des del 'crac del 1929'. Ignacio Ramonet, director de 'Le Monde Diplomatique', la compara al que en l'esfera política va significar la caiguda del mur de Berlín, tot i que en aquest cas el model que s'enfonsa és el de Wall Street.

La sotragada va començar a manifestar-se fa poc més d'un any, quan van fer fallida algunes entitats bancàries nord-americanes que concedien hipoteques d'alt risc, conegudes com hipoteques 'subprime ', adreçades a les classes més desafavorides. Molts clients hipotecats van deixar de pagar, ofegats per la pujada dels tipus d'interès (percentatge que es paga al banc en canvi de la concessió d'un préstec), i això combinat amb la reducció de la compra d'habitatges va precipitar el crac bancari. Però per a molts analistes, com Ramonet o Marcel Claude, aquesta fallida és conseqüència d'una etapa d'exuberància i de balafiament per part dels inversors, obsessionats a obtenir beneficis desorbitats a curt termini encara que fos per mitjà de pràctiques abusives. Aquesta febre inversora delirant s'ha estès durant els darrers anys per tot el món i ha desembocat en un col·lapse. L'explosió de la bombolla financera els últims mesos ha suposat la fallida de les entitats bancàries més importants del món.

Aquest és un enllaç interessant que, si més no, contradiu que la crisi sigui general, alguns països viuen tot el contrari, és el cas de Sudàfrica però també del Brasil.

"El milagro sudafricano" (Xavier Batalla, La Vanguardia, 18-04-09)

Catarsi, no crisi. Optimisme malgrat tot en aquest 2009

2009-01-01T20:22:00.003+02:00

Massa coses comencen a semblar quotidianes, normals, normals i corrents

Això si: en un context de superficialitat generalitzada (Baudrillard parla d'un procés de banalització mundial), acabem per acostumar-nos a tot... I aquest 2008 que ha acabat ens ha acostumat a la "crisi". Tot, de cop és culpa de la crisi. Durant "els anys bons" no poques coses eren il.lògiques, supèrflues, innecessàries. I ens havíem, aleshores, malacostumat. Aquest 2008 ha significat una clara inflexió. Benvinguda sigui. Almenys per mi.

Susan Sontag explicava que al trobar-se en un carrer de Los Àngeles amb Wim Wenders li va preguntar què feia un home tan cult com ell en un país on pràcticament no existia la cultura. I Wenders va respondre: "Imagina vostè major felicitat que viure en un món sense cultura!". Es referia, en efecte, a un alliberament orgànic, física i mental, del pes de la cultura, de la cultura de pes. Alliberament del subjecte de la cultura profunda, autoritzada per a requerir esforç i summa atenció, per a sentenciar entre l'excel·lent i el popular amb una guillotina il·lustrada. I sí, sembla que s'ha dimitit de pensar. Es percep cada dia. D'una manera tan suau, tènue s'ha estès la tela de la vacuïtat i la frivolitat. Fa dues dècades, menys i tot, era impensable estar governat per una sèrie de mediocres tant i tant superflus. Això és una de les coses que més ens hauria d'escandalitzar. En temps de "crisi", de desmoronament de 4 valors que regien el nostre món, tal i com l'hem conegut, estem en mans de persones que en un procés de selecció normalet, d'una empresa privada, d'una pime, o en unes oposicions a auxiliar de l'administració no superarien el primer test psicotècnic.

De tota manera sóc molt optimista respecte al que vindrà. N'estic convençut que, per dura que sigui la catarsi aquest 2009, sortirem reforçats, més autèntics i amb un estil de vida més humanista. No tenim alternativa. Lord Byron va deixar una frase cèlebre que diu així: El millor profeta del futur és el passat. I té la seva lògica. Hem passat ja per unes quantes crisis i, de totes, ens hem després de coses que no ens portaven enlloc i n'hem adoptat, per força, perquè era ja inevitable i ja començàvem a trigar massa, nous conceptes, valors, actituds i idees...

Sens dubte el que tenim per endavant és un hivern. Però ho hem de veure com un hivern plàcid, regenerador, catàrquic. La "primavera" dependrà de com aprofitem -i no malgastem- aquest hivern, metafòricament, que segur serà el 2009, un any que el pinten dur i ple de sacrificis.

No dic més, deixo dues noves frases que crec que són súper encertades:

"En aquesta vida cal morir diverses vegades per a després renéixer. I les crisis, encara que atemoreixen, ens serveixen per a cancel·lar una època i inaugurar altra" Eugenio Trias (1942-?) Filòsof espanyol.

"En les grans crisis, el cor es trenca o s'adoba", Honoré de Balzac (1799-1850) Escriptor francès.

Per fi la tardor!

2008-11-01T18:28:00.007+02:00

Finalment la tardor se'ns ha plantat aquí amb tota la seva bogeria. Primer la pluja, després un fred fora del normal -amb neu fins i tot al Tibidabo- i ara els temporals de mar. Avui he fet aquest vídeo -de molt mala qualitat- a la platja de Badalona, amb el clàsic "Pont del Petroli".

Parlen molt del canvi climàtic, però la certesa és sempre inconcreta. Dimecres passat a la una del migdia, d'un 29 d'octubre no oblidem-ho!, al centre de la ciutat hi havia 6 º . Temperatura que, en tot cas, seria pròpia d'una matinada del ple hivern.

La tempesta d'aquest migdia a Badalona ha estat ràpida i fugaç, però d'una violència notable. De fet aquests dies Barcelona té un temps plenament "britànic", plou, surt el sol, bufa vent del nord, ara del sud, ara plou un altre cop durant hores, torna a a aclarir-se, un dia fa fred i un altre torna a fer temperatures de prop de 20 º. La natura està desestabilitzada aquests dies de Tots Sants. Una mica com els temps que vivim.

Café del Mar

2008-09-07T14:28:00.005+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=iAOw3wLOFEI&feature=related

ENERGY 52 - Cafe Del Mar (MIchael Woods Remix)

Benvinguts a la RSEUA (República Socialista dels Estats Units de Nordamèrica)... ***

2008-09-07T13:58:00.024+02:00

Cases "victorianes" a Chelsea, Londres. Tornem a abans de la Revolució Industrial? De què han servit els darrers 100 anys de conquestes socials i drets civils?

El 1991, quan l'URSS va desaparèixer, la gran majoria dels sociòlegs i comentaristes polítics va pensar que el
Capitalisme havia triomfat definitivament sobre el
Comunisme. El sistema econòmic-polític representat pels Estats Units, Europa Occidental, les antigues colònies britàniques, Japó i els països de la Conca del Pacífic havia produït clarament una vida millor per als seus ciutadans que el comunisme soviètic i les diverses dictadures asiàtiques, africanes i llatinoamericanes que havien imitat moltes de les característiques organitzatives i ideològiques del món soviètic.
Els anys de plom, els anys 70, van veure una successió de revolucions i contrarrevolucions (Xile, Cuba, Nicaragua, El Salvador, Vietnam, Afganistan, El Congo, Etiòpia...) en què, clarament, la partida la va guanyar el Capitalisme en el seu aspecte més depredador. Només a Europa Occidental, els anys de plom van deixar, gràcies a l'Eurocomunisme i la Guerra Freda el que s'ha anomenat Economia Social de Mercat o
Estat del Benestar Social Europeu. Arreu del món l'anomenada Escola de Xicago ha acabat imposant des d'aleshores l'ortodòxia del Lliure Mercat i la manca de control absolut del Capital per part de l'Estat i la Ciutadania. La URSS, per mitjà del seu darrer president, Mikhaïl Gorvatxov va intentar aplicar un model semblant als de l'Europa Occidental: un sistema equilibrat entre l'economia estalitzada i la llibertat de mercat, capitals i producció. Com sabem no se'n va sortir.
Durant aquestes dues dècades, doncs, hem assistit al triomf del Lliure Mercat en la seva vessant més extrema que coneixem com Neolliberalisme i que, ideològicament, està sostesa pels anomenats Neocon. Sembla evident que en menys de dues dècades els que creien en un equilibri entre el Capitalisme més extrem i certs "drets socials" s'han vist superats i, ara, amb aquesta crisi dels especuladors, sembla que, evidentment el Sistema Europeu del Weltfare State està sentenciat...

Què tal anar-se'n fet a la idea de les 65 hores laborals que vol aprovar la UE?

Durant l'actual Crisi de les Subprime a les ciutats dels Estats Units ha reaparegut el fenomen dels "campers" o Nickelsville, famílies de classe mitjana que en no poder pagar la hipoteca s'instal.len en rulots o tendes de campanya

No us ho perdeu: Nickelsville, EEUU: Cientos de personas sin casa viven en carpas y buscan dónde vivir

Divuit anys més tard, el món sofreix una incertesa político-econòmica com no s'havia vist des de la Gran Depressió dels anys trenta. Com a conseqüència del creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic, el món s'enfronta a una competència sense precedents pels limitats recursos naturals del planeta Terra. Així mateix, hi ha múltiples incerteses noves, derivades del canvi climàtic i de les perspectives que la manipulació genètica i la nanotecnologia puguin alterar dràsticament les condicions de la vida humana. I a més de tot això, no hi havia tantes hostilitats de tipus religiós i nacionalista en tot el món, en forma d'atemptats suïcides gairebé diaris i guerres innecessàries (per decisions incompetents), des de les guerres de religió del segle XVII.
Ara mateix la Generalitat està congelant molts i molts projectes. I la Llei de la Dependència continua sense aplicar-se, l'escola pública va justa de recursos, materials i personal, per tenir visita amb un especialista hi ha llistes d'espera de sis mesos, la justícia triga anys a resoldre plets rutinaris, etc...
Ens hauríem de parar a pensar "qui prodest" (qui en surt guanyant d'això dit tal qual, perquè sempre hi ha 'algú' que en surt guanyant...???

Privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues
Ja que queda clar que, després de 15 anys de rearmament del sistema capitalista, de desinversió en el sector públic quan no directament privatització al.legal de serveis bàsics (aigua, gas, telefonia, serveis sanitaris, educatius, etc.) ara és una autèntica presa de pèl que amb el capital públic s'estigui frenant que els especuladors s'enfonsin?
Als Estats Units ja ha aparegut el fenomen de gent que ha hagut de tornar la clau de la seva casa al banc per no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense treball i haver estat encausada per imapgament. Comença a haver famílies que s'instal.len a "fer càmping" als parcs de les ciutats... Perquè ja són milions de persones que viuen històries amb finals previsiblement d'aquesta mena. I, parlem clar, no era senzillament escandalós que durant els darrers anys els mileuristes amb contractes en precari estiguessin consumin molt per damunt de les seves possibilitats i, a sobre, hipotecant-se pel 100 % del valor real de la seva renda mitjana!???

***El títol no és una idea meva ni cap provocació gratuïta, és una encertada metàfora que ha aplicat en un dels articles més interessants sobre "el que està passant" -publicat al The Guardian, per l'economista Nouriel Roubini i titolat
Public losses for private gain (Pèrdues públiques per guanys privats)

Exposició múltiple i impúdica (o la personalitat en línia)

2008-09-01T22:33:00.014+02:00

No parlo de fotografia ni tècniques d'enfocament de la càmera. Bé sí, parlo de com ens enfoquem, ens exposem... a la xarxa. Em té molt encuriosit, ja fa anys per cert, com gent que "abans" (o en la vida "real" en l'actualitat) qualsevol estudiós de la personalitat humana catalogaria de discretes, pocs donades a la xerrameca i l'estridència, justament és a la xarxa -on en principi l'anonimat estaria més "garantit"- abandonen aquestes característiques i es donen a l'exposició personal, l'exhibició (no malpensem encara si us plau...) al món en general, i -no sé si voluntàriament o no- posen en públic aspectes de la seva personalitat o intimitat que, abans o en la vida real -repeteixo- no ho farien.

Els psicoanalistes amb prou feines han començat a teoritzar sobre aquest aspecte de la personalitat humana que sembla que internet està modificant. Per mi el problema sempre ha estat el mateix: la llibertat pública, la democràcia vaja i, al capdemunt, la llibertat personal en la societat de la informació no acaben d'estar garantides. Perquè a la bona fe de la majoria, entre els quals m'incloc, hi hem de contraposar la mala fe d'uns pocs (o això vull pensar, que són pocs) i, malauradament, amb molt de poder. vull recordar que queda fora de discussió que la informació és un Poder, i no crec que el quart com es diu banalment, jo diria que ja és el primer...

Jo al davant del pc (ja fa anys per cert...)

Ahir, tot fent una recerca per internet, vaig haver d'entrar a Facebook per què si no no hi havia manera d'entrar a la única entrada sobre una persona de qui feia temps que no sabia i havia perdut l'adreça i mai no he tingut el mail. La curiositat em va portar a inscriure'm i, com qui no vol la cosa, ja tinc un nou espai propi on, més per avorriment i inèrcia, he acabat sense adonar-me'n fent una autèntica presentació de mi mateix amb dades sobre mi que, a poc que algú em conegui una mica, de vegades en persona un triga en saber temps i aquí, a la xarxa, amb un cop d'ull i 5 minuts té exposades, a la vista de qui sap qui, pública i impúdicament. És manifest que l'aparició i creixent difusió d'Internet ha suposat un profund impacte en la societat. Les noves tecnologies de la informació han possibilitat la creació d'un nou espai social en el que és possible relacionar-se i interactuar a distància, això ha provocat canvis fonamentals en les interrelacions humanes. Dins d'aquest nou entorn social té especial interès l'anomenat "ciberespai" que ha sorgit gràcies a la utilització de l'ordinador, especialment d'Internet.

No puc amagar que ho trobo un punt ridícul, tota aquesta substitució de les relacions personals per la virtualitat. Esclar que això no és un xat ni un simple programa de conversa estil MSN..., prò té un no sé què d'exhibició i reducccionisme banal de la relació inter personas que em deixa, un cop més (i ja van en aquesta dècada ominosa...), estupefacte. Molts autors opinen que vivim en un món amenaçador en què la tecnologia despersonalitza a l'individu, havent de fer front al dilema de discriminar el que és real o irreal, dins i fora, del que és autèntic o no. Per mi, internet és una immensa biblioteca si se sap utilitzar bé, però d'aquí a substituir la comunicació personal, el contacte directe per la interdependència tecnològica hi ha una distància, una barrera, que intento no traspassar.

Quan vaig començar a conèixer internet, fa 10 anys, sense adonar-me'n... molt ràpidament, vaig entrar en plantilla a una redacció inefable on "fèiem pàgines webs" (horrorós com estava de moda cap el canvi de mil.lenni aquesta "professió" i jo ni n'era conscient aleshores!) i, sense solució de continuïtat, vaig haver de construir el meu ideari laboral ja interdependent i esclau de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

Per no avorrir més amb aquest post acabaré amb una reflexió de Sherry_Turkle, un analista de la comunicació interpersonal i les xarxes relacionals a la xarxa, en què diu que Internet ha contribuït a pensar en la identitat en termes de multiplicitat. En l'Internet, les persones són capaces de construir un jo al passejar per molts jo, i dóna a la gent l'oportunitat d'expressar múltiples aspectes i sovint inexplorats del jo, jugar amb la seva identitat i provar identitats noves. Si el pensament modernista, la visió clàssica del món que ha dominat el pensament occidental des de la Il·lustració es caracteritza per termes com "lineal", "lògic", "jeràrquic" i per tenir "profunditats" que poden ser dilucidades i compreses, el pensament postmodernista es caracteritza segons Turkle per termes com "descentrat", "fluid", "no lineal" i "opac".

Aquí us deixo un bon enllaç: Identidad en internet

Grècia...

2008-08-30T17:29:00.008+02:00

Feia molt de temps que planejava tornar a Grècia. Hi havia estat el 1998 però, aleshores, la sensació que em va deixar va ser de mal regust de boca i estada "fracassada". A finals de juny del 1998 a Atenes m'havia enxampat una onada de calor amb màximes de més de 42 º (eren notícia a la premsa local) i mínimes de 30 º i vaig dormir molt malament en un alberg on les garanties de seguretat i higiene eren mínimes. A més a més la ciutat estava potes enlaire per les obres anteriors a les Olimpíades que la ciutat acolliria l'estiu del 2004. El cas és que veníem molt cansats d'un viatge de moltes hores en tren i barco des de Budapest. Des del matí del dia 29 de juliol que ens havíem llevat a la capital d'Hongria portàvem més de 48 hores fent kilòmetres i hores en tren i barco. La ruta va ser un pèl complicada... La intenció inicial era aprofitar les possibilitats del bitllet Interrail per fer un salt enorme entre Budapest i Atenes, els dos punts bàsics del viatge que féiem aquest estiu. Una part eren les ciutats imperials de Munic, Viena i Budapest i, la definitiva, Atenes i Grècia en general. Després, doncs de més de 2 dies i mig viatjant per l'Adriàticen el que segurament és la ruta marítima més llarga d'Europa -la Venècia-Patras- en què vam conèixer tot de gent (i ballar el sirtaki en una memorable vetllada en alta mar...). A l'estació de Budapest, quan vam veure el tren que -via Belgrad i Sofia- anava cap a Grècia, vam tenir una mena d'atac de comoditat, que no de pànic, i ens vam estimar arriscar-nos a anar a Venècia i provar de trobar passatge al ferry que des d'allà et porta plàcidament a la costa oest de Greia. Va valer la pena. L'entrada a l'Hèl.lade et fa gaudir del panorama de les Illes Jòniques, entre elles la mítica Ítaca , i acabes arribant a Patres després d'un trajecte per mar tranquil, còmode i segur. De manera que vam arribar a Atenes la matinada del 30 al 31 de juliol.

A l'autobús des de Patres primer contacte amb la mentalitat grega. Les carreteres de dos carrils passen a ser de tres carrils, no per ampliació sobtada al nostre pas de la calçada, no!. Simplement la gent s'inventa una mena de carril "ràpid" enmig de la línia contínua i no saps si prendre-t'ho estoicament o convertir-te al Catolicisme (o a l' Ortodòxia per fer honors als amfitrions...) i pregar a arribar sa i estalvi a la capital no el més aviat possible (que tampoc es respecten els límits de velocitat) sinó arribar no importa quan, però arribar al cap i a la fi.

Passada la ruta de Megara, on afortunadament la carretera, a mesura que t'apropes a Atenes, es converteix en una moderna i eficient autopista de 3 carrils per sentit de circulació, notes que estàs aprop de la metròpoli grega per l'aparició de la contaminació lumínica i la xardor ambiental que emet la gran ciutat. Atenes té un clima espantós a l'estiu i, ficada en una vall entre muntanyes de més de mil metres, el creixement desmesurat no fa res més que crear una bombolla de calor que es regenera tota sola si no bufa vent. Atenes és una de les ciutats més contaminades d'Europa i el seu clima a l'estiu l'exagera. I, passada la última pujada, baixant ja per la perifèria, vaig començar a mirar a l'horitzó, volia tenir el primer contacte visual amb l'Acròpòli, i no vaig trigar a veure'l, en la llunyania d'una de les avingudes que travessen l'enorme ciutat...

Molt interessant va ser la visita al Teatre d'Epidaure, de la qual adjunto un vídeo i m'estalvio les paraules que no serien sinó que tòpics i redundància innecesssària.

(continuarà)

10 anys de diferència

2008-08-11T16:40:00.005+02:00

Fa una setmana que he tornat de Grècia, tinc per a un bon article, moltes impressions, idees, sentiments i observacions que fer.
Però necessito "cubar-ho" tot una mica, durant la placidesa del que queda d'agost..., abans de posar-m'hi.

De moment aquesta és la foto que vaig voler repetir:

Darrere al Teatre d'Herodes Atticus el 2 d'agost del 2008:

I aquesta era la imatge del 28 de juny del 1998:

Els anys passen que fa vertigen veure's aprop dels 40, exactament avui em queden 6 mesos per assolir aquesta "marca"... Però l'important és estar-hi, gaudir, intentar millorar cada dia i aprofitar totes les coses bones que t'atorga aquesta vida, una d'elles asseure's a meditar al turó de l'Acròpoli.

La "gran" Barcelona (?)

2008-06-29T19:19:00.003+02:00

Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse. esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme (si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.

Quan parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes.

A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de Barcelona milers de persones que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitat (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia.

La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km² i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km². És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.

Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants perkm².

A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.

Per acabar hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%.

Llista de les àrees metropolitanes d'Europa

Continuarà :

De la fresca a la calor en 4 dies

2008-05-04T16:20:00.001+02:00

Ha passat ja l'abril. La temperatura mitjana d’aquest mes a Badalona per una sèrie de 40 anys és de 13′7 º al Museu, arran de mar. D’ uns 14'5 º aquí dalt Montigalà-Puigfred. Al gener -fa 3 mesos- tenim una mica menys de 10 º al centre i uns 8′7 º aquí dalt. Els catabàtics que a mi “em refreden” sobretot les màximes els dies anticlònics, a la part baixa de la ciutat els donen les màximes de l’any més suaus en comparació a la resta de mesos de l’any en què és al contrari, aquí tinc sempre 1 o 2 º més que aprop del mar. Un dia encalmat de gener jo puc tenir una màxima d’11 º i el Museu de 15 º, de les més altes de Catalunya sovint. Molts dies d’abril Badalona té -si fa sol- una de les màximes més baixes de Catalunya -fora d’alta Muntanya esclar- i la meva màxima tendeix a assemblar-se a les del prelitoral. A Badalona la gent que no ha perdut de vista la natura, normalment gent gran, ho sap això…

un salt de 5 º en una setmana

A Montigalà avui he tingut 23 º i a Badalona el Museu 18 º. I això no és res: d’ara en endavant i fins que no s’iguali la temperatura del mar amb la de la terra, o que al continent aquesta comenci a descendir, per tant: a “empatar” ambdues - això és a finals de juliol o començament d’agost, depèn dels anys…- aquí alguns dies especialment assolellats si la marinada ve del sudoest podré tenir diferències de fins a 5 º amb la part de “Baix a Mar” que es com diem a Badalona la part de la Rambla i el Carrer del Mar que tot6hom més o menys coneix… Montigalà fins que no van posar l’Ikea ningú sabia què era!

Però no ens apartem del maig i la diferència de temperatures amb l’abril: 4 º he dit. Del moment de temperatura mitjana estadísticament més “freda”, a mitjans de gener, a l’abril -és a dir: en 3 mesos- la temperatura es mou amb prou feines uns 4 º. I d’ara al 15 de maig, en un mes 4 º.
Es noten els factors clau que són: la insolació ja decididament elevada i alta del maig, el predomini del temps menys “rúfol” i, sobretot, que les nits que a l’abril encara són “fresques” (9 º de mitjana) al maig ja són clarament temperades, 12 º a 13 º de mitjana de les mínimes entorn del 15 de maig. És a dir: ja no refresca de nit i només una forta entrada d’aire fred acompanyada d’inestabilitat ens pot donar al maig dies de “fresca” (la mínima absoluta fins ara són els 4 º del 10 de maig del 1991).

El mes de maig aquí dalt tinc una temperatura mitjana de 18 º, a l’observatori del Museu uns 17 º. Podeu observar que mentre que a 2 km del mar la temperatura entre mitjans d’abril i mitjans de maig puja 4 º, arran de mar la diferència és de “només” 3 º. Però en qualsevol cas en cap altre període de l’any es dona en un lapse tan breu de temps, 4 setmanes, un canvi de “cicle termomètric” tan notable. Es passa d’un estadi “termomètric” en què del gener a l’abril es produeix una pujada molt lleu, molt mitigada, de les temperatures a un salt que ens situa la majoria dels anys en dos períodes clarament diferenciats: una part de la primavera en què, tot i que pugui fer bonança, encara se sent la “frescor” (de finals de febrer a mitjans d’abril hi ha només 2 º de diferència…) a un salt perceptible de l’abril al maig: rarament a mitjans de maig no es pot dir els dies que pica el sol que “ja ha arribat el bon temps” (i quan diem això volem dir “l’estiu”). I rarament per la Festa Major de Badalona a migdia no vas en màniga curta (11 de Maig, Sant Anastasi). De dia a l’abril, ni per Sant Jordi, recordo haver anat “vestit d’estiu”…

La baixada de temperatures a la tardor, és molt més regular: 5 º de mes en mes: 22′5 º al setembre, 17′5 º a l’octubre i 12′5 º al novembre (arrodoneixo per veure-hi clara la diferència entre les dues estacions…). Si bé els 5 º de mes a mes són majors que la diferència de l’abril al maig -4 º recordem- s’observa una clara regularitat en la transició de la calor al fred.

Una clau la tenim en una aspecte evident del clima de Barcelona i en general la costa catalana al llarg de l’any: més que una anomalia entre la primavera i l’estiu, hauríem de parlar d’una anomalia del pic de l’hivern. Mentre que entre el juny i el juliol, i l’agost i el setembre la corva de temperatures no deixa dubtes que hi ha un pic de calor notable quan “toca” (allò que en diem “Canícula”), resulta que entre els 10 º del desembre i els 9 º del gener, i els 10 º del febrer i els 12 º del març, la respectiva diferència és clarament insignificant. Aquí tenim la clau de què en un moment o d’altre la corva termòmetrica “normal” anual ha de demostrar una mena de disfunció…

Sembla curiós, però veurem clarament que al nostre clima l’hivern no està garantit quan toca i això afecta tot el període que va del novembre a l’abril. Amb un estiu fresc o no, no trobarem en cap cas en 40 anys que un setembre hagi estat més càlid que un agost o que un maig hagi estat més càlid que el juny següent. En canvi aquest any mostra clarament això que explico aquí: la primera quinzena de l’abril ha tingut la mateixa mitjana que la primera quinzena del gener. Un abril que s’està comportant normal empata amb una part del gener que, tot i suau, en cap cas va ser res de l’altre dijous… No sé si m’explico? I us deixo aquí aquest totxet per què hi digueu la vostra.

Europa aquest estiu del 2007

2007-10-22T14:28:00.002+02:00

Aquest estiu del 2007, hem fet una volta per Europa central. Hem aprofitat que el bitllet "interrail" ja no té límis d'edat i hem decidit que, després de patir el caos en què ha caigut Barcelona pel descontrol i ineficàcia en la gestió de les infrastructures, ens venia de gust -més que mai- gaudir de l'ordre, la urbanitat i la civilitat europees. El destí final era Praga, les parades intermèdies previstes: Estrasburg, Frankfurt i Dresden. De tornada de Praga hem parat a Budapest, Venècia i Milà. Per tornar hem agafat el magnífic ferri que comunica Gènova amb Barcelona des de fa uns anys. Tot plegat ha estat una travessia memorable i que no oblidarem mai. En companyia de l'inseraparable Gabriel Salvà hem presenciat la paradoxa que representa que allò que en diem la "vella Europa" funciona i porta velocitat de creuer i tenir un cer desencís en tornar a una Barcelona de postal on tot és aparador, estètica buida i manca de serietat i ambició.

L'espectacular skyline de Frankfurt del Main no deixa indiferent ningú, els seus habitants l'anomenen "Mainhattan". No cal dir perquè...

FRANKFURT

Ens va impressionar. Ara que s'ha parlat tant de la cultura catalana per allò del Fira, recordo que ens va deixar estupefactes com una ciutat que no és capital d'estat, que no té "cultura o llengua pròpies", que ni tan sols encapçala un dels estats federats (Länder) més influents o històrics d'Alemanya, transmet el poder i l'energia que transmet. Enlloc més d'Europa, ni tan sols París o Londres, he vist tal dinamisme, tal empenta i, sobretot, un cosmopolitisme tan desacomplexat i poc d'aparador. Sense ostentacions, ni falsos tòpics un admira que una ciutat d'una magnitud tan petita (mig milió d'habitants a escala europea i alemanya no és res) estigui tan segura del que és, el rol que ocupa (capital econòmica, de l'EURO per entendre'ns d'Europa i Alemanya) i a sobre, sense modèstia ni acomplexaments respecte al que realment són. Un té clar que és una ciutat alemanya més, com tantes, però que també és una ciutat europea i global. Aquesta reflexió, venint de la Barcelona tan de posta i superficial que venim, d'aquesta Catalunya deprimida i desorientada anímicament i aquesta Espanya tan cutre mentalment en què hi som, ens va fer pensar moltes coses...

D'aquest viatge per la ruta Estrasburg-Frankfurt-Dresden-Praga-Bratislava-Budapest-Zagreb-Venècia-Milà-Gènova en trec ràpidament aquestes impressions:

-Al tren de Budapest a Venècia, a Zagreb va pujar moltíssima gent que venia encantada de Dalmàcia on sembla que ara comencen a treballar-se el turisme massiu. Millor per nosaltres trobo. A Catalunya hem de tenir ja d'un cop clar que l'aposta pel turisme no ens porta enlloc i, en qualsevol cas, no ens aporta res de bo. El deteriorament de la costa en alguns sectors és incontrovertible.

-França té l'encant de sempre però es veu un pèl decadent i amb els símptomes d'haver passat una gran crisi. Estrasburg, capital europea, té un projecte clar que poca cosa té a veure amb el centralisme i el jacobinisme francès: la seva europeïtat i identitat alsaciana (dialecte germànic) la prefiguren com una ciutat-metàfora d'una Europa que en res pot seguir el model estatalista francès si de debò vol ser una "gran pàtria dels pobles i nacions"·.

-Alemanya té una pistonada formidable i no hi ha qui la pari: que no em vinguin amb què els cotxes els han de fabricar a la Xina: el complexe industrial-financer-comercial del Rhin-Main és espectacular i el dinamisme és acollonador i estic segur que els empresaris alemanys no pensen en tancar la fàbrica i muntar hotelets per a turistes low cost...

-L'Alemanya Oriental s'ha recuperat increïblement (ja hi havia estat al 2000 jo), queda feina per fer però la imatge ja equival a la nostra que fa molt més que vam sortir del franquisme que no pas ells del comunisme (pense'm-hi doncs).

-Xèquia res: país d'opereta i camps amb alguna fabrica: mera colònia especulativa alemanya.

-Eslovàquia: si això és un model d'independència, millor ens ho repensem (sort que sembla que ara volen mirar a Escòcia!).

-Croacia serà la nova platja dels alemanys, que els mallorquins i alacantins comencin a pensar-se altres alternatives millors doncs...

-Itàlia: hm, quin país de grans venedors de fum: viuen de renda i sempre saben jugar a dos bàndols. Sembla un país aturat en el temps però sempre a punt de treure's de la màniga alguna genialitat.

-De retorn a Barcelona en el ferri te n'adones que si ens espabilem amb l'ampliació del port i la seva imbrincació amb les xarxes ferroviàries i de carreteres encara hi som a temps, vist Gènova i vist Barcelona, de convertir-lo en el "Port europeu del Mediterrani", no en tinc dubtes, però que corrin ja a muntar la línia de mercaderies en ample europeu, però JA!, i cap a Port bou, sense esperar a què els francesos acabin el TGV a Perpnyà....

Praga m'ha decepcionat molt. Per què? perquè trobes el que esperes trobar, res no et sorprèn i resulta un moment que sembla que estiguis dins la Guia de Viatges més barata que se us acudi: tot és previsible, res no et fascina perquè és tal i com t'ho esperaves. Poques vegades m'ha passat res similar en cap altre país d'Europa. Si no arriba a ser per una exposició d'Andy Warhol i un deliciós restaurant a un canal paral.lel a l'Elba hagués estat un fracàs estrepitós.

Ah!, si mai heu d'anar a Itàlia i voleu fer-ho en cotxe, i estar-s'hi uns dies voltant, us recomeno "fervientemente" que agafeu el ferry de Gènova: còmode, espaiós, no molt car i amb una travessia agradable, I, si t'agrada la méteo: amb temporal de tramuntana inclòs que, segons m'ha dit un del barco: "sempre uguale, qui sempre uguale!!!" I jo: "va, això és una brisa d'estiu, no has vist mai el Golfo del Leone en un temporal d'hivern?" i ell: "non ancora, lavoro solo l'estate a la nave Io...".... lol

Eslovènia la vaig veure de dia en tren en l'anterior viatge a Budapest ara fa ja 9 anys. És una Suïssa en potència. I la gent d'Eslovènia que he conegut en viatges i treballant en hotels em demostren, vist el vist a Praga o Polònia (dos cops hi he anat) que entre els pobles eslaus els més eficaços, competents i enèrgics (suposo que tenir hores de sol hi ajuda i no creure's massa al Papa de Roma encara més...) són Eslovènia i Croàcia. Segons ens va explicar el recepcionista de Milà, la costa de Rímini ja està en plena crisi estructural i, vista la perifèria de Zagreb, amb els polígons industrials farcits de marques punteres i factories alemanyes i italianes crec sincerament que aqeusts dos països desbancaran ràpidament Itàlia del Nord si els italians no es deixen de mirar el melic i de pamplines.

Em sap molt de greu dir-ho, però fa anys i anys que vaig a Itàlia i pressento que és ara mateix entre els països occidentals el que ho té més magre: li manca mercat, viu de quatre idees genials gestades al segle XX (cultura, disseny i moda) i a sobre cada cop s'està guanyant menys credibilitat. Cada cop sento més pestes dels italians i si vas a Milà te n'adones que són el que són perquè viuen de renda, però que Espanya (L'estat espanyol o el que em fem d'ell) li està ja passant la mà per la cara a Itaiia en sectors que, per ells, són estratègics, qüestió "nazionale". I el curiós és que ells se n'adonen i, "l'espanyolet" mitjà, vinga a mirar a Amèrica Llatina i no mirar enllà del Pirineu per complexe.

Penso que els catalans, anant per feina i passant del que vulgui fer Espanya amb nosaltres, ens mengem amb patates Marsella, Milà i Gènova d'una tacada. Ho dic ben convençut. I parlo d'economia, no de llengua ni de sardanes.

Notava a faltar el rebuf i els núvols baixos. A Europa Central hem tingut el que per ells segurament han estat els millors dies de l'estiu. A la Planura del Danubi i els voltants de Budapest es veia perfectament els estralls de la calorada del juliol i la sequera: roures assecant-se i el mateix fenómen en molts llocs dels plataners perdent fulles a les ciutats. A Génova: rebuf similar al de Barcelona: nuvolades, plugims i una xafogor incommensurable. Espectacular la mestralada avui al barco en ple Golf de Lleó: la costa brava vista des del barco a només uns 5-10 km mostra encara que en alguns sectors està molt ben conservada (Begur-Calella i Sant Feliu-Tossa).

I acabo: tot el que dic és perquè sempre que viatjo -a part de passar-m'ho bé i gaudir i desconnectar- em miro Barcelona i els nostres problemes en tornar i recordo les meves primeres sortides i admiració a l'Itàlia de principis dels 90, just abans de la crisi que va portar Berlusconi al poder.... Bé: observo que els catalans tenim davant un exemple clar del que no s'ha de fer: creure's fantàstics (el pecat mortal dels italians, particularment els del Nord) i mentrestant deixar que els veïns vagin fent feina. Avui al barco parlava amb un valencià que semblava de classe mitjana -gens pepero- i força obert, en catlà per supost!, i veiem les obres del port i els nous edificis del sky line de Barcelona des del mar i ell em parlava de l'Amèrica Cup i el Fòrmula 1 i jo del Fòrum i de l'apagada de llum i tots dos teníem clar que València i Barcelona s'han de posar a treballar ja en l'eix mediterrani abans que el sud de França arrenqui ara que sembla que Sarkozy porta "massa" idees a un país paralitzat. La clau és veure el Nord d'Itàlia com està paralitzat mirant-se el melic (milà fa pena!) i mirar quin lloc ocupem a Europa i que encara estem a temps.

Pluges d'agost

2007-08-04T11:37:00.002+02:00

El mes d'agost és el tercer mes més plujós de l'any a l'àrea central de la costa catalana. Només faltaria que plogués més que al setembre o octubre! Algú podria dir o imaginar-se que és per les fortes tempestes que un dia o un parell de tardes ens poden deixar quantitats sorprenents per als no habituals del lloc... Però és que els 50 a 65 mm que es recullen de mitjana en l'àrea del Barcelonès cauen en unes 9 ocasions, i amb 5 dies de tempesta. És, a més, gairebé cada any, un mes en què els dies nuvolosos o coberts solen ser ja més que els serens. Als turistes això els deu empipar de ben segur. En les setmanes que Barcelona reb turisme de platja, sol i sangria -com si fóssim un lloc de la Costa Brava i no una "gran capital europea" -com es vanta de dir la publicitat municipal..- rarament falla que l'estiu, també, faci vacances. No tant a nivel de temperatures -que alguns anys també- com a nivell del temps: rúfol, mogut, variable i sovint tempestuós.

Imatge del radar del migdia del 22 d'agost del 2007: una massa de núvols afecta la "costa central" de Catalunya i mentre precipita fa desplomar la temperatura a registres més propis del novembre en ple agost: de 10º a 14 º a bona part de l'àrea afectada. Les quantitats de precipitació no han estat destacables -entre uns 10 a 30 mm-. L'excepcional d'aquesta situació ha estat la pluja intermitent, sense aparell elèctric i la progressiva davallada de temperatures que es donen a ple migdia.

Algunes de les situacions i fenòmens més destacables durant l'agost dels darrers 30 anys són aquestes

Del 1981 al 2007:

-El 1981 ja van caure 101 mm el dia 21, l'altre 1 mm del mes va caure, com no, el dia 31 .
-El 1982, 36 mm el 26 d'agost i 64 el 27.
-El 1983 101 mm durant tot el mes, però una gota freda entre el 24 i el 29 va donar fins a 70 mm repartits en 5 tempestes.
-El 1986, 25 mm el 25 d'agost.
-En 1987 22 el 23 d'agost.
-En 1988 agost va ser sec, tot just 10 mm en tot el mes.
-En 1989 45 mm el dia 30 . En 1990 26 mm el dia 30 .
-En 1991 i 1992 les tempestes es van concentrar el la primera quinzena, sengles petites ones de calor entre el 20 i el 31 . -
-En 1993 26 mm el dia 28, abans ja havien caido 36 el dia 24 .
-1994 és, amb 2003, l'estiu ?més sec i calorós·?, però en el 94 vam tenir l'únic agost dels últims 26 anys sense tempesta a Badalona. 2003 ja veurem que va tenir un digne final d'agost.
-En 1995 28 el dia 24, però 150 mm en l'observatori de La Vanguardia en carrer Pelai.

Les rierades són un 'clàssic' de l'agost a les ciutats de la costa catalana

-En 1996 66 mm en 2 espectaculars tempestes, com no, el dia 30 . En 1997 van caure 3 tempestes entre el 25 i el 26, 31 mm.
-En 1998, 12 mm en una tempesta que va deixar 22 mm al Vendrell, el dia 27. Va ser un agost sec, però les tempestes de ultimísim de mes no van fallar. -En 1999 agost va ser miserable, el més sec de la sèrie 1968-05 amb 2'5 mm que, a més no van caure quan toca...
-En 2000, el 30 d'agost 6 mm, el mes es va anar amb els seus 55 mm de rigor i bé repartits.
-En 2001, entre els dies 30 i 31 (no falla...) 24 mm i cortines d'aigua i mànigues davant de la costa de Barcelona.
-En 2002 hauríem de fer un resum de tot el mes: total més de 300 mm en 17 dies de precipitació, 15 tempestes i el corresponent episodi dels dies finals del mes. Què anem a dir de l'estiu del 02 que no s'hagi dit ja!
-En 2003, l'ona de calor del Mil·lenni (hm...) va acabar amb l'espectacular SMC del 17 d'agost, però no va fallar de nou una feble precipitació el dia 30...
-En 2004, el 29 i -altra vegada!- el dia 30, 24 i 11 mm en 2 bones tempestes.
-El 2005 hi destaquen els 54 mm del dia 2. Aquell agost va ser rúfol i plujós: va ploure 12 dies i vam enregistrar 13 tempestes!
-L'agost del 2006 cal destacar la violenta i sobtada tempesta del dia 15 que aquí Badalona "només" va deixar de 15 a 20 mm, però a la Bonanova gairebé 50 mm en poc més d'una hora.

A Badalona, això sí, les tempestes més espectaculars i memorables que recordo gairebé mai han caigut en la clàssica 'Segona quinzena', el que indica que la probabilitat de fenòmens severs és major quant més fora del 'ritme estadístic' anual es produeixin -i que, com veiem, privilegia de manera notòria les dates entre el 24 i el 31- i la primera dècada del mes.

-Queda, tanmateix, com a memorable, l'espectacular pedregada que va deixar 101 mm del 21 d'agost del 81 .

-La rotunda tempesta i vendaval de 'dia després' de la tarda del 30 de juliol del 87, amb 25 mm en tot just 15 minuts.

-La increïble torbonada del 9 d'agost del 89. Nit dels cristalls trencats a Barcelona sense dubtes doncs va agafar a tot el món enmig d'una plàcida nit de 'xafogor' i insomni amb les finestres obertes. Estava jo per la part baixa de la Rambla i només s'escoltaven que cristalls i finestres rebentant-se i caient al carrer... aquest dia no vaig poder tornar A Badalona. Es va inundar el metro.

-El 8 d'agost del 91 una 'tempesta de dia després' ens va deixar 16 mm i ens va plantar en els 15 º a les 6 de la tarda (alguna cosa semblant al 'arcus' del dia 2 d'aquest agost del 05 .

-La forta tempesta del migdia de la Clausura dels JJOO BCN '92 el 8 d'agost. Quin sofriment veient com es podia deslluïr el final de la quinzena més feliç de la història d'aquesta ciutat!

-El 6 d'agost del 93 una violenta ventolera acompanyada de tempesta va fer pujar la temperatura a 28 º a les 3 del matí i va deixar 70 mm en Cerdanyola.

-I, finalment, els espectaculars més de 200 mm de la nit del 31 de juliol al 1 d'agost del 2002 i la increible pedregada, semblada a la d'aquesta setmana a Girona, del dia 10 d'agost i la mínima absoluta per a un agost des de 1968 amb 12'5 º a les 7 de la tarda i les màquines quitanieves passejant-se per la ciutat

Un estiu d'abans del Canvi Climàtic (pressumpte...)

2007-07-14T18:49:00.000+02:00

A dia 14 de juliol porto només 4 nits tropicals que, juntament amb les 5 del juny, fan que a mitjans de l'estiu meteorològic, demà dia 15, portaré 10 (afegeixo la que tindrem aquesta nit segur). Bé, per trobar un any amb tan poques nits tropicals cal remuntar-se a l'estiu del 2000 (6 al juny i 4 al juliol abans del dia 15).

Però és que anteriorment: trobem:

10 el 2007
27 el 2006
21 el 2005
15 el 2004
33 el 2003
17 el 2002
28 el 2001
6 el 2000
13 l'any 1999.
25 el 1998.
22 el 1997.
7 el 1996.
16 el 1995
30 el 1994
5 el 1993
0 el 1992
7 el 1991
10 el 1990
27 el 1989
11 el 1988
19 el 1987
0 el 1986

Dia de reflexió

2007-05-26T12:18:00.000+02:00

A Badalona l'abstenció serà de nou de les més altes, possiblement superant el 60 %.
M'imagino que el PSC perdrà algun regidor que per alguna cosa fa 25 anys que governa la ciutat i ja “put”..

ICV-EUIA-pujaran poquet. Suposo que continuaran guanyant el vot nou jove progressista, anticonsumista i altermundialista. Els únics nous votants que tenen interès a votar voten als extrems (uns extrems lights per l'època ipod que vivim...), uns a ICV, d'altres a ERC, d'altres al PP (on qualla el discurs antiimmigració) o anticatalà...

El PP és ja la segona força a Badalona, fa anys ja d'això en algunes conteses...en què l'abstenció és alta. El PP a Catalunya mobilitza un sector que aconsegueix bons resultats si l'electorat tradicionalment “sociata” s'absté.

Aquest cop arreplegarà vots en tres sectors increïblement diferents: pel tema de la immigració (DVD del Garcia Albiol mitjançante....) i pel tema de la vivenda i el culte al capital i les "libertades" (la seva, la dels altres com menys millor!). Vot obrer emprenyat de la zona que comença al carrer del costat de casa meva i no para fins al Riu Besòs i Santa Adrià, als barris on la nova immigració ronda el 30 i 40 % de la població "real" -no la censada...-; I vot de la zona "moderna" i súper cool del nou Port i barri "Marina de Badalona" (pisos de 200 miions a primera linia del mar) i arreplegarà una mica més del vot "garrulo" que escolta la COPE i no veu mai TV·3 de la immigració dels 60 i que viu la contradicció que els suposa que quan no s'han integrat a Catalunya (ningú no ha fet gaire cosa per fer realment això possible, menys que ningú el PSC-PSOE per cert...) ara ja no es preocupa ningú per ells i la seva Fira d'Abril no interessa ja ni el Montilla, fort això eh! Una part del vot català-de-tota-la-vida també va al PP: hi ha un badalonisme antibarceloní intransigent -la gent de la Penya que en futbol és de l'Espanyol és un grup notori per aquí....- que desconfien de CIU perquè la veuen massa "oberta". A Badalona hi ha unes quantes escoles i institucions privades (empresarials) producte de l'època industrial i són pura i simplement de dretes....

ERC continuarà recollint el vot nacionalista vell i també jove del-centre-de-tota-la-vida que ara fa uns anys va descobrir que amb la CIU dels botiguers no anava enlloc. A Badalona ERC difíciment pujarà mai més en cap contesa electoral, tot el que havia de rascar ja ho ha fet: descontents de CIU, ivot jove nou independentista ja no se n'incorporarà mai més (d'aquí 4 anys començaran a accedir al vot massivament els fills de la nova immigració que han vingut a Espanya no a Catalunya -tenim-ho clar des de ja!- i això a Badalona els deixa poc marge .. No tenen cap discurs per Badalona, CAP, a Badalona les tradicions ja estan més que recuperades i el tema de la llengua només qualla al centre. El català i el catalanisme està perdut autopista en amunt, no hi ha res a fer.

CIU continuarà mantenint el vot de classe mitjana del centre d'edats "madures": el pare del fill que vota ICV o ERC (això va per famílies, el que voten els fills ) i possiblement quedarà relegat a una posició molt marginal a Badalona, van arribar acariciar l'alcaldia en una època en què s'entenien bé amb el PP... els va anar d'un regidor fa uns 8 anys. Ara són la quarta força politica de la ciutat i aquest cop possiblement la cinquena!

Si l'abstenció és tan alta com crec, els Ciutadans a Badalona podrien entrar a l'Ajuntament i això podria desbaratar el tripartit... Però com que no seguiré la campanya de Badalona no ho sabré fins el dia dels resultats.

Però em costa d'imaginar cap altre possibilitat que no sigui continuar igual (és a dir anant a molt pitjor amb un tripartit sense idees).

El cas és que a Badalona fa no sé quantes legislatures que tenim una coalició ecosocialista (Esquerra -que ara ja no es diu ERC... se'ls va afegir fa 4 anys- i, senzillament, no fa política d'esquerres: edifiquen una Vila Olímpica 3 ( la 2 és l del Fòrum-Sant Adrià) en terrenys immediats al mar; privatitzen 1 km de costa per fer un port de luxe on per accedir o travessar-lo has de pagar peatge!; comencen a construir al marge del Parc de la Serra de Marina cases adossades no precisament susceptibles de ser comprades per votants d'esquerres de Badalona i, finalment, mantenen interessadament en la inòpia la meÍtat de la ciutat amb el beneplàcit de què la tremenda abstenció ja els està més que bé.

Els Saura i Mayol han aconseguit una autèntica excepció europea: revifar un partit decadent i desnortat amb un còctel de vaqüitat conceptual i banalitat estètical molt a la moda del temps bluff que vivim i situar-lo innocentment a l'esquerra de la ja decadent esquerra oficial i aconseguint aplegar una bossa de vot intergeneracional que puja amb ells i de moment encara no semblen desencantats. És la quadratura del cercle això d'ICV i resulta digne de tesi doctoral.

Els ajuntament democràtics fa una dècada que s'han convertit -a la meva zona- en un artefacte clientel.lar, nepotista i completament allunyat dels interessos dels votants que diuen representar. L'abstenció, en bona part doncs, no és producte del desinterès dels ciutadans -que també- sinó de la deserció de l'electorat que observa estupefacte com el que haurien de ser "els seus" ja no es diferencien tant d'aquells per qui van lluitar tants i tants anys: especuladors, arribistes, demagogs....

El drama és que el canvi és per donar el poder als que s'han beneficiat de tant de cinisme: PP, ciutadans i part de CIU.
A Badalona senzillament no té sentit anar a votar a les muncipals perquè la ciutat ja no existeix: és un conjunt de barris desvertebrat on, almenys, hi conviuen 4 nuclis urbans amb vides i realitats completament diferents i que, dissolts en el magma metropolità tenen vida pròpia que no pas intel.ligent. A aquesta manca de perspectiva se suma la inòpia d'una classe dirigent a qui ja li està bé tenir mitja ciutat adormida i allunyada de la realitat del centre. A sobre, els autoanomenats “creadors d'opinió” tracten amb una condescendència abominable aquest sector de la població.

Fa sis mesos, després de les eleccions al Parlament, vaig decidir anar a votar en blanc a les municipals i, avui, dia de reflexió, no hi ha cap argument que m'hagi fet desistir d'aquest propòsit.-

La "gran" Barcelona (?)

2007-04-19T19:09:00.005+02:00

Per quan una coherència de la realitat amb el mapa, amb les imatges via satèl.lit? Amb la realitat "funcional"... la que sentim i practiquem en el dia a dia?
L'àrea de Barcelona viu al límit del col.lapse. esquarterada entre diferents unitats orogràfiques -que s'intenta mantenir com a "parcs naturals". Conceptes pròpis de les grans àrees urbanes a què es podria homologar la "Gran Barcelona", com serien ara la radialitat, la policentralitat o el creixement sostenible són maltractats hipòcritament per una classe política que mira a curt terme (si és que mira a alguna banda més que no pas al propi interès) i la ciutat perd pistonada a simple vista d'una forma evident.

Quan parlo de mapa o imatge via satèl.lit parlo de Barcelona, exactament de la Barcelona "real" o "funcional". Sí, perquè ens conviden a votar a les eleccions municipals pensant en petites realitats com si estiguessin inconnexes.

A Catalunya, cada cop més, durant les campanyes electorals per a les municipals es viu una esquizofrènia comunicacional fora de tota lògica. Cada dia entren i surten de Barcelona milerts de persones que es troben que a l'hora de votar han de fer-ho pensant en petites realitat (la del seu municipi "perifèric") que no pas en la "gran realitat", que és la que viuen, i pateixen..., dia rere dia.
La regió metropolitana de Barcelona és una regió i unitat funcional real de Catalunya Abasta una extensió geogràfica de 3.236 km² i compta amb 164 municipis amb una població total de 4.856.579 habitants el 2007 i una densitat de 1.496 hab/km². És la novena àrea metropolitana d'Europa. Si bé Barcelona amb poc menys d'1'5 milions d'habitants és l'onzena ciutat europea en nombre d'habitants per ella mateixa, en ordre d'importància estratègica queda relegada força més avall per raons d'índole no menor:
-No és capital d'estat.
-No és una plaça financera d'importància global.
-No compta encara amb una xarxa d'infrastructures que la converteixin en "centre real" de l'Euroregió que hauria d'encapçalar, Mediterrània-Pirineus.

Barcelona encara, però, ocupa una posició capdavantera entre les zones industrials sent un dels eixos de major desenvolupament econòmic i empresarial en la Mediterrània Occidental. Dels prop de 2 milions de llocs de treball existents a la regió, gairebé un terç provenen del sector industrial. Ni la globalització ni la terciarització han aconseguit encara disminuir l'important paper del sector industrial. La regió metropolitana de Barcelona suposa el 10% de tot el territori de Catalunya i en concentra el 68% de la seva població, sent la segona aglomeració amb una major densitat d’Europa, tant sols superada per París amb 3.202 habitants perkm².

A escala internacional la Gran Barcelona ocupa el lloc 50è, fins i tot per davant d'àrees metropolitanes de caràcter "global" com Whashington, Boston, Atlanta o San Francisco.

Per acabar hi ha dades que per elles mateixes deixen clara l'anomalia de la inexistència d'una veritable autoritat política que gestioni aquesta realitat. L'Àrea de Barcelona concentra el 58% del sòl industrial català i aporta aproximadament el 70% del PIB de Catalunya -una economia equivalent a la de Dinamarca, en el context europeu- i el 12% del PIB espanyol. És, doncs, el motor econòmic d'una regió europea més àmplia -Catalunya- i alhora ofereix un alt nivell de diversificació industrial. Cada dia s'hi produeixen 3,1 milions de desplaçaments, amb un percentatge d'utilització del transport públic d'un 59%

Llista de les àrees metropolitanes d'Europa:
http://en.wikipedia.org/wiki/Largest_European_metropolitan_areas

Enllaços sobre el Canvi Climàtic

2007-04-19T18:07:00.000+02:00

4 º en 4 dies...

2007-04-19T16:39:00.000+02:00

Ha passat ja la primera quinzena d'abril. La temperatura mitjana d’aquest mes a Badalona per una sèrie de 39 anys és de 13′7 º al Museu, arran de mar. D’ uns 14 º aquí dalt Montigalà-Puigfred. Al gener -fa 3 mesos- tenim una mica menys de 10 º al centre i uns 8′7 º aquí dalt. Els catabàtics que a mi “em refreden” sobretot les màximes els dies anticlònics, a la part baixa de la ciutat els donen les màximes de l’any més suaus en comparació a la resta de mesos de l’any en què és al contrari, aquí tinc sempre 1 o 2 º més que aprop del mar. Un dia encalmat de gener jo puc tenir una màxima d’11 º i el Museu de 15 º, de les més altes de Catalunya sovint. Molts dies d’abril Badalona té -si fa sol- una de les màximes més baixes de Catalunya -fora d’alta Muntanya esclar- i la meva màxima tendeix a assemblar-se a les del prelitoral. A Badalona la gent que no ha perdut de vista la natura, normalment gent gran, ho sap això…

Els primers dies d'abril han estat caracteritzats pel temps fresc, gris i plujós.

A Montigalà avui he tingut 21 º i a Badalona el Museu 19 º. I això no és res: d’ara en endavant i fins que no s’iguali la temperatura del mar amb la de la terra, o que al continent aquesta comenci a descendir, per tant: a “empatar” ambdues - això és a finals de juliol o començament d’agost, depèn dels anys…- aquí alguns dies especialment assolellats si la marinada ve del sudoest podré tenir diferències de fins a 5 º amb la part de “Baix a Mar” que es com diem a Badalona la part de la Rambla i el Carrer del Mar que tot6hom més o menys coneix… Montigalà fins que no van posar l’Ikea ningú sabia què era!

Però no ens apartem del maig i la diferència de temperatures amb l’abril: 4 º he dit. Del moment de temperatura mitjana estadísticament més “freda”, a mitjans de gener, a l’abril -és a dir: en 3 mesos- la temperatura es mou amb prou feines uns 4 º. I d’ara al 15 de maig, en un mes 4 º.
Es noten els factors clau que són: la insolació ja decididament elevada i alta del maig, el predomini del temps menys “rúfol” i, sobretot, que les nits que a l’abril encara són “fresques” (9 º de mitjana) al maig ja són clarament temperades, 12 º a 13 º de mitjana de les mínimes entorn del 15 de maig. És a dir: ja no refresca de nit i només una forta entrada d’aire fred acompanyada d’inestabilitat ens pot donar al maig dies de “fresca” (la mínima absoluta fins ara són els 4 º del 10 de maig del 1991).

El mes de maig aquí dalt tinc una temperatura mitjana de 18 º, a l’observatori del Museu uns 17 º. Podeu observar que mentre que a 2 km del mar la temperatura entre mitjans d’abril i mitjans de maig puja 4 º, arran de mar la diferència és de “només” 3 º. Però en qualsevol cas en cap altre període de l’any es dona en un lapse tan breu de temps, 4 setmanes, un canvi de “cicle termomètric” tan notable. Es passa d’un estadi “termomètric” en què del gener a l’abril es produeix una pujada molt lleu, molt mitigada, de les temperatures a un salt que ens situa la majoria dels anys en dos períodes clarament diferenciats: una part de la primavera en què, tot i que pugui fer bonança, encara se sent la “frescor” (de finals de febrer a mitjans d’abril hi ha només 2 º de diferència…) a un salt perceptible de l’abril al maig: rarament a mitjans de maig no es pot dir els dies que pica el sol que “ja ha arribat el bon temps” (i quan diem això volem dir “l’estiu”). I rarament per la Festa Major de Badalona a migdia no vas en màniga curta (11 de Maig, Sant Anastasi). De dia a l’abril, ni per Sant Jordi, recordo haver anat “vestit d’estiu”…

La baixada de temperatures a la tardor, és molt més regular: 5 º de mes en mes: 22′5 º al setembre, 17′5 º a l’octubre i 12′5 º al novembre (arrodoneixo per veure-hi clara la diferència entre les dues estacions…). Si bé els 5 º de mes a mes són majors que la diferència de l’abril al maig -4 º recordem- s’observa una clara regularitat en la transició de la calor al fred.

Una clau la tenim en una aspecte evident del clima de Barcelona i en general la costa catalana al llarg de l’any: més que una anomalia entre la primavera i l’estiu, hauríem de parlar d’una anomalia del pic de l’hivern. Mentre que entre el juny i el juliol, i l’agost i el setembre la corva de temperatures no deixa dubtes que hi ha un pic de calor notable quan “toca” (allò que en diem “Canícula”), resulta que entre els 10 º del desembre i els 9 º del gener, i els 10 º del febrer i els 12 º del març, la respectiva diferència és clarament insignificant. Aquí tenim la clau de què en un moment o d’altre la corva termòmetrica “normal” anual ha de demostrar una mena de disfunció…

Sembla curiós, però veurem clarament que al nostre clima l’hivern no està garantit quan toca i això afecta tot el període que va del novembre a l’abril. Amb un estiu fresc o no, no trobarem en cap cas en 40 anys que un setembre hagi estat més càlid que un agost o que un maig hagi estat més càlid que el juny següent. En canvi aquest any mostra clarament això que explico aquí: la primera quinzena de l’abril ha tingut la mateixa mitjana que la primera quinzena del gener. Un abril que s’està comportant normal empata amb una part del gener que, tot i suau, en cap cas va ser res de l’altre dijous… No sé si m’explico? I us deixo aquí aquest totxet per què hi digueu la vostra.

Causalitats i casualitats o viceversa

2007-03-26T23:26:00.000+02:00

No fa tant un pensava que la vida era regida per les casualitats. Que moltes, per no dir quasi totes, de les coses importants i sorprenents de la vida passen per que sí. "perquè havien de passar". Amb els anys un se n'adona que si les casualitats existeixen és per què existeixen també les CAUSAlitats. No és sospitós que quan un s'imaginava que més o menys tenia unes quantes coses fetes, un dia te n'adones que et queda molt per fer, que tot és per fer i que sembla que més que avançar retrocedim?

Podria parlar de mi mateix, de la meva vida, dels meus problemes, angoixes i dubtes. I n'explicaria unes quantes, de petites tragèdies. Però seria donar-me un protagonisme que no mereixo. Només cal veure un TN per deprimir-se una mica. Si un no ha estat ja anestesiat del tot que és del que es tracta, La profusió actual de coses que fa anys serien "males" notícies ha provocat una mera de paràlisi en la capacitat d'empatia del comú dels mortals de manera que el que sorprèn és que algú es sorprengui. Diguem-ho clar: s'escandalitzi, digui prou, no tragui...

La "selecció natural de les espècies" funciona a tot rendiment a internet. De fet internet i la casuística que ha implicat en la societat és només una exageració i acceleració de coses que estan per venir i per a les quals no estem gens preparats i que són i seran molt desagradables. No es pot fer creure a la gent que les tecnologies els faran ser el que no són ni saber el que no saben. Gutemberg ha estat matat per Mr. Internet. Després de Gutemberg va venir la Reforma i la Il.lustració.... Us imagineu què vindrà després de l'eclosió de la tecnociència?
Us estalvio més paranoies, no val la pena...

Jo estic tornant més que mai a la Galàxia Gutemberg.... és la meva revel.lia davant l'autoengany induït i col.lectiu de les tecnologies.. Hi ha eines i procediments que no es tenen només pel fet de saber fer un clic i apretar un botó i penjar quatre fotos o línies. No, si fos així, significaria que tots hem nascut ensenyats i no tenim res a aprendre. La devaluació actual del significat de les paraules aprendre, decodificar, escoltar... és escandolosa. Almenys per a mi.

El gran drama del periodisme actual és que tothom es veu capaç de fer de periodista perquè en certa manera les tecnologies ho fan possible, però no, el que s'està aconseguint amb la multinformació és que cada cop hi hagi més desinformació. I la selecció natural de les espècies, la força i "pretesa llibertat" donada a l'informador i l'informat -el "productor" i el seu "consumidor", ossia el "relator" i el seu "pretès" lector, és d'una vaqüitat infantil enorme. I la majoria ja no sap destriar la palla del gra.

Bona pasqua per cert!

L'"" efecte Montilla"

2007-01-27T02:32:00.000+02:00

L"Efecte Montilla" s'ha convertit en "L'Efecte Ciudadanos"

o no?
En primer lloc dir que crec que la propera Legislatura catalana enredarà encara més la política espanyola i que, en qualsevol cas, durarà el que tringuin les coses en enredar-se més. Que crec que serà molt aviat.
L"Efecte Montilla" s'ha convertit en "L'Efecte Ciudadanos" o no?

Espanya es pensava deslliurar del "Problema catalán" i dedicar-se al "problema vasco" i de cop es troba que el "problema catalán" está muy per que muy complicado, o no?

El PSOE es pensava deslliurar del PSC i tenir un PSOE-Cat i ara es troba uns CpC, una ERC igualment forta i el que havia de ser el futur aliat de ZP, el Mas, despistat comptant vots aviam quin dia algú li va dir que una campanya americana havia de fer res de bo a la Mediterrània. Algú els dirà algun dia als convergents que els fills a la Vella Europa s'han de portar a estudiar a Londres, Paría o Milà i no a a Chicago?

El PSC s'ha quedat sense excusa: sempre havia justificat les seves derrotes a les autonòmiques en què el seu electorat no es mobilitzava perquè no consideraven aquestes eleccions com "seves". Han presentat a un candidat d'origen andalús, José Montilla, i han baixat cinc diputats. Què diran ara els socialistes catalans per a justificar la fugida dels seus electors quan arriben uns comicis al Parlament? Els socialistes catalans han fracassat: governin amb CIU o amb els partits d'esquerra l'única realitat és que segueixen baixant diputats. Dels més de 50 que va aconseguir Maragall en 1999, Montilla els ha deixat en 37. Com segueixin baixant al final Raimon Obiols passarà a la història com un dels millors candidats de la història del PSC. I Mireu que n'era d'avorrit l'Obiols!-que jo aleshores ja podia votar tu!

Han escupit contra el vent i l'escupinada se'ls ha tornat en contra i ara ens trobem doncs amb una nova realitat: el pretés partit de la "Ciutadania" pagat per la FAES de l'Aznar, Serveis Secrets d'Origen Incert -i lo que te rondaré morena...- i recolzat massivament des de la fatxenderia de El Mundo, La Razón, l'ABC i el Losantos a la Cope....

No serà que al Fondo, Singuerlin, Sant Cosme, Sant Ildefons, Ciutat Badia o el Besòs l'abstenció no tenia una causa "d'origen" sinó de desmotivació política semblant a la de les grans barriades de les grans ciutats del món mundial.... Algú s'ha molestat mai a mirar els índex de participació a Vallecas, Brixton o Clichy? Segur que no són més alts que a Majadahonda, Chelsea o L'Avenue Foch i no crec que el tema estigui en si a Madrid, o París, o Londres, es presenta un candidat d'un partit que representa ningú per raó de la seva pertinença. No sé si m'explico. Espero que sí.

A Barcelona de vegades volem ser tan moderns que fem el ridicul. Les coses no van per aquí. Era un error pensar que pel fet de dir-se ningú Montilla faria anar a votar-lo a gent que passa sobiranament de les eleccions. I han agitat un discurs que ha fet que perdin oli per on menys s'ho pensaven. Patètic. Quina pena aquest PSC-PSOE que ja no el coneix ni la mare que el va parir.

FELICITATS A ICV, però crec que serà un augment il.lusori i flor d'un dia: els descontents del PSC no han anat a Iniciativa, han anat clarament als Ciutadans i, com a molt, han rebut algun Maragallista reciclat i molt de vot jove, en competició clara amb ERC. ERC ha manifestat una solidesa espectacular, no només a les "seves" comarques tradicionals, sinó també a l'àrea de Barcelona. Reb una petita "colleja" però continua representant un vot conscient de la seva força, convençut que la millor solució davant la globalització és crear un estat petit que funcioni alié a la megalomania hispànica i així aniran fent i dubto que en les properes eleccions baixin més. A Catalunya es respira fartor d'una Espanya sortida de mare que enalteix a Madrid al lloc de "ciudad global" i deixa a Barcelona competir amb Mònaco per la propera fira de corbates de disseny o per ser la millor terminal de creuers del mundo mundial. No, és ja molta la gent que pensa que, amb català o no, sent o no sent nació, a Barcelona i Catalunya aquest paper subsidiari de Madrid no li surt a compte. ERC està recolint vots de moltíssima gent que no està forçosament pel tema de la llengua o la nació i sí per fer negocis, muntar empreses, treballar i veure que ser petit surt a compte i a sobre no has de repartir els ingressos. Mira Eslovènia que bé que fa negocis amb Milà!. Més quan de pobres a la casa hispànica no en queden ja gaires i sí molt vividors. Els que tenim, teníem o sabem de la "família al pueblo" tenim doble motiu per saber com ha canviat Espanya. O no? Dubto molt que pactin amb CIU. Si ERC deixa CIU a l'oposició aquesta haurà rebut la deguda estocada de mort.

Només ZP pot salvar CIU. I ZP és un especialista a deixar la gent coure's en la seva pròpia salsa.... No ho veig clar. Iceta i companyia no són tan kamiikazes i diria que no pactaran amb CIU sabent que se'ls ha obert la veda pel cantó dels Ciudadanos. No, seria un suicidi. Anem cap a un tripartit molt pensat, possiblement sense el Montilla (Algú s'imagina el Montilla de President de la Generalitat?). Jo m'inclino per pensar que hi haurà ball de bastons al PSC -ja ha començat la nit electoral- i que el Dia de Difunts del 2006 deixa un cadàver rehabilitat que algun dia ens haurem d'empenedir d'haver denostat i dilapidat frivolament: Pasqual Maragall. Ningú somreia millor i més francament aquesta nit que el Pasquis. Quina pena!

Jo m'emsumava a l'ambient clarament que els Ciudadanos entraven al Parlament. Oferta atractiva, destinada a un electorat jove, urbà, laïc, metrosexual o homsexual descaradament, "sobradament" preparat i deunidó com se n'han sortit. Ara bé! Ciudadanos són grup de nacionalistes espanyols que actuen a Catalunya en contra del nacionalisme català i apel·lant als sentiments espanyolistes més profunds. Es disfresen de cosmopolites. No, no m'ho crec. Ja m'agradaria que fossin cosmopolites de debò, els hagués votat. Apel.len a un tema que no porta problemes reals en el dia a dia al carrer: la llengua. Ciutadans està disposat a utilitzar el bilingüisme de Catalunya en nom d'una Constitució Espanyola que ja comença a tenir tants defensors que sembla el misteri de la Trinitat l'encant que ha de tenir aquest "constitucionalisme" tant revue des del segle XIX. Que no del XX tela! Estarà super bé que es parli el castellà al Parlament de Catalunya, com es fa al carrer. I el Fernández Díaz ja ho feia, no és cap novetat. El Rivera està mil vegades més bo que el pepero aquell, doblement millor, alegrarem la vista tu! Fins aquí fantàstic.

El fet que la defensa d'aquest partit i de les seves posicions hagi estat assumida per la premsa de l'extrema dreta indica una mica per on van. O no? Perquè el principal suport d'aquesta formació és la Brunete mediàtica. El temps dirà, però el lerrouxisme (s'ha de mirar sempre la història...) i la utilització populista de la llengua no solen dur a res socialment positiu. El suport ultradretà a aquests plantejaments tampoc indica gens bo. Així que, temps al temps, i en qualsevol cas, chapeau per a Boadella i els seus amics. Del PP ni em molesto en parlar: mai no han pintat res i encara menys ara. Que es dediquin a jugar al golf i mirar l'Ibex 35.
I la resta a tirar com puguem.

De moment. Salut, llibertat i Respecte
(molt de respecte que els que volien que Catalunya fos com Euzkadi ja se n'han sortit i no precisament per a bé...)

Un árbol es "sólo" un árbol

2007-01-20T23:57:00.000+02:00

Los árboles en peligro ¿Un árbol es sólo un árbol?

Millones de árboles perecen año tras año por culpa de la actividad humana. Y ya no sólo en el Mediterráneo y a causa de los incendios forestales veraniegos. Lugares como Siberia, Canadá o la Amazonia, donde la “sequía veraniega” del clima mediterráneo no existe, ya no se libran de esta plaga. Desde tiempos ancestrales los hombres hemos necesitado de los árboles para múltiples actividades. La función esencial y primaria del árbol en la naturaleza es la purificación del aire, de manera que un ejemplar de tipo medio llega a generar oxígeno para diez personas al día. Nuestra dependencia y la del medio ambiente respecto a los árboles, los seres vivos más antiguos del planeta, está en peligro por muchas razones. España vive una relación contradictoria con éstos: cada vez tenemos más, contrariamente a lo que se piensa, pero más descuidados y abandonados a su suerte. Corremos el riesgo de que los árboles acaben convirtiéndose en objetos de museo.

La Península Ibérica en su conjunto, contrariamente al tópico que la presenta como un territorio seco y desarbolado, es la tercera región con mayor superficie forestal y la primera en diversidad botánica de Europa. El mito de la “ardilla atravesando la antigua Hispania sin tocar suelo” es cierto en parte y aún tiene efecto en el trasfondo cultural de nuestro país. Se da la circunstancia de que la industrialización y la concentración en las grandes ciudades de la población a costa del despoblamiento de las zonas rurales ha comportado un aumento significativo de la masa forestal en España. Este aumento de la superficie arbolada y la protección de cada vez más áreas naturales, ha ido paralelo al incremento de la exportación de madera y productos derivados, como el papel, de los árboles. España presenta una superficie forestal absoluta de 13.695.000 hectáreas a las que hay que añadir los 12.265.000 de has. de terrenos de monte bajo o campo potencialmente reforestables. Por tanto, la mitad, el 51 % concretamente, del territorio español es susceptible de ser considerado como forestal.

Félix Romero, responsable del programa forestal de WWF-Adena revela que “el 16 % de la madera importada por España procede de talas ilegales. Y si por un lado desde los años 70 se ha incidido en repoblaciones con especies autóctonas y en la explotación sostenible de los bosques, por otro lado se contribuye a agravar la desaparición indiscriminada de árboles en otros lugares del mundo”. Se da el caso de que la aplicación de medidas proteccionistas y las campañas de reforestación con especies naturales en el interior del país, no se corresponde, como explica Romero, “con una política decidida de control de las importaciones de madera de especies protegidas, procedente de ejemplares jóvenes o de espacios esenciales para la sostenibilidad del medio ambiente de la Tierra como Siberia, Indonesia o la Amazonia”.

Es de destacar que España fue uno de los primeros países europeos en declarar zonas protegidas. El primer parque nacional fue declarado en 1918. Desde hace diez años, el numero de áreas protegidas se ha doblado y la superficie protegida ha pasado de casi 3 millones de hectáreas a más de 4. Hoy existen más de 900 áreas protegidas, incluyendo 13 parques nacionales y más de 125 parques naturales. Pero ello comporta también ciertas contradicciones relacionadas con el uso y gestión de las superficies forestales. Y es que los espacios protegidos comportan la prohibición de algunas actividades humanas beneficiosas para el estado de conservación de los árboles como la recolección y tala de malezas y leña, setas, frutos, montería y caza. Emilio Pacios Parro, técnico forestal del Parque de la Sierra de Gredos (Madrid-Ávila) comenta que “la frialdad de las cifras está de parte de los ecologistas de salón y de los políticos de turno, pues si bien la masa forestal ibérica aumenta año tras año, a pesar de la presión humana y de los incendios forestales, la restricción contraproducente de los usos sostenibles tradicionales impide un tratamiento razonable de los bosques y nos encontramos con un fenómeno inquietante como es que los incendios se ceban año tras año con los mismos parques naturales ya 'protegidos' y es por ahí por donde perdemos a veces más hectáreas de masa forestal”. En el verano de 2002, por ejemplo, un incendio en la zona protegida de Gredos, arrasó 2 mil hectáreas de monte bajo y monte alto. Según Pacios “dicho incendio jamás se hubiera producido hace 10 o 15 años ya que la Ley declara terrenos forestales a aquellos procedentes del abandono agrícola y como quiera que el campo está despoblándose, el aumento de la masa forestal se hace a costa de hectáreas y hectáreas protegidas por ley pero abandonadas, descuidadas, llenas de rastrojos y materia orgánica inutilizada y a merced de los caprichos de la naturaleza de los que la sequía, la erosión o los incendios son un síntoma más que un ejemplo”.

Paradójicamente la masa forestal crece en algunos lugares sin control

La realidad es que justamente en las CC.AA más urbanizadas es donde se ha producido un mayor aumento de la masa forestal y, particularmente, en los perímetros de las grandes áreas metropolitanas del país. Las áreas de Madrid o Barcelona, sin ir más lejos, están rodeadas por sendos parques naturales tales como el Monte del Pardo, el parque del Jarama, Gredos, el Garraf, Collserola o el Montseny que se han acabado convirtiendo en parques urbanos que sufren una presión superior con las actividades turísticas que con el aprovechamiento ancestral sostenible que representaban las actividades tradicionales relacionadas con el bosque. Emilio Pacios comenta como “el área metropolitana madrileña, con sus cinco millones de habitantes ejerce una fortísima presiòn ambiental sobre sus areas naturales en un radio de hasta unos 100 o 150 kms. a la redonda. Pero las infraestructuras no favorecen el aprovechamiento sostenible de las áreas naturales, ya que se prima el crecimiento radial de las ciudades a costa de convertir en lugares de visita pero improductivos las áreas rurales y aislar el entorno de los bosques.“

¿Están los árboles convirtiéndose en residentes de museos improductivos?

Y es que en nombre de la cultura del árbol, ecologistas y políticos defienden la creación de los parques nacionales, pero según Pacios “también a costa de negar el desarrollo de las zonas protegidas o el mantenimiento del nivel de vida, de la sostenibilidad tan cacareada de buena fe, que limita el aprovechamiento humano de los territorios a conservar”, Y añade un último dato: “si además los nuevos adinerados compran fincas de 500, 1000, 2000 hectáreas y las vallan, con la intención de introducir especies cinegéticas para cazar, y no hablemos ya de los campos de golf, al final convertimos el campo en granjas en las que el ciudadano de a pie de estas zonas, cada vez encuentra menos lugares por donde pasear, cojer unos espárragos, unas setas, leña etc etc...y cada día nos encontramos con más bosque y campo prohibido. Fincas a veces utilizadas unos pocos fines de semana al año pero que están en manos de los designios de la naturaleza, de tan 'protegidas' como están.”

Así pues, y a pesar del aumento de las zonas protegidas y de la masa forestal, la situación de los árboles en España dista mucho de ser aceptable, tal y como se desprende del análisis realizado por WWF/Adena. Las distintas políticas que afectan a los bosques no están integradas y la administración forestal suele estar supeditada a políticas de la Unión Europea coordinadas desde el Ministerio de Agricultura. Félix Romero recalca que “las inversiones en los bosques son ínfimas y las administraciones públicas no articulan instrumentos financieros para desarrollar el sector forestal. La propia Estrategia Forestal Española no ha contemplado presupuestos y hoy en día por cada peseta invertida en una hectárea de terreno forestal se invierten 150 en terreno agrícola”. Según WWF-Adena “aún estamos a tiempo de pedir y decir que es absolutamente urgente y necesaria una mayor inversión por parte de las administraciones en gestión de los recursos forestales de nuestro país, porque si de un lado tenemos la mayor superficie forestal y variedad botánica de Europa no es menos cierto que el despoblamiento del campo ha dejado nuestros bosques en una situación de abandono y descuido que comporta que esas miles y miles de hectáreas de árboles sin aprovechamiento sean potencialmente una inmensa pira”.

Sólo en España el fuego arrasó en 2004 más de 100 mil hectáreas de superficie forestal. Y como vemos las zonas protegidas no se libran, por estar su uso restringido, a veces al contrario, del riesgo de desaparición. Mientras, en las ciudades cada vez se plantan más árboles y se inauguran parques. Como el Jardín Botánico de Montjúïc en Barcelona que pretende ser un compendio de todas las especies vegetales de los territorios de clima Mediterráneo de todo el mundo. Pero podría llegar a pasar que “el árbol en si sea un objeto de museo a no tardar mucho si no le ponemos remedio a las contradicciones que afectan a las políticas en favor de éste y el medio ambiente en su conjunto” como comenta Oriol Bassa, impulsor del Arborétum (o sea: Museo del árbol) de Cabrils, Barcelona.

Mientras la sociedad se plantea cómo salvar los árboles y bosques del planeta, los seres vivos más antiguos, precisamente árboles, las secuoyas de California, ya están por su tercer milenio de vida y han demostrado una capacidad asombrosa de adaptación a los cambios y vicisitudes de la historia siendo testimonios de como unos primates, animales arborícolas, descendieron al suelo, se irguieron y, ya convertidos en homos sapiens, empezaron el largo camino de usufructo de la Naturaleza. Pero no está nada claro que los árboles puedan resistir al actual cambio ambiental en ciernes. Desde la existencia de la Vida en la Tierra jamás se ha trastocado la composición química de la atmosfera y de los árboles depende en gran medida nuestra principal premisa para vivir: el oxígeno.

Más información/Fuentes
http://www.fsc.org/esp/
Wild Found Spain (ADENA)

El árbol, Bernard Fischesser, editorial El Drac, Madrid 2005
Guía de los árboles de España, Rafael Moro, ediciones Omega, Barcelona 2002.

El clima i la història

2007-01-20T20:52:00.000+02:00

El final de la última Glaciació, porta associat el procés de civilització, urabnització i aparició de les primeres societats agrícoles i jeràrquiques socialment. La "revolució agrícola" que va acabar amb el neolític es va produir com a conseqüència de la desertificació del "Creixent Fèrtil" (Mesopotamia, vall del Jordà i el Nil) que va impulsar a les comunitats primitives a unir-se en les primeres civilitzacions històriques per a plantar cara a l'escassedat en l'economia de recol·lecció fins aleshores vigent i organitzar els primers sistemes de reg i domesticació d'animals, El "Diluvi Universal" sembla ser que no és un invent de la Bíblia.

Els paleoclimatòlegs han trobat -estudiant els anells d'arbres mil·lenaris com les sequoies de Califòrnia- rastres d'una època de grans pluges cap al 2000 AC.

-Es parla de l' "òptim climàtic medieval" en referència al període que va afavorir, per exemple, que els víkings poguessin colonitzar “Groenlàndia" (que vol dir “Terra verda”) -una illa avui en dia (encara i sembla que per poc...) més aviat blanca i fins i tot van poder navegar a bord de les seves fràgils "drakkar" a través d'un mar de Terranova (on es va enfonsar el Titanic) lliure dels temibles icebergs i "descobrir" Amèrica 500 anys abans que no pas Colom. La vinya es conreava a Anglaterra i la figuera a Alemanya... Al Pirineu i els Alps l'olivera i la vinya es conreaven amb èxit on avui en dia tot just creixen pastures per al bestiar La sortida de la foscor de l'Alta Edat Mitjana no és indestriable d'unes condicions climàtiques òptimes.

Europa, després del Renaixement, va entrar en allò que la comunitat científica anomena la "Petita Edat de Gel" i que va fer retrocedir les franges climàtiques i de cultius cap al sud, a nivells semblants als de l'època prehistòrica. És així com els escandinaus van haver d'abandonar Groenlàndia davant la impossibilitat de poder cultivar cereals i la pressió dels pobladors esquimals. El vigorós regne medieval d'Escòcia va entrar en decadència i es "va unir" a Anglaterra. Els quadres de l'Escola Flamenca (Van Eyck, Rubens) ens mostren uns paisatges gelats i les seves mortíferes conseqüències durant el segle XVII. Les cròniques angleses documenten com al 1601 els jardins de Cambridge tenien restes de gel de l'hivern anterior en ple juliol!. Durant tot el segle següent les collites van ser dolentíssimes o destruïdes per freds inusuals a la primavera i es parla fins i tot de l' "any sense estiu" en què durant 1716, a l'altre costat de l'Atlàntic, la neu va cobrir la vall del Hudson en la usualment xafogosa i gairebé tropical Nova York al juny i les collites de moresc de Nova Anglaterra es van congelar l'agost. L'agricultura a la fi del segle XVIII havia retrocedit a Europa i es va produir "la gran fam" que, entre d'altres motius, va provocar les anomenades “revoltes del pa” que van ser freqüents durant les dècades anteriors a la Revolució Francesa.
La Crisi de Finals de l'Antic Règim, segons l'historiador francès Emmanuel Le Roy, va tenir motius sòcio-econòmics tant o més que polítics i sembla indestriable del seguit de males collites ocasionades per un notori refredament del clima en aquell període. En arxius documentals francesos del segle XVII ja es parla de crisis agrícoles de subsistència que, particularment, a la Vall del Roina i el Llenguadoc van provocar l'abandonament de terres i migracions cap a llocs com Catalunya i les costes d'Itàlia. Aquí mateix, per exemple, està documentada la fundació del veïnat d'Ocata al Masnou per pobladors de la vila rossellonesa de Leucata ...

El Baró de Maldà en el seu dietari "Calaix de Sastre" ha deixat una memorable descripció dels crus hiverns i nevades a Barcelona durant el període més cru de la Petita Edat de Gel. Blocs de gel surant enfront de Montjuïc al març de 1796 i la crònica de terribles secades enmig d'onades de fred fora de lloc que avui en dia ens semblarien inimaginables. Durant la Guerra de Successió, el 12 d'octubre del 1713, en ple setge de Barcelona, el Dietari de la Ciutat de Barcelona documenta com “en est dia no y hagué cosa particular, y per haver plogut molt a la nit no vingué molt provisió y després d'un gran exut i les grans glasadas de l'hivern ab aquesta pluja se remedia un poc la sequedat”.

Cops de fred dels últims anys

2007-01-17T21:08:00.001+02:00

A la costa catalana d'hivern pròpiament dit no en tenim. Es considera "dia d'hivern" (o més exactament "mes hivernal") a efectes internacionals meteorològicament aquell amb una temperatura igual o inferior als 6 º. Això no es dóna a cap lloc de la costa mediterrània ibèrica i tan sols en punts molt concrets del prelitoral -el fons del Vallès Oriental al voltant de Mollet del Vallès i Montmeló- i en alguns indrets també del prelitoral de Girona -les famoses "deveses" del riu Ter o potser algun punt del riu Fluvià afectat per inversions tèrmiques s'apropen a aquesta fita dels 6 º -sense baixar-hi mai per dessota.

Es podria dir que la isoterma dels 6 º al mes més fred de l'hivern -a Catalunya el gener- reseguiria la serralada prelitoral deixant al cantó de l'hivern fred les cotes superiors als 600 msm i totes les conques i depressions interiors (Barberà, Anoia, Bages, Plana de Vic, Olot...).

A la costa tenim "dies de fred", o "cops d'hivern". Cada sense excepció tenim una, dues o fins i tot més entrades fredes en què "notem" l'hivern arran de mar. A Badalona en uns 20 anys d'observació porto una mitjana d'uns 25 dies amb temperatura màxima igual o inferior a 10 º -a Barcelona ciutat i a llocs arrecerats del Maresme o el Garraf no deuen ser més de 10..- i unes 5 glaçades.

El meu propòsit ha estat posar aquí els "cops d'hivern" que hem tingut des del 1980 amb algun comentari i efectes que vam tenir i el seu mapa corresponent a 550 hPa -i en alguns casos el de 850 hPa...-

-1[b]2-13 - Gener - 80[/b]: Enfarinada al Fabra. -2,1º de mínima.

-Finals Novembre - Primers Desembre 1980:Fred sec. No neva i el cel és aquell dels dies molt freds de l'hivern. Vaig veure gel a les fonts de la Plaça de Catalunya i al Fabra van arribar a -4,8º.

-Gener del 1981, dies 10 a 14: neu i fred a la costa sense extrems (en l'hivern més fred des de 1962 i fins el 04-05)
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1981/Rrea00119810112.gif[/img]

-[b]Onada de fred del 23F:[/b] Uns dies abans del cop d'estat recordo tenir que sortir per potes de la Clinica Mental de Sta. Coloma, on estudiava, perque a mitja tarda va caure una nevada de cal Deu. El fred va seguir i al dia seguent al 23F recordo veure volves de neu a Pelai-Rambles (devant Raig).
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1981/Rrea00119810220.gif[/img]

-[b]Febrer del 1983[/b]: excepcional la persistència de la neu, entre el dia 7 i el 15 en alguns llocs va nevar 6 dies..és la última vegada que ha emblanquinat la costa de València i Castelló.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1983/Rrea00119830211.gif[/img]
.
-[b]Febrer-març del 84[/b]: fred i pluges i cotes de neu d'uns 200 msm, semblant a febrer-març del 04.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1984/Rrea00119840301.gif[/img]

-[b]Gener del 85,[/b] sobren comentaris. El dia 12 de gener: 20 cm de Badalona a Arenys: col.lapse a tota la N-II
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00119850112.gif[/img]

-[b]Novembre del 85:[/b] sequíssima i molt sobtada, -2'5 º i 7'5 º a Badalona el dia 22.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00219851124.gif[/img]

-[b]Cap d'Any del 85-86:[/b] màxima de només 4 º i cel tapat dos dies, un bluff...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1985/Rrea00119851231.gif[/img]

-[b]30 de gener del 86[/b] i fins el 12 de febrer: primer molt bèstia (temporal de neu brutal) i després glaçades generals. A la Plana de Vic fins a 80 cm. Al Tibidabo neva i trona amb ventada de l'est total. Per molt poc no va baixar a cota zero a la ciutat i rodalies...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1986/Rrea00119860131.gif[/img]

El dia 11 de febrer del 86 ja portàvem 15 dies de fredorada i s'anaven produint ruixats de neu inconnexos a ls tardes al prelitoral i litoral del Besòs a la Tordera.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1986/Rrea00219860211.gif[/img]

-[b]Gener-febrer del 87[/b]: 3 depressions profunes passen del Cantàbric al Golf de LLeó: neva 3 cops a Barcelona.
10 de gener:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870111.gif[/img]
14 de gener, la única vegada que recordo haver vist nevar amb ventada del sud!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870114.gif[/img]
Per si fos poc al 19 de febrer, sant tornem-hi: fins 30 cm a 200 msm a Badalona:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1987/Rrea00119870219.gif[/img]

[b]-Finals de febrer-principis de març del 88[/b]: tramuntanes persistents i neu al Prepirineu oriental (Olot, Vic...Montseny i flocs al Garraf quan jo feia espeleologia). Després d'un hivern de zonals contínues va glaçar el 2 de març a Barcelona.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1988/Rrea00119880227.gif[/img]

-[b]Novembre del 88[/b]: igual que novembre del 85. La mínima absoluta de l'hivern que encara no havia arribat: -2 º a punts de la costa com Badalona.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1988/Rrea00219881122.gif[/img]

-[b]Desembre del 1990[/b]: cop d'efecte nivós a tot el Pirineu per damunt dels 400 msm... molt fred persistent tot el mes.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1990/Rrea00119901209.gif[/img]

-[b]Febrer del 91, dia 10:[/b] ens arriba la resta de l'última onada de fred que ha glaçat Venècia: neu a Begues, Esparreguera.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1991/Rrea00219910214.gif[/img]

-[b]9 - Maig - 91:[/b] Va arribar a caure aiguaneu al Tibidabo amb una mínima enregistrada al migdia de 3,4º. Va nevar a Montserrat i al Monseny hi va caure un senyor paquet.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1991/Rrea00119910511.gif[/img]

-[b]20 a 25 de gener del 92[/b]: nevada a la Costa Brava i després a les Terres de l'Ebre, al Tibidabo per damunt dels 300 m.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1992/Rrea00119920123.gif[/img]

-[b]Cap d'Any-Reis del 1993[/b]: glaçades a la costa i màximes molt baixes, seca. Al dudest d'Itàlia va fer la nevada més forta de l'últim mig segle. Molt sovint les onades fredes a Itàlia arriben de refiló a l'extrem nordest de la Península Ibèrica...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1993/Rrea00219930104.gif[/img]

-[b]1 de març del 93:[/b] semblant a la del 30 de gener del 86 però el plat fort de BCN en avall: 'Anoia-Penedès-Prades-Ebre.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1993/Rrea00119930301.gif[/img]

-[b]17 de gener del 94 i 11 de febrer[/b] del mateix any: pas ràpid de nortades amb lleus nevades o calabruixos... en el context d'un hivern normal.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1994/Rrea00219940118.gif[/img]
Al febrer va arribar a nevar a Santa Coloma, Sant Andreu, Gavà..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1994/Rrea00119940213.gif[/img]

-[b]Nadal a Reis del 94-95[/b]: fredorades que queden aturades al Pirineu: -3 i 3 a Marsella amb neu, -1 º i 7 º amb sol a BDN. Molts anys en què l'hivern en conjunt és suau, al voltant de Cap d'Any tenim la única fredorada que, habitualment, no té efectes per aquí.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1995/Rrea00119950105.gif[/img]

-[b]Desembre del 96, dia 14[/b]: front càlid topa amb aire fred i deixa neu a la Costa Central per damunt dels 100 m...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1995/Rrea00119951214.gif[/img]

.[b]Finals de febrer del 96[/b]: massa seca i massa ràpida: neva generalment del Besòs al nordest però vist i no vist.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1996/Rrea00119960221.gif[/img]

-[b]Nadal del 96-97[/b]: igual que el febrer del 83 però Catalunya queda 100 km a l'est del plat fort: neva 6 dies a Madrid...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1997/Rrea00119970101.gif[/img]

-[b]Gener i febrer del 99[/b]: tres siberianes fortes i sobtades molt seques, neva a Mallorca i Menorca a cota 0.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119990131.gif[/img]

Pocs dies després: l'entrada del vent pur del Nordest a Badalona va fer baixar la himitat al 10 % i la temperatura de 12 º a 5 º en mitja hora a ple migdia: amb un sol cremador..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119990211.gif[/img]

-[b]Novembre del 99[/b]: igual que nov. del 85 i 88 però el rebuf ens deixa la nevada més fora de temps a BCN en segles..
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/1999/Rrea00119991121.gif[/img]

-[b]25 de gener del 00[/b], igual que desembre del 96: una D es cola pel sud fent nevar a partir de 50 m a la costa... final del fred.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2000/Rrea00120000125.gif[/img]

-[b]Desembre del 01[/b]:... potser la neva més recordada dels últims deu anys a Catalunya, la cosa a última hora va degenerar en un tempoal de neu inaudit a l'Interior sudoeste de Catalunya.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2001/Rrea00120011215.gif[/img]

-[b]6 a 11 de gener del 2003[/b]: de nou queda tot parat al Pirineu, com el 95... neva a Marsella o Perpinyà, mestral gèlid i sol aquí.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030107.gif[/img]

-[b]Finals de gener i principis de febrer del 03[/b]: persistència del nord i algun nordest amb algunes nevadetes...
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030131.gif[/img]

[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030211.gif[/img]

[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2003/Rrea00120030218.gif[/img]

-[b]Finals de febrer i principis de març del 04[/b]: tempesta de neu a la Catalunya nordoriental. A Barcelona va començar nevant amb 9 º!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2004/Rrea00120040229.gif[/img]

-[b]Desembre-gener-febrer-març del 04-05[/b]: la tira d'entrades de nord o nordest o nordoest... ja n'hem parlat de sobres.

Primera: Nadal-Sant Esteve: 50 cm a Burgos, a Barcelona 4 dies amb màxima inf. a 10 º.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2004/Rrea00120041226.gif[/img]
A finals de gener ens entra la de -10 º, aquí seca: neu a les Balears, Cartagena, Melilla, Àlger!
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120050127.gif[/img]
A finals de febrer i principis de març va nevar a tota la zona de Barcelona fins cota 0:
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120050228.gif[/img]

-[b]Desembre del 2005[/b]: semblant al desembre del 90 però va faltar el gol en forma de neu, abans, durant o al final...La fredorada va ser per lenta i paulatina entrada de vents freds en superíficie i retroalimentació per emboirament de l'interior de Catalunya.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120051210.gif[/img]

Quan va a acabar l'onada de fred, un front oclús va deixar 25 cm a Pisa i Florència (llocs on neva igual o depèn com...,menys que a Barcelona tot sigui dit...)
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2005/Rrea00120051229.gif[/img]

-[b]27-28 de gener del 2006:[/b] se'm fa difícilíssim comparar aquesta situació amb cap d'altre... van confluir moltes en una.
[img]http://www.wetterzentrale.de/archive/ra/2006/Rrea00120060128.gif[/img]

-Finals de gener a principis de febrer del 2007 ???? Chi lo sa??? :D

RECTIFICAT DESPES DE LES APORTACIONS DEL QUIMET :D

Viñedos en Inglaterra y Olivos en Alemania

2006-09-15T13:37:00.000+02:00

¿Cabe imaginar que en cincuenta años podamos poder tener vinos DOG de Dinamarca, aceite de oliva del Valle del Danubio o mangos y papayas de Galicia? La idea no es descabellada si se cumplen las hipótesis científicas que contemplan un ascenso progresivo de la temperatura de entre 1 y 4 º en todo el planeta a lo largo del siglo XXI. Lo cierto es que todos los modelos manejados por la Comunidad Científica Internacional corroboran una alta posibilidad de que a mediados del siglo XXI lo "normal" sea lo que hasta el siglo XX era lo "excepcional". Veranos del Milenio como el del 2003, mareas que sumergen Venecia u olas de calor e incendios forestales como los del 2002 en Siberia o Alaska podrían pasar a ser algo frecuente y con lo que se debería convivir anualmente. Las consecuencias socioeconómicas son de una magnitud tal hasta el punto que se requeriría una nueva "adaptación al medio" del hombre y la naturaleza sin parangón desde, al menos, el fin del último período glacial.

Ya el siglo XX acabó marcado por un desbarajuste climático mundial que a menudo era primera plana por las consecuencias de todo tipo que de ello se derivaban. Pasada la meta que había tenido en vilo a la Humanidad desde por lo menos la Segunda Guerra Mundial, la llegada de la fecha mítica del 2000, ciertas expectativas agoreras sobre el temido "cambio climático global" se abrían paso entre la Humanidad. La acumulación de malas noticias no era casual. En una sociedad muy tecnificada parecería que las influencias del clima sobre la economía, la sociedad y la vida en no deberían de ser notables. Pero lo cierto es que más que nunca el tiempo era noticia, y no porque nos hubiéramos convertido todos en ingleses y no tuviésemos otra cosa de qué hablar. Vivimos en un mundo más "caliente" que nunca por muchas razones y la atmósfera no se ha querido quedar atrás.

Inviernos como los de los años 1982, 1998 o 2002,en que se llegó a pasear en mangas de camisa a la ribera del Sena en París, el Támesis en Londres o el Danubio en Budapest o Viena, venían precedidos o seguidos de anómalas y brutales nevadas y fríos fuera de temporada. Lo nunca visto sucedió cuando se vio nevar a principios de septiembre de 1996 o septiembre de 2003 en Austria, Baviera y Suiza o cuando la primavera de 2001 fue la más fría en 150 años en Francia y Alemania o se vio nevar en el mismo Mediterráneo en una fecha tan temprana como noviembre, como en Barcelona en 1999.

Estos fenómenos llamaron la atención de los climatólogos que advertían de que se estaba delante de uno de los primeros síntomas del cambio climático en ciernes. Nunca como antes se había llegado a afirmar que "el tiempo se está volviendo loco" y, como colofón, más de 15 mil muertos y superar todos los récords por arriba en las temperaturas desde que se tenían registros en Europa el verano de 2003 confirmaron lo temido. El calentamiento estaba ya en marcha. Ni las recomendaciones del Tratado de Kyoto ni las conclusiones del Panel Intergubernamental para el Cambio Climático (IPPC) estaban siendo muy tenidas en cuenta. Los países desarrollados velaban por mantener sus objetivos de crecimiento industrial y, algunos de los países que sabían que el Siglo XXI era "el suyo", como la China y la India, reclamaban mantener sus "cuotas de contaminación". Incluso el mandatario de Rusia, Vladimir Putin, llegó a afirmar que a su país "firmar el Tratado de Kyoto y cumplirlo no le convenía". Las expectativas climáticas convertirían, gracias al corrimiento de unos centenares de kilómetros de las franjas climáticas hacia el norte, al país del gran frío y los grandes bosques, en un granero a mediados del siglo XXI.

Un verano como el del 2003 cada mil años (hasta ahora)

En España, los fenómenos meteorológicos extremos, básicamente la alternancia de períodos de sequía con lluvias súbitas y torrenciales, ha sido siempre la constante. Pero no pocos climatólogos advertían que lo peor podría estar incluso aún por llegar a medida que se confirmase la tendencia a un calentamiento y "extremalización" del clima ibérico. Javier Martín Vide, Catedrático de Geografía Física y Climatología, en la UB y presidente de la Asociación Española de Climatología, manifestaba con motivo de la histórica ola de calor de verano del 2003 que "batir records climáticos es, desde un punto de vista probabilístico, fácil, por lo que la avalancha de noticias sobre sucesos meteorológicos extremos ha de filtrarse convenientemente, más hoy en día en que los medios de comunicación están presentes en cualquier lugar remoto del planeta". El verano de 2003 en buena parte de España y varios países europeos tuvo un carácter realmente extraordinario, "con períodos de retorno superiores al milenio". Según Martín Vide, no se podía demostrar una relación causal directa entre el cambio climático antrópico y el carácter extremadamente caluroso del citado verano. "Sí que, por el contrario, puede decirse que el verano del 2003 constituye un hecho más en la misma dirección del calentamiento global. Será la acumulación anómala de sucesos extremos, sobre todo, aunque no exclusivamente, en la línea del calentamiento, la que podrá considerarse evidencia del cambio, precisamente como consecuencia de los reajustes "bruscos" del sistema climático a la alteración humana".

Las expectativas, en medio de grandes polémicas sobre el reparto de los exiguos recursos hídricos del país con el controvertido Plan Hidrológico Nacional (PHN), apuntaban a que "fuese plausible que la lluvia en España muestre en el futuro unas pautas temporales más irregulares que las actuales, es decir, concentrada en pocos días, lo que agravaría las sequías y reforzaría los episodios de precipitaciones torrenciales".

A medida que transcurre el siglo XXI, más preocupantes son los cambios en las diferentes variables meteorológicas. No sin haber sido avisados de sobras desde hace ya décadas. De hecho, desde por lo menos la década de los 70, la Comunidad Científica Internacional (CCI), advertía de que lo que hasta entonces eran fenómenos cíclicos "naturales", como "el Niño" o la Oscilación del Atlántico Norte -anomalías periódicas en las temperaturas del agua del mar y en las corrientes oceánicas- estaban empezando a exagerarse y a influir notablemente en las poblaciones y economías costeras, donde entorno al año 2000 se concentraban las tres cuartas partes de la población y actividad económica del Planeta.

Ya en 1975 el semanal "Newsweek" lanzó uno de los primeros editoriales catastrofistas sobre el devenir de nuestro clima. Curiosamente el aumento de partículas contaminantes inducía, según los primeros estudios científicos que intentaban extrapolar al futuro las variables climáticas del momento, a un enfriamiento del clima. Lo cierto es que según los estudios del IPCC, durante la década de los 70 se había confirmado que, al menos desde el final de la Segunda Guerra Mundial, era notorio un sensible enfriamiento del invierno en el Hemisferio Norte. ¿Cuántos abuelos nos han hablado de los "inviernos de antes"? En la memoria, sin ir más lejos, española, quedan los terribles inviernos de los 50 y 60. Con nevadas históricas en Barcelona 1 metro la Navidad de 1962- y heladas en la misma Costa del Sol en 1954. Tal tendencia, según todos los modelos climáticos hechos por supercomputadores a principios del siglo XXI indicaban que, hacia 1970, se había invertido la tendencia. Hasta el punto de que, sólo diez años más tarde, la década de los 90 sería considerada la más cálida desde que se tienen registros meteorológicos, eso es más o menos desde mediados del siglo XVIII.

Un clima en constante mutación

En la Era de los Dinosaurios la Tierra era mucho más cálida de cómo la habremos conocido durante nuestra existencia los humanos. Incluso la concentración de anhídrido carbónico en la atmósfera era de 5 a 10 veces superior a la del siglo XX. Después del último gran deshielo, el nivel de los mares ascendió del orden de 100 metros. Los últimos veranos del siglo XX y, el "Verano del Milenio de 2003" sacaron a la luz, al retroceder glaciares de los Alpes, los restos de vías romanas en los pasos más altos por donde Aníbal debiera invadir Italia a caballo de sus elefantes. Ello pone de manifiesto que en épocas históricas recientes y a escala biogeológica ínfimas, ya ha habido otros períodos tan o más cálidos que el que se apuntaba para el siglo XXI.

Cuando Leif Eriksson colonizó la Antártida en el 980, nos encontrábamos en el llamado "Óptimo Climático Medieval". No es casual que bautizaran a la isla como "Groenlandia" literalmente tierra "verde-. En Alemania se cultivaba la higuera y en Inglaterra la vid. Cosa que muy probablemente habremos podido contemplar de nuevo durante el siglo XXI. Los vikingos incluso pudieron navegar a bordo de sus frágiles "drakkar" a través de un mar de Terranova (donde se hundió el Titanic) libre de los temibles icebergs y "descubrir" América 500 años antes que Colón. A su vez terribles sequías en las estepas de Eurasia provocaron grandes movimientos de población nómada, como las "hordas" mongola y magyar (Gengis Khan) que aterrorizaron a las incultas y pobres poblaciones europeas que allá por el Siglo XI salían de la oscuridad de la Alta Edad Media. En valles del Pirineo y los Alpes los paleoclimatólogos han individualizado restos de polen que demuestran que el olivo era prácticamente un monocultivo, donde nuestro imaginario colectivo sitúa a Heidi y vacas lecheras pastando entre abetos... Como vemos, la "oscura Edad Media" ni fue tan oscura, ni mucho menos fría.

Europa, después del Renacimiento, vivió una "Pequeña Edad de Hielo" durante los siglos XV a XIX. Los escandinavos tuvieron que abandonar Groenlandia a los esquimales, el floreciente reino normando medieval de Escocia entró en decadencia y se "unió" a Inglaterra. Los cuadros de la Escuela Flamenca (Van Eyck, Rubens) nos muestran unos paisajes helados en la oceánica y templada campiña holandesa de los molinos de viento y tulipanes de hoy en día. En 1601 los jardines de Cambridge tenían restos de hielo del invierno anterior ¡en pleno julio!. Durante el siglo siguiente las cosechas fueron malísimas o destruidas por fríos inusuales en primavera y se habla incluso del "año sin verano" en 1816 en que, al otro lado del Atlántico, la nieve cubrió el valle del Hudson en la usualmente bochornosa y casi tropical Nueva York en junio y las cosechas de maiz de Nueva Inglaterra se congelaron en julio. La agricultura a finales del siglo XVIII había retrocedido en Europa y se produjo "la gran hambre" que, entre otros motivos, favoreció la Revolución Francesa. Las tropas de Napoleón perecieron de frío y hambre en Rusia gracias al "General Invierno". El Baró de Maldà en su dietario "Calaix de Sastre" (Cajón de Sastre) ha dejado una memorable descripción de los crudos inviernos y nevadas en Barcelona y bloques de hielo flotando enfrente de Montjuïc en la primavera de 1796 y cuadros como "La Nevada" de Goya y las novelas de Pérez Galdós consolidaron el mito de la fría y blanca Castilla en invierno. El Siglo de las Luces, paradójicamente fue el más frío de los últimos 2500 años.

Como se ve, ya muchas otras veces las causas naturales han sido detonantes importantes de las grandes migraciones, cambios económicos, políticos y sociales. En plena Siglo XXI, de las eras "Tecnológica y Espacial", una vez más el ser humano no habrá dejado de ser más que una marioneta en manos de la naturaleza y posiblemente habremos debido empezar a plantearnos en serio que la Tierra nos expulsa y nos coloca frente a un nuevo cambio de magnitudes históricas: la búsqueda de otra "Tierra". Y, por una vez, empieza a quedar claro que esta vez nos hemos extralimitado y el cambio, radical y dramático, lo habremos ocasionado nosotros mismos. Martín Vide, una vez más, no deja lugar a la duda: "las tendencias hacia el aumento de temperatura son muy difíciles de modificar, y aunque quemáramos mucha menos cantidad de combustibles fósiles que en la actualidad (la reducción prevista en Kyoto es, en este sentido, totalmente insuficiente). Yo no hablaría de irreversibilidad, pero sí de tendencias muy difíciles de romper o invertir".

¿Y si en lugar de más calor, hace más frío?

En la primavera de 2003 salieron a la luz en publicaciones como "Journal of Climate" los resultados de un estudio que predecían que en 2080 la Corriente del Golfo (Gulf Stream) podría "bloquearse" si continuaba el proceso, detectado a finales del siglo XX, de deshielo del casquete polar de Groenlandia y el Ártico. Philip Huybrechts, científico de la Universidad Libre de Bruselas, anunciaba que "el modelo de predicción arrojaba el dato de que la subida de 4 º de la temperatura media en Groenlandia tendría un efecto colateral sorprendente: el paro, stop, de la Corriente del Golfo". Hacia mediados del siglo XXI el calentamiento global habría comportado un aumento tal de la temperatura en las latitudes polares capaz de arrojar al Atlántico Norte millones de litros de agua fría, comportando una consecuencia paradójica: a un aumento de la temperatura del aire le seguiría un descenso de la del agua o, si se quiere, una igualación de las diferencias existentes entre las aguas polares y las tropicales.

De esta manera en las costas del Labrador, hasta el siglo XX un lugar inhóspito con un clima, a la latitud de París, similar al de Laponia, se viviría una suavización del tiempo a causa de cambios en la salinidad y, por tanto, en las corrientes marinas. Este cambio interrumpiría, a su vez, el flujo de las cálidas aguas del Golfo de México hacia las costas de Europa Occidental de manera que en invierno la probabilidad de grandes olas de frío sería mucho más habitual que en todo el siglo XX. La hipótesis contemplaba que mares como el del Norte se podrían helar en invierno y que el período de innivación en las suaves campiñas británicas o francesas podría ser algunos inviernos crudos el equivalente al de la Rusia Europea. Las consecuencias socioeconómicas podrían ser poco menos que desastrosas, obligando a un replanteamiento total de, por ejemplo, la llamada Política Agrícola Común (PAC) de la Unión Europea. Martín Vide, para nuestro país, apunta que "los reajustes "bruscos" del sistema climático (sobre todo, sus componentes atmosférica y oceánica) permiten contemplar ciertos años y décadas fríos dentro del contexto del calentamiento global".

Nuevas Holandas

A principios del Siglo XXI la mayor parte de la población del mundo vive en zonas litorales, poco por encima del nivel del mar. Una parte, durante el Siglo XX vivía, en cambio, y de una manera completamente "precursora", bajo el nivel del mar. Los holandeses, en una colosal obra de varios siglos y generaciones han conseguido evitar las inundaciones periódicas de las mareas del Mar del Norte y, además, ganar un tercio más de territorio para el país más superpoblado de Europa mediante la construcción de diques y pólders. Lo que hasta el siglo XX era un capricho u originalidad de la ambición y buen hacer de los holandeses se convirtió por causa mayor en un ejemplo a seguir. La constatación del progresivo aumento del nivel del mar, ya llevó en 2001 al Gobierno Italiano a aprobar el faraónico y multimillonario "Proyecto Moisés" que preveía la construcción de tres inmensas barreras móviles para defender a Venecia y la Laguna Véneta de las cada vez más peligrosas e inusitadas mareas del Adriático conocidas con el nombre de "Acqua Alta". Es uno de los primeros ejemplos demostrado de adaptación del Hombre y la Civilización al drástico cambio del medio natural en marcha.

Estudios realizados en el Instituto de Investigación Marina de Kiel por el profesor Axel Timmermann demuestran que, en base a datos del pasado, "el progresivo aumento del nivel del mar y las consecuencias catastróficas de las mareas cada vez más irregulares y grandes es consecuencia de la extremalización de las variables meteorológicas. Sin saber a ciencia cierta si esto tiene causas humanas, el caso es que los modelos de simulación marcan la tendencia de que hacia el 2044 el incremento será perceptible del orden de 2 a 4 º Celsius con un aumento del nivel de los océanos del orden de 09 metros". A conclusiones parecidas ha llegado para el Mediterráneo un estudio realizado por el profesor Joaquim Tintoré en el Instituto Mediterraneo de Estudios Avanzados de la Universidad de las Islas Baleares.

No cuesta imaginar que en otros lugares del mundo como Bangla Desh, el Delta del Nilo, el Delta del Ebro o el Río de la Plata se temiese por la inundación y pérdida definitiva de estos terrenos inmensamente productivos y, en muchos casos, superpoblados a manos del mar. Incluso la gran ciudad del siglo XX, Nueva York, que fue creada precisamente por los holandeses como Nueva Amsterdam, puede acabar

Cambio Climático II

2006-09-15T13:36:00.000+02:00

El fenómeno el Niño

Esta primavera los centros meteorológicos mundiales nos alertan de que nos encontramos ya ante un nuevo fenómeno de "El niño". Este fenómeno, que suele durar de unos seis a ocho meses, hará que diluvie en el desierto de Perú y Atacama -el lugar más árido del planeta- y haya sequía (y los devastadores incendios forestales asociados) en las selvas ecuatoriales de Indonesia, Indochina y el norte de Australia. Hasta aquí nada que no haya pasado antes. De hecho el "niño" es un fenómeno periódico que ya los conquistadores españoles relataron en las "crónicas de indias" de nuestro Siglo de Oro.

Este fenómeno ha tenido consecuencias desastrosas cada vez que se ha producido. En 1998 Australia dejó de ingresar 1500 millones menos de ¬ a consecuencia de la sequía y la industria pesquera del Perú se hundió debido a que el aumento de temperaturas del agua en el Pacífico Este acabó con el plancton, vital para uno de los bancos de pesca más productivos del mundo.

Mientras tanto, en las latitudes polares árticas el agujero de la capa de ozono, después del máximo enfriamiento a finales del largo invierno boreal, ha alcanzado su mayor dimensión. Mucho menor que el de la Antártida en la primavera austral por razón de su menor enfriamiento relativo respecto a la gran masa continental polar del Hemisferio Sur, pero no por ello menos preocupante para los pocos habitantes de Alaska, Siberia, Groenlandia o Escandinavia.

Nevadas en Arabia, veranillos en pleno enero centroeuropeo

Pero el caso es que cada vez más el tiempo es noticia y no porque nos hayamos convertido todos en ingleses y no sepamos de qué otra cosa hablar. Vivimos en un mundo más "caliente" que nunca por muchas razones y la atmósfera, parece ser, no se quiere quedar atrás.

Eneros (años 1998, 2001 y 2002) en que se pasea en mangas de camisa a la ribera del Sena en París, el Támesis en Londres o el Danubio en Budapest o Viena; y en cambio: precoces y brutales nevadas a principios de septiembre de 1996 en Austria, Baviera y Suiza y luego la primavera más fría en 150 años en Francia y Alemania en 2001; nevadas de medio metro en las estepas de Colorado en octubre de 1998 que sepultaron y aislaron a la ciudad de Denver durante dos días; nevadas en noviembre de 1999 en Barcelona; en abril de 1991 en la dulce Calabria del sur de Italia; 25 º en el Cantábrico en pleno invierno de este año; 32 º en la fría meseta castellana de los "nueve meses de invierno y tres de infierno" en la primavera del pasado año 2001; sequía de cuatro meses en Galicia e incendios en Asturias a principios de febrero pasado, mientras la gota fría había ocasionado los temporales de Levante más agudos que se recuerdan con pérdidas multimillonarias en el Mediterráneo español; nevadas en pleno desierto de Arabia, Siria o Palestina este pasado enero mientras en el habitualmente helado Central Park de Nueva York se tomaba el tibio sol de los 40º Latitud Norte en el invierno más suave que se recuerda en la Costa Este americana y en Moscú se batía el récord de temperatura más "agradable" en enero (+ 3,4º C...) de los últimos doscientos años... Eso es un mínimo ejemplo de la magnitud y excentricidad de los desmanes meteorológicos y sus consecuencias socioeconómicas durante la última década.

Árboles que florecen antes de tiempo, hojas que se resisten a caerse en otoño

Según un estudio de la Universidad de Múnich (Alemania) y hecho público en enero de 1999, la primavera y el verano se han alargado en once días durante los últimos 30 años. Dicho estudio, en base a datos existentes desde 1959 en la "Red de Jardines Fenológicos Internacionales" -una red botánica europea que abarca desde la Taigá de Laponia hasta la Maquia del Mar Egeo- demuestra que desde principios de los años 60 la primavera se ha anticipado una media de 0,2 días por año. El árbol más "madrugador", el almendro, hasta mediados del siglo XX daba su toque ancestral de flores blancas a las campiñas mediterráneas durante febrero -a primeros de mes al sur, en Valencia o Sicilia, o a finales en las costas del norte, en Provenza o Macedonia- y en la actualidad florece a finales de enero y, en años excepcionales, como 1998, se han visto florecer los almendros los primeros días de enero.

Los investigadores recalcan que, en sentido biológico, la primavera se establece en función de la floración de las hojas y no en sentido astronómico -en dicho caso la primavera siempre empieza hacia el 21 de marzo- y que, en términos de 30 años, este adelanto representa seis días para la primavera y un retraso de cinco días en la aparición del otoño. Los científicos de la Universidad de Munich han elaborado un modelo informático para ver de qué modo los cambios de temperatura afectan al calendario de floración de plantas y de caída de las hojas y la conclusión es contundente: el invierno tiende a concentrarse entre diciembre y enero en las latitudes meridionales -con cada vez más frecuentes ascensos anómalos de temperatura en medio de la estación y, además, el alargamiento de la primavera y el retraso del otoño están, poco a poco, corriendo al norte las franjas de vegetación y cultivos. Dichos investigadores ponen en énfasis los fenómenos extremos por la parte más cállida del continente, de una parte, como la desertificación notable en ciertas zonas del Mediterráneo, y el polo frío por otra: el retroceso de los glaciares en los Alpes y el avance del bosque boreal de la Taigá a costa de la Tundra ártica.

El Sahara a las puertas del Mediterráneo

El Dr Philip D. Jones, Profesor e investigador de Paleoclimatología en la Climatic Research Unit de la University of East Anglia, Norwich, nos confirma lo que nos temíamos: "el desierto avanza ya hacia el sur de Europa". La "pertinaz sequía" del Magreb es una realidad natural que afectará socioeconómicamente a los países de allende el Estrecho. Ello vendrá a añadirse a las causas políticas y demográficas que yacen en el trasfondo de la inmigración, de manera que mucha más población se verá expulsada y, además, "se producirá un corrimiento de unos centenares de kilómetros hacia el norte de las franjas climáticas, de vegetación y de potencialidades de cultivos", con las consiguientes crisis alimenticias e hidrológicas que se deriven. El Dr. Jones nos advertía el pasado mes de enero en el Museu de la Ciència de Barcelona: "Ustedes lo tienen dramático". Es decir: preparémonos para recibir a más turistas que nunca, por un lado, o inmigrantes por el otro, porque a nuestro clima más "mediterráneo que nunca" se va añadir la "desertificación contundente" del Norte de África.

Este efecto será evidente en países como España, en el límite sur de la franja templada, Un simple reclamo turístico como que la parte granadina de la costa mediterránea reciba el atractivo nombre de "Costa Tropical" dejará de ser algo más que márketing para convertirse en una realidad tangible. Las previsiones más optimistas, aún en el caso de que se aplicase desde ahora de una forma contundente y automática y sin fisuras el Acuerdo de Kyoto, no auguran nada bueno. La "tropicalización" del clima en el sur de la península será ya inevitable.

Javier Martín Vide, profesor titular de Geografía Física en la Universidad de Barcelona específica más aún: "gran parte de España, excepto la franja septentrional y Galicia, posee clima mediterráneo, con diferentes matices, y el clima mediterráneo es técnicamente un clima "subtropical". Por tanto, "no estamos muy lejos de la franja climática tropical, pero es evidente que el calentamiento nos acerca a las condiciones de los climas tropicales, en especial del clima tropical de desierto cálido".

¿El tiempo se ha vuelto loco? Los números hablan

Las estadísticas lo dejan a las claras: si bien hace más de veinte años que se habla del "calentamiento global", y hasta hace relativamente poco aún había científicos que dejaban la puerta abierta a un posible fenómeno "natural", el año pasado 2001 ha sido el 23 consecutivo en que la temperatura del planeta ha sido superior a la media climática global de unos 14 º C y el segundo más cálido de la historia desde que se disponen de registros estadísticos (en 1860) después del extremadamente anómalo 1998. Y esto no ha hecho más que comenzar.

Los 0,6 º de temperatura superior a la media climática mundial registrados en 2001 (ver "CNR" n. 60, febrero 2002) no son nada comparado con el trend (tendencia) previsto para mediados de este siglo en que, sin ir más lejos, empezaremos a notar los efectos más dramáticos sobre la naturaleza y la máxima "creación" de esta: Nosotros, el ser humano, víctima y causante en buena parte de este deterioro bioclimático del planeta.

La vida existe porque la Tierra es un invernadero

La temperatura de la Tierra depende de unas variables sumamente frágiles. El balance de radiación entre la energía que recibimos del Sol y la que literalmente "rebota" la atmósfera -gracias a que vivimos técnicamente en un "invernadero"- es la clave. Los estudios demuestran que la Tierra debería de estar congelada, con una temperatura media de unos -20 º C., pero eso no es así. ¿Por qué?

La paradoja se resuelve teniendo en cuenta los componentes de la atmósfera y las leyes físicas de la radiación. El Sol emite energía a una temperatura de +5.500 º C. , esta llega a la troposfera y gracias a ciertos gases se produce un efecto de "filtrado" que permite dos cosas: primero que los rayos infrarrojos no nos cieguen y abrasen y, segundo, que bajo esta capa de gases (la "capa de ozono") se produzca el "agradable efecto invernadero" que ha permitido la vida en nuestro planeta. Desde hace 3.800 millones de años este equilibrio ha sido precario pero estable y gracias al vapor de agua, el metano, el óxido nitroso, el ozono y, especialmente, el bióxido de carbono (CO 2) la Tierra goza de una envidiable temperatura de 14 º C y de unas diferencias mínimas entre la noche y el día y, aunque nos parezca mentira, entre las diferentes estaciones del año. ¡Ríanse los siberianos de la extrema diferencia de temperaturas (continentalidad) entre el invierno y el verano que "sufren" al lado de la de nuestro planeta "gemelo" Marte, ¡donde las diferencias entre el día y la noche son de más de 100 º C!

LINKS:

* http://unfccc.int/ Portal de la ONU de la Convención Sobre el Cambio Climático
*
* http://www.wmo.ch/Welcome-sp.html/ portal de la Organización Meteorológica Mundial en español http://www.inm.es/ Portal del Instituto Nacional de Meteorología (España)
*
http://www.wetterzentrale.de/topkarten/, quizás la web más completa de predicciones meteorológicas a largo plazo

BIBLIOGRAFÍA:

-Climas y Tiempos de España, MARTÍN VIDE Javier y OLCINA CANTOS Jorge. Col. "Historia y Geografía, Alianza Editorial , Madrid septiembre 2001

-Los Grillos son un Termómetro, PICAZO Mario. Eds Martínez Roca, Barcelona 2000

-Insituto Nacional de Estadística, Anuario Estadístico de España (MMA, Meteorología)

-Weather Forecasting, The country Luife Guide To Weather Forecasting, Newnes Books, Hamlyn Publishing Group Ltd, Londres 1982

Después del calentamiento ¿una glaciación?

Sin nuestro invernadero que es la capa de ozono, de día nos abrasaríamos de calor y de noche nos congelaríamos y, aún así, en general la temperatura media sería bajo el nivel de congelación. Algunos estudios demuestran que a una fase se calentamiento, en la que ya estamos según vemos, le seguirá una de congelación. Esto se deberá a que el calentamiento favorecerá una mayor evaporación, más nubes y, finalmente, un "paroxismo contundente": la Tierra se congelaría a la larga irreversiblemente precisamente por haberse calentado en exceso, ya que la cobertura nubosa que un principio sería parecida a la que se produce en el Ecuador (con más lluvias torrenciales y menos sol que en los trópicos) se extendería impidiendo que la insolación alcanzase la tierra por ningún punto. ¿curioso no?

España: lluvias cada vez más torrenciales en medio de largas sequías

Es conocida la gran inercia de los procesos en el sistema climático y si a ello se añade la larga vida y persistencia de los gases contaminantes en la atmósfera "es difícil una rápida vuelta a la normalidad, aun eliminando drásticamente la emisión de gases de efecto invernadero". Para Martín Vide, uno de los especialistas más reputados en climatología de la Península Ibérica, "en el caso más optimista, llegaríamos a finales del siglo XXI con una temperatura media "sólo" 1 º C. superior a la media histórica de 14'º C, que será, de todos modos, nada menos que el doble de lo que el planeta se calentó a lo largo del siglo XX. Es lo "menos malo"" según el reputado geógrafo que, actualmente está analizando la irregularidad pluviométrica de la Península Ibérica y ha llegado a la conclusión de que "si la lluvia en

España se está haciendo cada vez más irregular. Eso sería también cambio

climático. Podrían totalizarse los mismos milímetros en promedio, pero con

una aparición temporal más extremada".

Las consecuencias del cambio climático se van a traducir en un aumento del riesgo de gotas frías en el Mediterráneo, sequías en lugares inhabituales como el Cantábrico y episodios fuera de estación como frío en primavera, fresco y atroces episodios tormentosos en plena canícula del verano o "veranillos" de San Martín en pleno invierno. Según Martín Vide, "un aumento de los sucesos o episodios extremos es consistente teóricamente, dado que el sistema climático para alcanzar un nuevo estado de equilibrio pasará por fases y sucesos de reajuste bruscos".

Primavera en verano y al revés

En el recuerdo queda el bienio 1997-98. Las estaciones se invirtieron en España. Durante la primavera de aquél año más de 20 observatorios de la red principal del INM batieron sus marcas de calor en marzo (29 º en Bilbao el día 3) y un observatorio como el de Gijón sólo recogió 2 ínfimos litros en todo el mes cuando lo normal está por encima de los 100. Luego en verano la nieve sorprendió a todas las cordilleras del norte por San Juan, principios de julio y de nuevo en agosto. Muchos españoles, de veraneo en las playas del Mediterráneo, se encontraron una persistencia inaudita de las nubes, el fresco y las lluvias y en capitales de provincia de la meseta se tenía que salir a pasear en chaqueta en plena canícula.

Lo peor es que lo de 1998, lejos de ser una excepción estadística que, a la larga entraría en la normalidad, esto ha sido el principio de un ciclo de tres años que ha continuado batiendo marcas por arriba en los termómetros fuera de tiempo. Ya que con igual intensidad esto ocurrió también durante el año 2001. El año pasado se inició con el invierno más templado y lluvioso que se recuerda en media España, prosiguió con dos anómalas olas de calor que batieron récords en marzo y mayo, luego víno uno de los veranos más largos -técnicamente media España. vivió 6 meses consecutivos de verano con temperaturas medias superiores a los 20

y llovió más en julio que en cuatro meses de primavera juntos. El final, colofón memorable al año más loco que se recuerda, fue la revancha del frío. Noviembre se inició con unos temporales insólitos en el Mediterráneo que acabaron desembocando en la segunda ola de frío más fuerte en diciembre en el último medio siglo. -22 º C en el Pirineo catalán, 40 capitales de provincia bajo cero en Navidad y el excepcional período bajo cero registrado en puntos del Ebro (Lleida)..

.

Menos frío de noche, deshielo de los polos, aumento del nivel del mar

Las principales consecuencias que empezaremos a notar a medida que avance este siglo serán en palabras de Philip Jones "dramáticas". Según el "Proyecto Advise", que ha llevado a cabo su equipo de paleoclimatología, las consecuencias más visibles ya se han empezado a notar en la segunda mitad del Siglo XX. El aumento de temperaturas ha sido notorio en las latitudes templadas y frías del planeta y "espectacular" en ambos polos. Además, se ha visto como las noches son cada vez menos frías y ello es especialmente acentuado en las llamadas islas de calor urbanas.

Cualquier noche del año es visible la diferencia de temperaturas entre la Gran Vía de Madrid y el aeropuerto de Barajas o la Casa de Campo -de hasta 10 º en situaciones anticiclónicas de invierno- o de más de 5 º entre la Rambla de Barcelona y el Aeropuerto del Prat. ¡Imáginese la diferencia que puede haber en megalópolis de 10 o más millones de habitantes como Tokyo, Nueva York o Londres!, si en nuestras ciudades más pobladas que apenas llegan a los 3 millones de habitantes se registran tales diferencias desmesuradas cualquier noche del año en apenas una decena de kilómetros.

Algunos estudios no auguran nada bueno. En un caso extremo ya se es consciente de las consecuencias que sobre las grandes urbes marítimas del mundo (y el 60 % de la población urbana mundial se concentra en ciudades costeras) tendrá el aumento del nivel del mar producido por el deshielo progresivo -lento pero ya evidente- de los casquetes de hielo polares. Los estudios de paleoclimatología ponen al descubierto que las anomalías han existido siempre. Pero lo más notable de las últimas décadas es su aceleración y la vertiginosa ruptura de la inercia climática mencionada que las estadísticas confirman se ha producido durante los últimos 25 años.

Torna a fer més fred a l'hivern?

2006-05-03T16:55:00.000+02:00

Vivim immersos en l'allau d'informacions que parlen de l'escalfament planetari. Sent indiscutible que les activitats de l'home estan influenciant el medi ambient del planeta, i no pas per bé, la millor manera d'entendre què passa a nivell global es començar per mirar què passa a nivell local. ÉS allò del "being glocal" (Glocal: aglutinació semànticomorfològica dels termes "global" i "local".

Així doncs, avui voldria veure què passa amb els hiverns d'ençà que, des de mitjans de la dècada dels 90, es comença a entreveure que l'escalfament global deixa de ser una mera hipòtesi i es confirma any rere any amb les dades.

La meva pregunta és: ¿¿s'està notant a nivell local en els hiverns el tan pregonat escalfament global
La resposta, pel que fa a Badalona i, per tant -crec-, extensible a la rodalia metropolitana de Barcelona és rotundament NO.

Badalona es caracteritza pels hiverns suaus, en conjunt assolellats i amb un cel blau induït pels vents de mestral, "catabàtics", que baixen des de la Serra de Marina i pel Congost del Besòs

A Badalona tenim dades preses al Museu des de l'any 1968. La dècada dels 70 va ser indiscutiblement més fresca i seca que tot el que ha vingut després. Hi ha, però, algunes fluctuacions remarcables. Els anys que van del 92 al 98 són clarament els més "caldejats" de la sèrie i, contra la inèrcia d'escalfament, entre els anys 1980 i 87 es produeix un període que, diríem, és l'òptim climàtic de Badalona. Per més que es parli dels "freds hiverns dels 80", el cert és que les mitjanes deixen com a anys més próxims a les mitjanes del període 1968-06 justament els primers 80. La mitjana anual entre 1968-06 a Badalona és de 16'4 º. I, d'una banda, tots els anys 70 sense excepció estan per dessota d'aquest valor i tots els 90, d'altra banda, també sense excepció estan per damunt d'aquest valor. Per tant resulta obvi que alguns anys hauran de tenir mitjanes aproximades a les "que tocaria". Aquests són justament els anys entre 1981 i 1987.

Anem a veure què ha passat els hiverns.
Les mitjanes de Badalona per als cinc mesos del "període fred" de l'any, novembre a març, serien:
Nov: 13'3; Des: 10'8; Gen: 9,9; Feb: 10'5; Mar: 12'1.

Els mesos respectivament més freds i més calororos del període entre 1968 i 2006 són correlativament:
Novembre del 1976 amb 11 i novembre de 1994 amb 15'9.
Desembre del 2005 amb 7'8 i desembre 1989 amb 13'4.
Gener del 1985 amb 6 i gener del 1996 amb 12'5.
Febrer del 2005 amb 7'5 i febrer del 1990 amb 14'3.
Març del 1971 amb 9'2 i març del 2001 amb 15'8.

D'aquestes dades en resulta evident que el gener del 1985 resulti imbatible (i queda en el record) i molt sorprenent que els mesos de desembre i febrer més freds des que es prenen dades al Museu el 1968 siguin de l'any passat, el 2005, any que ens ha tornat a posar contra les cordes als amants de les estadístiques amb la seva successió d'entrades fredes com feia anys que no es veia.

Justament perquè els últims anys les entrades serioses, com les "d'abans", i les nevades i gelades tornen a prodigar-se, no d'una manera freqüent però sense faltar a la seva cita anual, la pregunta es respon fent un ràpida comparació entre els hiverns de la dècada dels 90 i els que portem de principis de segle XXI. Com que estem encara a mitjans de 2006 i, per tant, resulta impossible comparar la dècada dels 90 amb una dècada sencera del segle actual, he decidit fer la comparació per "octennis". Escollint els vuit hiverns que van del 1998-99 fins el 2005-05 i comparant-los amb els vuit hiverns anteriors, els de 1990-91 a 1997-98.

A mitjans de la dècada dels 90, cap l'hivern del 1994-95, es produeix un canvi de cicle que ens porta un seguit de tres hiverns anòmalament suaus i plujosos: 1995-96, 1996-97 i 1997-98. Aquest cicle es trunca l'hivern del 1998-99 amb tres entrades fredes notables que, aleshores era impossible intuir-ho, marquen una pauta que -a excepció de l'hivern 2000-2001- s'ha repetit força constantment fins l'hivern que acaba de passar. Aquesta pauta és la freqüència de situacions anticiclòniques centrades o situades lleugerament al nostre nordoest (fluctuant entre el Cantàbric i les illes Britàniques) de manera que les situacions del segon quadrant, de mestral a llevant s'han prodigat tots els hiverns.

Des de l'entrada freda de gener-febrer del 99, amb 7 glaçades a Badalona -cosa que no succeïa en una entrada freda des de 1987, hem tingut situacions de fred de diferent excepcionalitat o, si és vol, que han tornat a posar les coses al seu lloc. Hi destacaria les següents:

La gelada del dia de Nadal de 2001, amb -3 º i només 5 º de màxima a Montigalà va posar el colofó a un desembre històric

-L'entrada freda amb l'excepcional nevada de finals del novembre del 1999.
-El fred gener anticlònic amb alguna gelada d'irradiació acostant-se a la costa pel Besòs i la feble entrada freda i nevada del dia 25 de gener del 2000.
-La històrica nevada, posteriors gelades fora de lloc de l'interior i gèlid mes en conseqüència de desembre del 2001.
-El gener-febrer de 2003 amb freqüents entrades fredes i temperatures constantment inferiors a les normals durant 6 setmanes i un formidable remat final de pluges a febrer.
-Què dir de l'hivern del 2003-04?: semblava que acabaria sent suau i la tempesta de neu del 28 de febrer i les gelades a principis de març van situar el conjunt de l'hivern com a "normal".
-I dels recents dos hiverns? Res: passaran a la història, de nou i per segon i tercer hiverns consecutius, dos períodes contantment freds (sense cap onada de fred "històrica" però..) que han permès concloure que, tot i l'escalfament climàtic, els hiverns tornen a "refredar-se. Destacaria el període 20 de desembre de 2004 a 10 de març del 2005, amb 17 gelades, dues calabruixades i dues nevades notables el 29 de febrer i 1 de març. I, també: el període 20 de novembre de 2005 a 9 de febrer del 2006, amb un desembre formidablement fred amb una "onada de fred camuflada d'anticiló tèrmic" i un temporal de pluges rematat amb unes nevades excepcionals, i per segona vegada en aquesta dècada, a tot Catalunya per damunt dels 100 msm.

Si comparem amb el període anterior, l'octenni 1990-98, i busquem res semblant, resulta impossible, a excepció de l'hivern 1990-91 i l'hivern 1992-93 trobar res que mínimament s'asembli als hiverns de principis del segle XXI, els "mítics primers 80" o els hiverns sense excessos però constantment freds o frescos, tot i que força secs, dels 70.

La conclusió, de comparar els mesos de novembre a març dels períodes 1990-97 i 1998-06 és demoledora.
En conjunt l'hivern a Badalona és des del 1998 i fins al 2006 0'9 º més fred que durant els anys 90 (havent inclós el 98-99 en el període actual.

El mes que més demostra que, potser, estem davant un nou cicle pel que fa als hiverns és el febrer. El mes de febrer entre 1990-1998 tenia una mitjana d'11'1º i entre 1999-06 la mitjana és de 10'1º, 1 grau per dessota. A més a més: en el període anterior les precipitacions mitjanes eren de 20 mm escassos i ara, gràcies al formidable tr´iptic de febrers freds i plujosos del 03, 04 i 05, tenim uan mitjana de 48 mm. Les gelades s'han duplicat i la mitjana de dies de neu ha pujat tres dècimes: de 0'2 a 0'5.

També el mes de gener és més fred, 0'9 º dècimes de diferència negativa. I més plujós: 39 mm de mitjana entre 1990-98, per 52 entre 1999-2006. La mitjana de gelades i dies de neu roman invariable.
El predomini de situacions anticlòniques o del segon quadrant al desembre s'ha manifestat en una descens de les precipitacions de quasi 10 mm de mitjana (40 ara contra 49 en l'octenni anterior) i de les temperatures: 10'5 º de mitjana entre 1999-05, contra 11'3 º entre 1990-97. "Responsables" particularment els desembres de 2001 i 2005, amb l'ajuda del del 2003 i el del 2004. I és que, a part del temporal de pluges del 2 de desembre del 1998 que ens va deixar 140 mm -quan en tot el mes es van recollir 144 mm- fa que ens haguem de remuntar a finals del 80 per trobar desembres plujosos i més tardorencs que hivernals pel que fa a temperatures.

EN CONLUSIÓ: Els hiverns han entrat en un cicle fred, una mica més humit especialment al febrer i les gelades i nevades són més freqUents en conjunt a principis del segle XXI que a la dècada dels 90.

La fam

2006-05-02T01:02:00.000+02:00

He fet una petita reflexió per una petita pràctica de classe i he pensat que la podria posar aquí també.

De tots els problemes que hi ha al món el més greu de tots és la fam, més que la pobresa, perquè l’alimentació és la base de la vida, sense ella, no podem fer res; al cap i a la fi és obvi, tots ho sabem. Però potser perquè és una obvietat no hi pensem mai. És com tot, valorem les coses quan no les tenim o les trobem a faltar. I justament la fam (pobresa) és la causa d’altres problemes a nivell mundial (terrorisme, incultura, fanatisme, epidèmies, etc).

Tots sabem que la fam té solució. No falten aliments, sense anar més lluny, consumim uns vintena de vegetals quan en realitat les espècies aptes pel consum humà en són 270.000. Per tant, la culpa és dels rics i sobretot als qui interessa que hi hagi fam. Encara recordo quan EEUU va començar amb les missions a Mart... quan un dia van comentar: amb tots els diners que es gasten en una missió d’aquestes, es podria erradicar la fam arreu del món. I finalment la primera missió a Mart va ser un fracàs, així que ni missió a Mart ni res, al final allò va ser un malbaratament dels diners insultant. I total, què coi han de fer a Mart si el seu propi planeta està tan malalt? Si és que en el fons la Terra és un ésser viu que té una malaltia causada per un virus anomenat homo sapiens sapiens, i el dia que es curi, ja sabem quin serà el nostre destí, o es cura o la matarem.

Però bé, no siguem tan catastrofistes. Això sí, el que ens hauria de fer reflexionar també és que en el fons són gent feliç, amb poc ja es conformen, per tant, al primer món, moltes de les coses que tenim són realment necessàries per la felicitat? Jo crec que amb la meitat del que tenim ja faríem.

L’únic problema que veig a tot plegat és el tema dels recursos. Imaginem que un dia els països més rics del món, multinacionals, dictadors de països pobres, etc etc etc fan un pensament i diuen que això no pot continuar així i que cal erradicar la pobresa. D’acord, genial, però i els recursos?? El 3r món mai podrà viure com nosaltres perquè no seria sostenible per la Terra, per tant, caldria trobar el punt intermig. Aleshores ve la gran pregunta... Estaríem disposats a rebaixar el nostre gran benestar per acabar amb aquesta permanent desigualtat i salvar la Terra del desastre? Per mi que, si això passa, com sempre, ja serà massa tard.

La ciència també ha de tenir un paper molt important. Per exemple els transgènics. La idea de transgènic és una meravella: canvia la seqüència de gens d’un vegetal, per exemple, i fer que els fruits o siguin més grossos, o que en produeixi més, o que pugui arrelar en terrenys més secs, humits... Ara, després cal veure si es patenten aquests productes. Veus? Ja tornem al principi, si és que la culpa és nostra.

Ah, i un tema que cal deixar a part és el de la moral. Tot el que sigui solucions als problemes, és igual si és una cosa antinatural, no ètica, anticristiana, o el que sigui... Bé, és la meva opinió, tampoc sóc tan radical...

Desesperació i humiliació del tercer món

2006-04-18T18:25:00.000+02:00

EMIGRANTS I REFUGIATS: L'INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA
Gairebé tots els emigrants abandonen la llar plens d'esperança. Els refugiats, en canvi, ho fan amb por. D'una manera o d'una altra, tots són víctimes d'unes forces més enllà del seu control: la pobresa i la violència.
La gran part dels emigrants del Tercer Món es dirigeix a les ciutats, però els més ambiciosos tenen per objectiu Europa i els Estats Units. El viatge és llarg, ple de perills; malgrat tot, el somni d'una vida millor no s'esvaeix fàcilment per als mexicans, marroquins, vietnamites, russos i tants d'altres. En canvi, la gent esdevé refugiada contra la seva voluntat. Les guerres han desarrelat molts kurds, afganesos, bosnis, serbis i kosovars, que, com els palestins que fa dècades que són en camps de refugiats, anhelen tornar a casa. Per a alguns, però, la ruptura amb el passat es fa permanent: de refugiats passen a ser exiliats i d'exiliats, a emigrants.

LA TRAGÈDIA AFRICANA: UN CONTINENT A LA DERIVA
Àfrica està traumatitzada pel sofriment i la desesperació, els pobles estan profundament marcats per la pobresa, la fam, la corrupció, el despotisme i la guerra. Trenta anys després de fer-hi la meva primera visita, les coses, en general, havien empitjorat.
Moçambic n'era una excepció: una guerra civil que es va prolongar diverses dècades va acabar per fi i va permetre a centenars de milers de refugiats el retorn a la llar. Però les guerres continuaven arrasant Angola i el sud del Sudan, forçant la fugida de milions de persones.
De vegades fa l'efecte que els Estats Units i Europa han esborrat Àfrica del mapa, com si estigués al marge de tota salvació possible. Certament, van fer molt poc per detenir el genocidi del any 1994 a Ruanda, que va causar la mort de, potser, un milió de tutsis. Els problemes de Ruanda es van estendre després al Zaire, on centenars de milers de refugiats hutus van ser víctimes de les polítiques ètniques de l'Àfrica central.

LLATINOAMÈRICA: ÈXODE RURAL, CAOS URBÀ
La història recent de Llatinoamèrica està conformada per l'emigració de desenes de milions de camperols cap a les àrees urbanes. Molts s'hi veuen abocats per la pobresa, ja que les terres més bones són en poder d'una minoria rica. Alguns es neguen a rendir-se: els indis de l'Amazones lluiten per restar als territoris tribals, els rebels zapatistes volen recuperar terres desaprofitades al sud de Mèxic, el Moviment dels Sense Terra, al Brasil, gosa ocupar latifundis privats malgrat la repressió. Per a la gran majoria, però, la batalla està perduda. Els pobles de muntanya a l'Equador són poblats de dones i infants, els homes han emigrat. I la conseqüència de tot plegat són unes vastes metròpolis ingovernables, com Ciutat de Mèxic i São Paulo, envoltades de poblats de barraques atapeïdes d'immigrants, i en les quals fins els privilegiats pateixen el setge de la violència urbana.

ÁSIA: EL NOU ROSTRE URBÀ DEL MÓN
La fugida de les àrees de pobresa rural ha format un nou perfil urbà al continent. Per als camperols de l'estat indi de Bihar, els grangers de l'illa filipina de Mindanao o els pescadors vietnamites, les ciutats actuen com uns imants irresistibles. De Xangai al Caire, d'Istanbul a Djakarta, de Bombai a Manila, l'emigració (ajudada per les altes taxes de natalitat) ha fet que sorgeixin unes megalòpolis d'escala solament comparable a la de Ciutat de Mèxic o São Paulo. Però, a l'Àsia, el canvi s'ha produït més ràpidament fins i tot: d'una manera gairebé simultània, hi han florit unes enormes barriades de barraques i uns centres financers flamants. Xangai, per exemple, s'ha transformat tant, en poc menys d'una dècada, que gairebé no es reconeix. Les condicions de vida de les últimes anades d'immigrants són precàries, però gairebé tots estan convençuts d'haver fet un pas més cap a una vida millor.

NENS D'AVUI: DONES I HOMES DEL NOU SEGLE
Aquests nens són com les desenes de milions que podem veure en els poblats de barraques, els campaments de refugiats i els assentaments de camperols que s'escampen per Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia i Europa; en aquest sentit, van ser triats a l'atzar. Però també mantenen una individualitat orgullosa, perquè la decisió de ser fotografiats va venir d'ells.
Un bon dia, van veure un estranger amb una càmera i van precipitar-se sorollosament cap a la novetat. En canvi de permetre al visitant de treballar amb calma, se'ls convidà a col·locar-se en fila per tal de ser retratats. La seva actitud canvià de sobte. Un a un, s'enfrontaven a la càmera i decidien de quina manera serien fotografiats.
En qualsevol situació crítica, els nens en són les principals víctimes. Són intrínsecament innocents, ja que no posseeixen cap control sobre el seu propi destí. Malgrat que la història sigui la del seus pares, experimenten i narren les seves vides a la seva manera. El vestit, el posat, l'expressió i els ulls d'aquests nens ens parlen de tristesa i de sofriment, però també d'humor i d'esperança. Al menys això volem imaginar.
En realitat, només podem imaginar el que senten. Si més no, els veiem com van voler ser vistos. Dempeus, sols a l'univers de la fotografia. I potser per primer cop en la seva jove vida, han tingut l'oportunitat de dir "jo sóc".

Més informació: (l'estic buscant... ;-) )

La banalidad del Mal

2006-04-18T17:57:00.000+02:00

“El Gran Satán acecha con las artes más sugestivas- le contaba el abuelito a su nieta Fátima una noche del invierno de1426 junto al brasero- y se sirve de los medios más poderosos a su alcance, las armas más mortíferas, el poder del dinero, la persuasión de sus mil y una hazañas, leyendas y cantores de las mismas manejados por el mismísimo diablo. Hace no tantas centurias, nuestro pueblo era el más grandioso que haya visto la Humanidad. Nuestras caravanas, productos y creencias se extendían de océano a océano, del Gran Desierto a las grandes planicies nevadas; de la fría Europa a la cálida África y por la apacible España... No te olvides Fátima, el Gran Satán, desde que Dios estuvo de nuestra parte aquél Martes, 22 de Jumâda Ath-Thânî de 1422, nos ha convertido en el enemigo número uno, en objetivo de su rapiña, en objeto de cacería. Su maldad no tiene límites...”

Son muchos los intelectuales, científicos, dramaturgos o cineastas que han apoyado la teoría de la supuesta maldad innata del ser humano. Si por todas partes se manifiesta la violencia y la agresividad, ¿cómo podemos negar que la agresividad sea instintiva, que pertenece a la propia naturaleza humana? Los medios de comunicación, el cine o los videojuegos acostumbran a "demonizar" a algunas personas o personajes de ficción a los que se identifica como el enemigo público número uno. Así tenemos a Sadam Hussein, Bin Laden, Freddy Kruegger, Satán, el Doctor No, Espectra, o el terrorista islámico y George Bush, depende por dónde se mire. Y también se victimiza a quien se hace responsable de todos los problemas, “males”, que supuestamente aquejan al país (Zapatero, Aznar, Carod-Rovira, Ibarretxe). Se trata siempre de encontrar algo o alguien sobre el que descargar aquello que se considera pernicioso para los intereses o ideas de la mayoría. Ese personaje es un demonio, porque encarna la maldad sin mezcla de bien alguno. Si quien establece la tesis, la repite profusamente y consigue tener credibilidad por parte de su audiencia, cuando no de la mayoría, acaba por lograr a menudo el efecto deseado pero no explicitado: acabar con el sujeto demonizado. Algo parecido a lo que sucedió en Alemania durante la década de los años 30 con la satanización de los judíos como chivos expiatorios de todos los males del país.

Bin Laden es el ser más buscado del planeta desde el 22 de Jumadà ath Thani de 1422, o sea 11 de Septiembre de 2001 pero , quién sabe, es que además bien podría ser el apacible abuelito que esa noche del invierno de 1426 -o sea el equivalente islámico de nuestro 2005- le cuenta a su nietecita quién es para él “el malo”, su bestia negra, su “Gran Satán”. Como sabemos, el actual presidente de los Estados Unidos de América, George W. Bush .

El antropólogo de la Universidad de Jaen José Luis Anta explica que “todas las culturas tienen alguna idea sobre el mal, para lo cual crean defensas y sistemas de actuación”. La antropología social y la ética contemplan dos explicaciones fundamentales de algo tan maniqueo como podría ser el mal o el bien. Así, el mal tiene dos vertientes diferentes, el mal natural - "el mal que produce tal huracán o terremoto"- y otra basada en la ruptura de los pactos sociales. José Luis Anta especifica: “desde los que apelan al mal que produce el estatut de Cataluña a los que explican el fenómeno de la violencia doméstica o escolar bajo la premisa simplista de que ese sujeto era una persona mala, pegaba a sus hijos o a sus compañeros de clase". El mal, en consecuencia , es generalmente una ruptura de algunos de los presupuestos que se mantienen como socialmente admitidos con la clara intención de ejercer daño y/o establecer un beneficio en función de los intereses propios.

La trivialidad del mal

José Luís Anta ha estudiado este fenómeno y ha llegado a la conclusión de que “todos los días ejercitamos el mal que, por otro lado, nos es ya tan común que no lo vemos: compramos CD piratas; montamos un botellón sin pensar en si existen vecinos o quién limpiará las botellas; vamos a guerras para imponer la paz; fumamos sabiendo que es malo para la salud; y compramos un coche a sabiendas de que es algo casi innecesario, y así el mal habita de tal manera entre nosotros que sólo podemos justificarlo dando la culpa a la ciencia o a los poderes del Estado”. Pero es que además éste se presentaría también de forma “amable”, inducido por las innovaciones armamentísticas y personajes como Rambo y Terminator que encarnarían un nuevo mensaje global donde el “bien” es representado por ídolos mass-mediáticos poco dados al diálogo, al pacto y fuente de inspiración de conductas y comportamientos reprobables, tal y como recriminaba un informe de la UNESCO en 1998.

El cine nos ha familiarizado con la existencia de “buenos y malos”. Pero estos “buenos y malos” no siempre han sido los mismos y han venido condicionados por las modas éticas y estéticas de cada momento. Hannah Arendt (1906-1975), analista de los efectos del Holocausto en la cultura contemporánea, fue autora de la tesis sobre la "trivialidad del mal". Esta tesis en su momento escandalizó a la sociedad pero hoy en día goza de un predicamento incontestable y del crédito que no tuvo en su momento: “el mal puede venir de la mano de la persona o idea más normal y corriente y en cualquier momento y lugar”. Hannah Arendt publicó un libro, “Eichmann en Jerusalén”, en donde se alarmaba porqué los psiquiatras y psicólogos del Estado de Israel, que habían examinado a Eichmann -máximo responsable de Auschwitz y la solución final para los judíos en las cámaras de gas- testimoniaron en el juicio que éste "era un hombre normal". H. Arendt centró su atención sobre el carácter cínico de esta "normalidad". Lo que para psiquiatras y psicólogos era una forma de adelantar que Eichmann sólo debería ser ingresado en un sanatorio y se habría limitado a cumplir órdenes, de Hitler ni más ni menos, para Arendt comportaba que por esta regla de tres 6 millones de judíos y 50 millones de seres humanos habían perecido en una brutal Guerra Mundial por el mal ocasionado y por culpa de un sólo hombre. Esta tesis adquiere sentido hoy en día cuando nos preguntamos: ¿son conscientes Bin Laden o Bush de que para muchos son ellos la verdadera encarnación del mal? ¿pero sólo ellos practicarían el mal? ¿no quiénes cumplen órdenes moralmente reprobables como inmolarse con un avión lleno de gente, torturar al enemigo o privarle de sus derechos en nombre de la “guerra contra el mal”?

Violencia de estar por casa

Los recientes incidentes violentos de las fiestas de la Patum de Berga, el caso de Jokin en Hondarribia o la profusión de casos de Bullying en los institutos han puesto alerta a psicólogos, pedagogos y sociólogos. ¿Pueden considerarse episodios aislados de violencia o son actitudes consustanciales a la población joven de nuestro tiempo? "Justificarlos o huir de ellos", apunta el psicoanalista Francesc Vilà, “nos pone ante la posibilidad de que nos limitemos a responder a instántaneas concretas y no al problema de fondo”. Según Javier Elzo, sociólogo especializado en el País Vasco, actualmente el 74% de las chicas, de mayores, quieren ser modelos o actrices. Y el 84% de los chicos quieren ser deportistas de élite. Se ha acabado aquella época en la que uno quería ser médico, bombero, abogado, veterinario o farmacéutico. Y no ha sido sustituida por una nueva moda acorde con los tiempos en la que se opte por querer ser bioquímico, especialista en computación o programador neurolingüístico. Elzo explica que si se fomenta el querer ser como Tom Cruise, Catherine Zeta-Jones o Rafael Nadal “se impele más a la violencia que no a una mentalidad reflexiva “. Los estudios demuestran que los chavales que se pasan el día delante del ordenador o delante de la tele tienen tendencia a ser más agresivos y competitivos que los que hacen los deberes y de vez en cuando leen algún libro. Un reciente estudio de la Agencia de Madrid para la Protección del Menor ha puesto de manifiesto que el 50 % de los niños y el 28 % de las niñas juegan con videojuegos sexistas, violentos o racistas no aptos para menores de 18 años.

José Luis Anta, aún así, no ve “en la falta de educación el problema, ya que la gente acude obligatoriamente al colegio hasta los 16 años, pero sólo aprenden contenidos, no conceptos. El Estado se convierte en un controlador (y no tanto un gestor económico) de los valores imperantes”. ¿Y la TV?... “la TV manda permanentemente ideas al respecto, crea alarmismo social y nos muestra a gente haciendo el mal, no con la vocación de dar información y reflexionar sobre los porqués, sino porque es el único espectáculo que desde lo social cala en lo individual. Además el mal que muestran está siempre justificado: es el espectador quien lo quiere, nos dirán, y nunca se analizan ni las causas de lo que muestran ni las razones que los protagonistas les animan”.

Un fenómeno reciente en los contenidos de algunos videojuegos es que algo tan execrable como el Holocausto se haya convertido en un mito universal, pero no para su lectura histórica. Mihály Dés dice que “está por ver si el resultado de dicha popularidad sea una simple banalización pues hay señales de que el mayor crimen de la humanidad se ha convertido en un tema tan inocente como un cuento gótico y de que las nuevas generaciones interpretan esas historias en clave de películas de suspense”. José Luís Anta reflexiona sobre “la atracción que ejerce la violencia en adolescentes y niños y divulgada en ciertos juegos que podrían horrorizarnos por su contenido como matar a judíos en un campo de concentración, torturar afganos o violentar a un pueblo africano y que es evidente que muestra lo peor de nosotros e involucra a toda la sociedad”. Otra posible explicación de la actual holocaustomanía y profusión de videojuegos de contenido béllico es que la gente de nuestra época se reconoce en el aspecto psicológico de los nazis mantando judíos sin que se nos haya mostrado qué ideario y psicología colectiva se apoderaron de la Alemania de los años 20. Ya que , concluye Anta , “ser malo y hacer el mal están en nuestra sociedad y vivimos en un medio tan altamente personalista y competitivo (como ocurre en los videojuegos) que ya es "legítimo" que cualquiera utilice las cartas que tiene en su manos, el mal es una más y, por inesperada, de las más recurridas porqué al fin y al cabo, los actuales conflictos armados, al menos los locales, Ruanda, Iraq..., o el 11-M, el 11-S, se parecen cada vez más al modelo de la matanza industrial”.

MÁS INFORMACIÓN:
Javier Sádaba, “La filosofía contada con secillez" de la Editorial Maeva.
Hanna Arendt, “Eichmann en Jerusalén, un estudio sobre la banalidad del mal”, Lumen, 2000.
Declaración Universal de los Derechos Humanos (www.un.org/spanish/aboutun/hrights.htm)

Entrevista con Javier Sádaba, catedrático de ética de la universidad Complutense de Madrid

¿Se podría definir qué es "el mal"?
-Es algo indefinible como la felicidad o el amor. Pero quién no entienda qué es el mal, difícilmente entenderá Nada. Aún así podríamos convenir que el mal es hacer daño expresamente, voluntariamente, a alguien. Existirían dos tipos de males: el mal de la pena que sería aquél producido involuntariamente y que no podemos controlar, como una catástrofe natural. Y el mal de la culpa, aquél en que quién ejecuta una acción sabe y es consciente que ésta repercutirá negativamente en alguien.

¿Ha cambiado y cómo el concepto del mal a lo largo del tiempo?
-Sí y no. Hay una distinción escolástica pero a la luz de la realidad podríamos afirmar que desde que somos Homo Sapiens no hemos evolucionado gran cosa. Cosas que antes se hacían mal ahora han ido a peor y al revés. Habría que hacer también una distinción entre lo que son las costumbres y lo que es la moral. Que a unos les guste o no el fútbol concierne estrictamente a las costumbres, pero en cambio que a un 68 % de ciudadanos de EE.UU les parezca correcta y se hayan “acostumbrado” a la pena de muerte o a algunas sociedades africanas les parezca oportuna la ablación del clítoris afectaría, no sólo a las costumbres de dichas sociedades, sinó también a la moral. La moral en sentido amplio de la Humanidad y que estaría enmarcada en los principios y valores de la Declaración Universal de los Derechos del Hombre.
Aparte, deberíamos hacer una nueva distinción entre la forma y el contenido. Me explico: la forma en que se cometen unas determinadas acciones condiciona el contenido de las mismas hasta el punto de llevarnos al razonamiento de que en todo momento y lugar aquello que no querrías para ti, porque lo consideras “malo”, tampoco deberías de quererlo para los otros.

¿Hay más "mal" en nuestra época que anteriormente?
-La verdad es que el mal se ha frivolizado enormemente. Hannah Arendt apuntaba la tesis de hasta qué punto nos hemos vuelto miserablemente gregarios. Se está miserablemente bien en el calor del establo. Pase lo que pase, mal o bueno, lo importante es estar con la mayoría. Y si a la mayoría le parece bien algo "malo", pues se mira hacia otro lado y no pasa nada. A medida que estamos embotados por un sinfín de estímulos violentos, en la cultura, la televisión, la vida cotidiana, hemos iniciado un proceso en el que la distinción entre lo bueno y lo malo, lo falso y lo verdadero, se ha matizado de manera que seguro que éste es el aspecto más trágico de nuestro tiempo: hasta qué punto ya cualquier cosa corre el riesgo de parecernos “normal”.

¿A quién le interesa que haya "mal" y "malos"? La idea del "Eje del mal" de Bush o el "Gran Satán" de Bin Laden son ideas que organizan la agenda informativa..., ¿nada nuevo bajo el sol o se podría decir que el "presunto malvado" de conveniencia es más que nunca algo simplificado deliveradamente?
-Unamuno decía que no hay tonto bueno. Dicha banalización del mal, del terror, de la mentira, es escandalosamente pasmosa, no favorece a nadie y a la corta está claro que sólo al Poder. A larga nos perjudica a todos. Pero no nos confundamos: el Poder no son estos personajes, el poder de nuestro tiempo es Don Dinero. Por y para el dinero se pretende aborregar a la gente, que nos creamos cualquier cosa, que no dudemos jamás de los mensajes y conceptos difundidos y, sobretodo, que el posicionamiento ante los mismos sea acrítico. A partir de ahí el intento de pasar por válidos estos simplismos sólo ha hecho que empezar y me temo que lo peor está por llegar. Y lo peor no deja de ser sinó que más cinismo, más sinvergüenza, más mentiras y distorsiones.

Hay intelectuales que dicen que la banalización o trivialización del mal, casi como mensaje inherente a cualquiera de los productos de consumo cultural, favorece la "infantilización de la gente". ¿Tan "mal" estamos?
-Hemos avanzado mucho en tecnociencia, pero estamos muy mal en actitudes, sentimientos y valores morales. Hay un ser humano escindido entre el exceso de información y la vacuidad de valores de la tecnociencia y la hiperinformación. A los dioses antiguos se van sumando las nuevas religiones. El orientalismo, el horóscopo, la superstición, la autoayuda, la magia y lo que sea. Respecto adónde camina el hombre de hoy, soy incapaz de dar una respuesta más o menos concreta, pero me atrevería a decir que este estado de confusión y banalización de los valores aún no ha tocado fondo.

-La familiarización del hombre contemporáneo, y particularmente de los adolescentes y jóvenes, con los actos violentos, ¿es un primer paso hacia la pérdidal de la ética civil, del sentido de la urbanidad y la civilidad?
-En términos generales creo que como no hemos tocado fondo, bien podría pasar que acabásemos en una sociedad donde los únicos valores estuvieran controlados por el valor de las cosas en sentido material y no vivencial, espiritual. Pero como profesor tengo un atisbo de optimismo pues, paralelamente a las redes oficiales de desinformación, son muchos los jóvenes que dicen no y que en su manifiesta incredulidad ante dichas actitudes y valores que nos llevan a la aculturación, al todo vale, se mueven inquietos y se revelan ante dicha anestesia.

-¿Es posible una religión, idea política o praxis en la cual no tenga que existir como mecanismo de afirmación una contraposición a un "enemigo", un "mal" potencial?
-Sí, ¡pero no más religión por Dios! Es cierto que existe un vacío por ocupar, que falta canalizar los testimonios de acciones constructivas, positivas, que sí existen, pero no llegan lo suficientemente nítidas, confundidas quizás en el apoteosis de comunicación en que estamos instalados. Haría falta una renovación de la palabra, de los mensajes y quizás una acomodación de los conceptos y valores realmente positivos a la sociedad de la información y que valdría la pena contraponer a tanta mentira y banalidad. El gran fracaso de los que deberían ser líderes de nuestro tiempo en valores y actitudes es no haber sabido canalizar sus mensajes. Y el intelectual al estilo del siglo XIX, aquél que antes ocupaba el papel de líder moral, ha desaparecido o bien porqué es un servidor o simplemente está silenciado. Y, en cualquier caso, la corrección a tanta confusión debería venir por la educación, la pedagogía, no por la religión ni la política. Y otra cosa: sin cultura no hay democracia. Y sin democracia no hay cultura. Valores, cultura y democracia son tres conceptos que se dan la mano y son inherentes a los valores de los Derechos Humanos.
Javier Sádaba es catedrático de Ética de la Universidad Complutense de Madrid.

¿Cuándo toman protagonismo los malos?

En la cultura visual moderna el cine americano establece en el Western las pautas de familiarización del público con el “malo de la película”. El oeste de Estados Unidos simbolizó lo desconocido, primero en la lucha contra sus legítimos poseedores los indios (“La diligencia” [Stagecoach], 1939); después las luchas entre agricultores y ganaderos (“Billy el niño”, 1930) y, finalmente, con la aparición de los pistoleros que pueden ser o no forajidos (o “fuera de la ley”, buscados y con recompensa por su captura), contra los cuales se enfrentan diferentes representantes de la ley (Marshall, Sheriff, Juez, Comisionado, etc.) (“Sólo ante el peligro” [High Noon], 1952).

El western plasmó el modelo. Pero a partir de 1970 eclosiona la ciencia ficción y la realidad urbana en el argumento de las películas. Lo desconocido y la maldad pasan a estar o muy lejos, en el espacio, o muy cerca: en la misma ciudad. Es cuando los públicos se escandalizan en 1971 con las imágenes de la película de Stanley Kubrick “La naranja mecánica” [A clockwork orange], 1971) y los críticos aluden a la “inusual violencia” en la presentación de varios delitos como son un linchamiento, un robo, una violación y un asesinato. Sin embargo, para entonces ya se habían podido contemplar escenas de linchamiento en “Furia” [Fury], 1936, de Fritz Lang; palizas como las de “La ley del silencio” [On the Waterfront], 1952, de Elia Kazan; o asesinatos como los de “La caza”, 1965, de Carlos Saura, sin contar la violencia bélica de innumerables cintas de propaganda aliada durante y después de la Segunda Guerra Mundial. Hoy en día ya resulta difícil encontrar cine de gran consumo donde la violencia, la mayor parte de las veces gratuita, no forme parte del guión básico. El cine “para todos los públicos” ha banalizado la violencia de tal manera que una película sin malo para muchos no es interesante.

Los celtas: claves en la iconografía gótica

En el siglo XII, el catolicismo introduce en Europa la figura del diablo, el maligno, la contrapartida de Dios. Al mismo tiempo, declara a toda práctica religiosa no cristiana como demoníaca y a sus seguidores como adoradores de Satanás. Los celtas, como los judíos, no escaparon a esta etiqueta. Los Druidas, sus religiosos; y los bardos, sus poetas, fueron considerados agentes del mal y sus prácticas fueron persequidas por la Inquisición. Es en este momento cuando aparece por primera vez el término “diabólico”, ya que el sistema de creencias celta o precristiano de los romanos no incluía deidades del mal y las fuerzas sobrenaturales eran consideradas más o menos peligrosas pero no malignas o demoníacas. El Dios Marte en Roma era el dios de la guerra pero no un ser maligno en sí mismo.

La Santa Compaña, también conocida como “La Güestia”, representa en Galicia, como en los demás países célticos, el mito sobre el temor nocturno a los cementerios. El respeto a los fuegos fatuos, que los pueblos marinos de Occidente creen que son las almas de los ahogados y el reverencial temor a las apariciones de los enterrados con hábito, que no descansan hasta que se les quita, inician en Occidente toda la iconografía relacionada con los fantasmas, los castillos endemoniados en un cabo rodeado de nieblas y lo que en el Romanticismo se conoce como literatura gótica. De toda esta imagenería beben, hoy en día, el movimiento de música gótica al estilo de Marilyn Manson, las sectas satánicas -algo más estético que otra cosa- y el cine de terror. La atracción por las llamadas “fuerzas del mal” debe mucho, paradójicamente, a la implantación del Catolicismo en Europa. Mitos del terror como Drácula, Freddy Kruegger, Frankenstein, La Momia, el Hombre Lobo o el Hombre Invisible han sido sacados de contexto, banalizados, en la cultura moderna.

El Señor de las Moscas
William Golding cuenta en su novela “El Señor de las Moscas” la historia de un grupo de niños en edad escolar abandonados en una isla, que se convierten en salvajes y comienzan a perseguirse con saña unos a otros. Golding decía que su novela era "un intento de analizar los defectos de la sociedad a la luz de los defectos de la naturaleza humana". Lo que impactó más de esta novela es que no buscase las razones de nada. Se limitó a exponer la idea de que tanto la sociedad como la naturaleza humana están programadas para la crueldad, el sadismo y el crimen. La característica más destacada de la especie humana es su educabilidad, el hecho de que todo lo que sabe y hace como ser humano ha de aprenderlo de otros seres humanos. Así pues, si nos dejasen en una isla a los 5 años, ¿nos convertiríamos en salvajes?

Las brujas:
Las brujas, tan presentes en los cuentos y leyendas, son la historia de nuestros miedos y creencias, de nuestros errores y mentiras. El antropólogo vasco Julio Caro Baroja, gran estudioso del rol que juegan estos mitos ancestrales, explica siempre que las brujas no desaparecerán nunca. Éste ve a las brujas de nuestros cuentos actuales, videojuegos, cómic, cine, “en los inmigrantes, vagos, indecentes, libertinos, maleantes, inmorales, ateos, toxicómanos, putas, seropositivos, homosexuales, reclusos, mendigos, gitanos, hambrientos, africanos de patera, irakies redimidos, y extraños en general”. Las brujas representaban en sus formas legendarias al otro, al extraño, al que no es como nosotros.

El coco y el hombre del saco
Por medio del terror educadores y progenitores pretenden conseguir muchas cosas. El coco, el hombre del saco, el lobo de Caperucita son los fantasmas de la infancia. Las más antiguas raíces de la palabra Coco, de procedencia indoeuropea y africana, significaban aspectos relacionados con la deformidad, la fealdad, el espanto y el color negro, asociándose curiosamente también a los monos, quizá por apreciar ese parecido deforme con la figura humana y por la onomatopeya de los sonidos que emite. Dieron origen a personajes tan importantes como el Kaco griego (monstruo ladrón y raptor), el Cuco iberoamericano, y nuestro Coco u Hombre del Saco.

El mal en las religiones.

Para las religiones, la maldad es considerada un misterio. Se cree que la vida y sus reglas son "gobernadas" por una benevolencia inata y el comportamiento que contradice la "bondad natural" no es comprensible en términos morales y racionales. La maldad caracteriza y describe aspectos del ser humano desviados de la naturaleza del amor, la justicia y lo social.

El catolicismo y las demás religiones judeo-cristianas junto con el Islam, se centran en gran medida en los conceptos del bien y el mal y esto ha sido causa de numerosos debates religiosos. Muchas culturas y mitologías personifican el mal en entes contrarios a Dios como Satanás.

En la religión africana tradicional, el sufrimiento lo provocan los espíritus o los ancestros que se han ofendido por los delitos cometidos contra la vida u otras faltas morales, como el robo, la esclavitud, etc. La solución al dolor será primero identificar el espíritu al que se ha ofendido y luego ofrecerle sacrificios.

En el hinduismo es la mala acción o "karma". La dicotomía entre la ley del buen karrma o kamma o el mal karma es la clave de la maldad, pero no existe alguien malvado sinó actos y actitudes que nos llevan al mal, entendido éstos como equivocación o error.

En el budismo, el mal son las pasiones y bajos instintos y, al igual que los hindúes, los budistas creen en la reencarnación y en las vidas encadenadas en que purgamos errores y experimentamos nuevos roles. La causa de todos los males de la humanidad es el placer, los deseos desordenados, el egoísmo y la codicia.

El mal, en este sentido es lo contrario de lo moral, es decir, el bien de lo social. Pero qué ocurre cuando en una sociedad las moralidades se multiplican hasta el punto de convertirla en elementos casi éticos, es decir, asociados al individuo. Que tendría que haber tantos códigos como individuos y todos ellos válidos, el mal, en consecuencia, no puede existir porque todo el mundo hace lo que le ordena su código. El problema es cuando le damos prioridad al individuo por encima de lo social, pero al ser seres sociales jugamos en grupos de "iguales", multiplicamos los códigos en función de homónimos y, en consecuencia, todo grupo tiene un alejo, un otro, un alguien que hace algo que no está bien, y no son pocas las veces que lo negamos, aparece así una de las más importantes formas de mal: la otredad (la negación del otro).

Quin temps fa?

2006-04-10T02:16:00.000+02:00

Ja tenim aigua

2006-02-04T02:34:00.000+02:00

Després d'un gener molt plujós, amb dos temporals de pluja/neu molt importants, els pantans han remuntat molt ràpidament. Hem tingut una mostra més dels capricis del nostre clima Mediterrani: passar d'un extrem a un altre.

El més greu és que avui en dia en un any la societat actual es poleixi gairebé tota l'aigua dels pantans. El problema no és el nostre clima, sino nosaltres. En el passat hi va haver sequeres pitjors que les del 2005, en el fet de què no duraven un any no, sino 3, 4 o 5 anys. Quan es repeteixi una sequera com la del 1973-1975 o 1946-1948 no sé què farem.

Il Gatopardo

2006-02-02T16:10:00.000+02:00

Que tot canviï per què tot continuï igual...

Igual que en altres conjuntures històriques, el debat sobre l'estructura territorial de l'Estat ha brindat a la dreta centralista una oportunitat per a recuperar-se del cop sofert després de la imprevisible derrota electoral del Partit Popular el 14-M i reprendre la iniciativa política. A redós de la cúpula de l'Església, els mitjans de comunicació afins, la majoria de l'empresariat i importants sectors de les finances, l'Exèrcit! i la complicitat del silenci dels autoanomenats “progressistes espanyols”, la dreta ha sabut exhumar la consigna de “la indissoluble unitat d'Espanya” per a convertir-la en un explícit instrument de construcció d'hegemonia. L'antiseparatisme s'ha convertit així en un ham capaç d'atreure i fins i tot mobilitzar a sectors socials que no abraçarien amb igual fervor altres banderes, el militarisme (algú se'n recorda del "No a la Guerra"?) com el programa econòmic neoliberal o la defensa de la monarquia que segons les enquestes està en hores molt baixes....

La batalla “visible” diuen que és entre nacionalistes. Els uns es reconeixen com a tals (ERC, CiU, BNG, PNB...) els altres no. Ja que la dreta centralista nega el seu nacionalisme espanyol, té tendència a minimitzar-lo i rebutja la seva equiparació sense més amb els nacionalismes perifèrics i a més a més té reflex a l'esquerra estatal. Josep Pla va dir que la cosa més semblant a un nacionalista espanyol de dretes era un nacionalista espanyol d'esquerres. Entre Bono i Zaplana crec que tots estarem d'acord que no hi ha gaire diferències...

La contrapartida des de Catalunya, Euskadi i, en menor mesura, Galícia sol traduïr-se en cerst moments "històrics" en l'aposta nominal per un federalisme més aviat homogeneïtzador i l'acceptació pràctica, amb matisos, de l'actual Estat de les Autonomies. Només Batasuna se separa clar d'aquest esquema i ja veiem on està ("on la tenen" seria més apropiat).

El grau en què aquest procès sense límits ni ètica, pesat i ple de demagògia de la dreta nacionalista espanyola ha deformat la realitat, ha afavorit que el nacionalisme espanyol d'esquerres hagi atret a les tesis federalistes a l'esquerra independentista catalana per, finalment, acabar fent un pacte amb diumengeitat i traïdoria amb la dreta nacionalista catalana que, passada la dèria sobiranista de l'època dels “talibans de Pujol”, ha tornat al territori tan familiar i rendible de fer la puta i la ramoneta.

La crítica a l'actuació de la classe política catalana és demoledora. Quan aquests partits només es desempolsen per a fer un Estatut i intenten tirar de la mà de les seves organitzacions i partits tremendament burocratitzats i jeràrquics (i que no es caracteritzen precisament per la seva passió deliberativa o per la seva predisposició per a atendre “els senyals del carrer”) un conclou fàcilment amb la sospita que s'imposa al final de tot. Aquí no s'ha parlat mai de l'Estatut de Catalunya sinó de l'Estatut dels Partits. El trist del cas és que l'Estatut dels Partits Catalans acabarà sent l'Estatut dels Partitts Espanyols. Mai com ara, CiU ha mostrat tant rebé el que és realment: el partit dels interessos dels 4 catalans que fan negocis a Madrid. El Partits dels Interessos Espanyols a Catalunya (amb el permís i aquiescència de la gauche divine que té interessos també a Madrid i el socialistes catalans esclar...que controlen els ajuntaments com una màfia). A iniciativa ja li està bé el tema. Qui els ho havia de dir! En el millor dels casos, hauran mamat 4 anys de la teta (i de pas uns quants quadres intermitjos ja estan col.locats com a funcionaris de per vida).

Per tant, no ens enganyem nosaltres que prou ho han fet tot els partits sense excepció. Perdoneu: el Partit Popular i Piqué són els únics que no ens han enganyat mai. S'haurà de dir clar no?

El que està, -“estava” seria la paraula més encertada- en joc, com a la I i la II República, com a la sortida del Franquisme, és una nova distribució del poder polític i econòmic i un maquillatge en definitiva, de la democràcia territorial. Aquesta cessió d'espais de poder no podria ser mai una concessió graciosa. Aquí estan els noms de Pavía, de Sanjurjo, d'Espartero, Primo de Rivera, de Franco o de Tejero per a testificar-ho. La dreta neocentralista i els seus aliats, com el tinent general Mena, ho saben bé, i estan disposats a guanyar el carrer si fa fallida la seva estratègia per dinamitar el procès “reformador”. Ara parlen d'una recollida de firmes, abans d'ahir del boicot als productes catalans, fins avui mateix dels Papers “de?” Salamanca...

Zapatero ho ha vist clar i ha hagut de demanar un “auxili” gens dissimulat a l'únic partit català que, a les magres i a les madures, té més a perdre si se'n va n'orris l'estatu quo que es volia canviar i que, finalment, han arribat a la conclusió que com a mal pitjor quedarà l'idea d'un canvi per què tot quedi com estava...Us sona Lampedusa i Il Gattopardo?

Convergència i Unió -amb Mas pensant que tornarà per la porta de Madrid a la Generalitat i Duran com a próxim ministre d'Exteriors- i un Zapatero penell i espantat fan el pacte dels partits dels negocis, la conxorxa i el vassallatge i ens aboquen irremediablement al que funciona fa 25 anys però no s'havia explicitat: la sòciovergència. Estratègia que ja ha començat a maniobrar per fer el salt a Maragall. Zapatero ha fet el llit a Carod i en Puigcercós i ara li tocarà a Maragall... algú en dubta? Jo espero que Maragall encara estigui a temps de sortir-se'n amb una margallada d'última hora, ni que sigui per dignitat personal.

Tindrà barra a partir d'ara el senyor Artur Mas de qualificar-se com fa sovint de "patriota català"?. Un patriota de qualsevol país pactaria d'amagat i amb prebendes el futur del seu país? Si algú dubtava que Maragall és i ha estat sempre un català de pedra picada, que esperi i vegi. I en Carod-Rovira crec que a hores d'ara ha descobert això també. És, i així ho està entenent la cúpula, l'únic veritable aliat que té ERC ara mateix.

Una última cosa. L'estafa ens l'hem deixada fer els ciutadans catalans des de fa anys. I l'oportunitat que perdem és irreparable al meu entendre. A les últimes eleccions autonómiques l'abstenció va rondar el 45 %. D'ençà, Catalunya té gairebé un milió més d'habitants que s'afegeixen als molts que, sociovergència in medio, fa anys i panys que corren per aquí i estan encara en la inopia i miren la política i les institucions catalanes com una cosa aliena (us ho dic des de la frontera del Fondo, La Salut i Lloreda). El politic més ben valorat pels catalans és Zapatero i la demografia ens és adversa no trobeu?

Ah! la ironia de tot plegat és que amb el pacte actual continuarem amb més política de reclam, queixa i conxorxa. I mentrestant les estructures econòmiques de Catalunya es floridaditzen en comptes de californiaritzar-se i la ciutat que va estar al nivell de Manchester a finals del segle XIX, Barcelona, es converteix en la Miami d'Espanya que no del Mediterrani.

Al cost del sacrifici d'una generació, la meva, que cada cop més està en precari, atontada per la telepoqueria (jo no eh!), els centres comercials de diumenge, les hipoteques inacabables i els somnis irrealitzats. Ah sí! si els noucentistes aixequessin el cap! Ai senyor!

Reflexió d'un jove desemparat

2006-01-17T02:32:00.000+02:00

Europa, poc més de 700 milions d'habitants. Vist així un es pot quedar més o menys igual, però la tendència demogràfica d'Europa és molt diferent de la resta de països desenvolupats del món. Curiosament, alguns de la resta de països desenvolupats són "gairebé" tan extensos com Europa, i diem Europa des d'Azerbaidjan-Txetxènia-Moscou, passant pel Caucas-Turquia fins a les Açores. Si ens fixem, comparem Europa amb països com EEUU o Austràlia... I no hi ha per menys, és un continent petit.

Què passa aquí? Doncs que estem estancats. Almenys fins fa 8 anys la població europea no creixia. La fecunditat, des de mitjans dels 70 està en caiguda lliure i l'esperança de vida tot el contrari. Això el que comporta és un augment de la taxa de mortalitat. Però què irònic i surrealista... A l'Àfrica la taxa de mortalitat és elevada per causes de fam, pobresa, crisis de subsistència, malalties... I aquí tot el contrari, cada any vivim més, la proporció de gent gran és més alta i, és clar, a l'haver més gent gran també hi haurà més defuncions, però si la població està estancada aquest índex té tendència a créixer...

Però de cop i volta apareix la immigració extracomunitària. Com ens afectarà? Tantes crides que es feien per que tinguéssim fills i ara la piscina s'omple des de fora. Massa sobtat tot plegat? No hem tingut temps per acostumar-nos? Amb la situació laboral avui en dia és bo l'augment de la població? Encara més competitivitat? Però més població més producció? Però més producció per què? Per a que els rics siguin encara més rics i els pobres més pobres?

Això sembla el que passa amb les masses d'aire. Una massa d'aire càlida i suau, que seria el benestar i equivaldria al primer món (una massa d'aire càlida té "menys aire" i és més lleugera que una de fred-> poca població) i la massa d'aire fred al 3r. món. Al final, quan estan en contacte la tendència és que l'aire fred vagi cap al calent. Doncs això és el que està passant i passarà. Cal, doncs, un petit esforç des de les dues bandes per que aquest xoc "de masses d'aire" no acabi provocant un temible huracà. Però la tempesta potser és inevitable.

Lerdos, necios y cretinos...

2006-01-15T20:32:00.000+02:00

El caso es que se está confirmando, ya demasiado tiempo y con visos de empeorar si estos secuaces de la derecha neoliberal consiguen reorganizarse después del fracaso estrepitoso y vergonzante de LO de Iraq...
Así que es obvio que aquello de que el hombre es el único animal que tropieza dos veces contra la misma piedra será cierto, ¿no?. Pero, ¿Sólo dos veces?

Veamos. No hace tanto - en términos históricos-, hacia los años 30, un hombre, también con bigote como nuestro Azarin, sin demasiada buena planta pero con unas innegables dotes oratorias -a diferencia de ese personajillo un poco lerdo y nada brillante que nos ha refrescado la Reconquista, por el Imperio hacia Dios y de ahí a Perejil o Sidi Ifni, que diría el añorado Vázquez Montalbán-, apoyado por los grandes capitalistas alemanes, preparaba y lanzaba una guerra mundial sigilosamente con todas las armas de la Democracia y toda una maquinaria bélica en ciernes que costaría a la Humanidad la friolera de 60 millones de víctimas.

La ascensión de ese hombre al poder había sido contemplada incluso con simpatía en círculos capitalistas europeos y americanos, incluídos los países contra los que lanzaría sus agresiones a partir del 39. Él puso en práctica lo que han sido las primeras "guerras preventivas" de la época contemporánea -retrotraídas nada más y nada menos que desde las campañas contra los "bárbaros" ' por si acaso' de los romanos- anexionándose Austria, repartiéndose Polonia con los soviéticos y ocupando Checoslovaquia en defensa de una minoría de alemanes que sabiamente habían sido secuestrados por su canto de sirena imperial. Todo con vistas a "bloquear" un enemigo oculto e invisible futuro.

Con antelación habían aplicado ataques preventivos sus acólitos Mussolini e Hiro Hito contra Abisinia y Manchuria.

También en ése momento se inventaron ideologías que ensalzan la superioridad de una supuesta forma de vida, organización del Estado y, en último término, Civilización. Un Totalitarismo de raza conocido aquí como Falangismo.

Se montaron provocaciones que sirvieron de pretexto para posteriores ataques, embargos comerciales (¿os suena de algo?) y, en su mayor parte, guerras despiadadas muy localizadas y que pasaban desapercibidas para el europeo medio o el americano medio de los años 30, excepto la mal llamada "guerra civil española", primer acto de la II Guerra Mundial que -paso ya de metáforas, es de lo que estoy hablando aquí para quién no haya pillado aún el hilo...O es que nadie se acuerda que en los locos años 30, Gandhi había empezado su "protesta con la no-violencia", que los italianos entraban como un elefante en una cacharrería en el estado africano más antiguo y lengendario (Abisinia) o que en China se larvaba una cruenta guerra civil. No, entonces Europa bailaba al son de la "chanson de Paris".

Bueno, los agresores gozaron de la complicidad por pasotismo de la civilizada y cansada ya de guerras y crisis Europa Occidental de los años locos y el charlestón que no quería saber nada de conflictos lejanos o cercanos y asistía impasible a las lejanas noticias de genocidios en lugares como Armenia, Manchuria, Eritrea y los primeros ataques a judíos en la Europa central.

Esa infamia , ese pretendido concepto de superioridad cultural, de Civilización, ése reinvento de la historia, nos llevó a la mayor tragedia de la Historia de la Humanidad.

Ése carpe díem de los años 30 europeo -que en buena parte también sirvió para girar la cara ante la guerra civil española y sus desmanes, por ejemplo...- es muy parecido al de hoy en que mientras el mundo asiste a una guerra atroz de ocupación "preventiva", aquí y en los demás países "civilizados" el único tema importante es saber la nueva plantilla de Gran Hermano, las trifulcas de dos lesbianas que tienen un bar en Barcelona, y a qué garito -en nuestro caso- se irá la próxima noche loca que nos dé por meternos.

Cada día vemos la tele, hoy un coche bomba. Nada 50 iraguíes menos. Mañana un decapitado. Bueno: tendremos que ir acostumbrándonos. Pasado mañana nos dirán que van a hacer un embargo comercial contra Irán, no sea que pasen de pobres a ricos y se nos democraticen ellos sólos sin pedirnos permiso. Hay que liarla ya en Irán...y más si el loco este (sin bigote en este caso) que acaban de elegir decide tirar adelante su plan nuclear.

Nos hemos acostumbrado a que ya cualquier cosa no nos sorprende. Y así nos va. "Qui dia passa, any empeny" decimos los catalanes...

Todo muy bien, pero qué cuento más conocido y qué a gusto a nuestras espaldas -mientras andamos entretenidos en nuestro quehacer cotidiano- la maraña internacional del Poder va tejiendo su agenda oculta de finiquitamiento de los valores de la Democracia, la Libertad y los Derechos Humanos.

Y esto no ha hecho más qué comenzar.... Al tiempo!

¿¿¿Bajo qué concepto nadie informado, leído e inteligente en su sano juicio es incapaz de advertir que las infamias de los Acebes, Zaplana y demás acólitos del que se ha ido pero está detrás del telón Aznar, en connivencia con el desconocimiento del americano medio de cualquier cultura e historia no propias, sobre un supuesto conflicto anterior a 1300 años con los "moros" (¡así lo dijo!) son de un cinismo, mala fe, cretinez y mala idea acojonantes y forman parte a su vez de ésa "agenda oculta" que nos lleva al desastre???

Yo, la verdad, me hago cruces de que aún en este país haya tal sentido del vasallaje, caudillismo y gregarismo -¡no sólo en la derecha ojo!- como para no advertir que este lerdo y redichamente malintencionado de Aznar, con su mala sangre y sus peores intereses, está a punto de pervertir lo mejor que ha hecho en su carrera política: IRSE.

Ya pueden temblar Rajoy y cía. Y seguro que Zapatero y cía, por mucho que le acusen de patético talante, tontazo y bobo (que no digo que algo de éso no tenga) ya están restregándose las manos.

La última vez que la derecha estuvo en la oposición y se equivocó de bando (Fraga dijo No a la Otan para joder al PSOE en el 86 y la burguesía y la banca no le perdonaron y tuvo que retirarse a Galicia) se pasó en la oposición diez años más, y sólo accedió al Gobierno gracias a que la izquierda lo perdió con su patética guerra sucia conbtra ETA, corruptelas varias y desapego de González y Serra respecto a las bases. La derecha no ganó las elecciones, acordaos, las perdió el PSOE. Y a Zapatero el 14-M le fue de carámbola. Lo dicho, dos piedras y habrá la tercera, así somos. Y los españoles más chulos que nadie.

El último interés que tiene hoy en día el Capital inteligente y productivo en España -y de eso sabemos algo los que vivimos en lugares como Madrid o Barcelona, las llamadas "clases medias"- es salirse de la llamada senda europea en un momento en que todo el país va a deber de hacer un replanteamiento global del modelo económico con vistas a la pérdida de los fondos de cohesión.

Por mi, nadie hay tan necio como el incapaz de hacer autocrítica, que no deserción de sus ideales, pero ¿nos merecemos en España políticos tan memos como los que tenemos?

Y nadie mínimamente demócrata se alegra de que un país no tenga partidos fehacientes, sensatos y preparados para ser alternativa. Yo, siendo de izquierdas, entendí en su momento que el PP relevase al PSOE en el 93 y, éste, del 93 al 99 no me molestó en absoluto. Pero, no sé hace dos años dentro de nada que ZP gobierna el país y como que en mi vida cotidiana aún no em he enterado. Ah! sí, que ya me podré casar. Algo es algo, aunque no se me haya pasado nunca por la cabeza casarme...

Quería hablar del Estatut de Catalunya, pero lo dejo para otro día.

LO PEOR: el panorama internacional y que el PSOE ni nadie ya se atreven a hacer una verdadera política de izquierdas...

El temps passa ràpid

2006-01-15T17:28:00.000+02:00

Ens hem plantat al 15 de gener. Cada cop el temps passa més ràpid. Recordo que em sembla que fes només quatre dies que estàvem inmersos en el frenesí prenadal. Que si els dies més curts de l'any, que ja està a quí el fred, que què farem aquest any, que si les compres, els regals, mil i un compromisos i plas! Ja som al quinze de gener, el dia es nota que comença a crèixer, i tornem a la mateixa cantinel.la de la major part de l'any: que si la feina, que si el preu de les coses, que què farem per sopar avui o per dinar demà.
El temps corre massa ràpid. Parlem de l'Estatut? Jo ja penso que aquest no és el principal problema del país. Per mi el principal problema del país és la falta d'europeïtat real en els comportaments, l'estil de vida, les actituds, els valors. D'altra manera em costa d'entendre que durant les últimes setmanes els temes de conversa amb tothom han girat entorn del preu de les hipoteques, els baixos salaris i les crítiques més o menys generals que totho fa als patètics personatges que surten per la tele -particularment els peperos, tan infumables sempre.

Un altre tema ha estat el del boicot als productes catalanes. El cava especialment. Curiosament, sense voler-ho, el Gabri i jo vam encetar l'any brindant amb una botela de champagne (francès sí!) que teníem de quan vam anar a Andorra per pasqua de l'any passat. Quina ironia no?

Qui dia passa any empeny? Jo crec que no...

fabulacions [VISTA PRELIMINAR DE BLOGGER]

2006-01-15T16:18:00.000+02:00

fabulacions [VISTA PRELIMINAR DE BLOGGER]

11-M a 14-M, uff qué descanso!

2006-01-14T20:05:00.000+02:00

Amig@s tod@s:
Hoy, mis problemas continúan, mi vida es más o menos tan complicada, insegura, pobre de recursos y derechos y rica de deudas y deberes e igualmente acompasada a lo que marca mi propio y particular destino. Más o menos como hace 48 horas pero, ¿sabéis qué? es como si se hubiese acabado el coitus interruptus en que me/nos quedamos el 3 de marzo del 96. Al despertarme y pensar en la Noticia del Día, he sentido que vuelvo a estar trnaquilo y relajado y vivir en un país normal. Donde cuando encienda la tv no me dé espanto y angustia tropezar con mensajes y personajes que desinforman y manipulan, que se sienten libres de agredir al buen gusto, a la estética, a la ética, a la inteligencia. He sentido que podré ir con la cara alta por ahí porque no se criminalizará, reñirá, intentará acomplejar a quienes no estamos de acuerdo ni pensamos como la mayoría "de gente corriente" legitimada por el discurso único reprimido y retrógado que emiten en onda corta, larga y media los hijos de Cristo Rey, de misa de a 12, casita adosada con jardín y piscina insostenibles en la periferia, de fin de semana en la gran superficie o, ya ni te cuento ay!, aquellos que son y no ocultan ser Legionarios de Cristo o numerarios del Opus Dei. Yo soy ateo y no hago profesión de fe ni de Ley de mis ideas, gustos, tendencias, ni pretendo pensar que estoy en posesión de la razón y que mi camino es el "correcto"...

No se podía sufrir más la ignonimia de que por no compartir los gustos y tendencias de la mayoría uno tuviese que temer que legislativa y mediáticamente le hiciesen sentir más "freak", más minoría, de lo que ya se es por voluntad propia.

En fin: siento un gran alivio y espero ver pronto enterrada de una puñetera vez la España cutre, choricera, casposa y rancia que representan los triunfitos, grandes hermanos, Cine de Barrio, Noche de Fiesta, Ana y los 7, Háblames de ti y sandeces rosas, amrillas y negras varias, el señor Anson, el estreñimiento vital y sensual que inspiran los Aznar, Acebes, Losantos y la retahila de reprimidos mentales, sexuales y estéticos que han aculturizado, atontado y adormilado a este país durante lo que espero haya sido un olvidable paréntesis de 8 años que se hacían ya insufribles.

No espero gran cosa del PSOE, sólo que sienta que vivo en un país normal y corriente y que cada cuál haga lo que le parezca bien con su vida sin que nadie riña nunca jamás al "otro" ni le amenace con ponerlo fuera de la Ley, sin orden ni concierto, desprotegido por un Estado donde se te tira la Constitución, el Codigo Penal, el Déficit 0, la Lengua, la Iglesia y TVE1 a la cara y encima te piden que pagues impuestos. Espero que, definitivamente el Franquismo mental nos deje en paz y que nunca más se vuelva a tratar como a un inmenso parvulario a este país, raro, plural y vivo que es España.... Y que cuando viaje al extranjero y regrese a "casa" no sienta que entro en un lugar gris, aburrido y apelmazado.
Estoy aliviado!

Más que nunca: SALUD Y LIBERTAD!

El 2005 ha estat l'any més fred des del 1984...

2006-01-14T19:45:00.000+02:00

Des del 1984, no teníem un any amb una mitjana absoluta inferior a 16 º, la qual cosa té molt de mèrit en un context en què des de ja fa una dècada el "normal" és arribar a 17 º. L'any més "fresc" de la sèrie del Museu de Badalona és el 1972 amb 15'2 º, el més càlid el 1989 amb 17'7 º. La inflexió és al 1985. fins aquest any predominen els 15 i 16 º de mitjana, des d'aleshores sempre s'età entorn dels 16'5 º a 17'5 º, excepte el 1992 i 1993.

L'estiu, com quasi cada any des del 1993, adelantat a finals de maig.
Mitjana al maig de 19 º, al juny de 24 º i al juliol del 26 º. L'excepció el 2004, molt rúfol i plujós, amb 16 º.
El bimestre setembre-agost, un cop més, i ja van anys!, s'ha comportat com pertoca al Barcelonès Nord i Baix Maresme: màximes decents (excepte esclar el 2003), mínimes normals i temps en general poc propi per gaudir de la platja -ja ho he dit algun cop: no s'està enganyant els turistes en no advertir-los que la majoria d'anys els dies tapats, les tempestes i ruixats i dies rúfols de la segona part de l'estiu són la "cosa més normal" a la costa central catalana???
(Mon conyat va tornar-se a emprenyar notablement aquest any per l'agost quan els dies "típics" de sol i calor de platja van ser 4 comptats...)

Un any més ha glaçat, però com ha glaçat aquest any! Cada hivern glaça aquí, excepció del bienni suavíssim del 1997 i el 1998.
-4 º al gener, amb una gelada d'irradiació durant l'anticicló al dia 12, cosa que no passava des del 1993. Les glaçades m'han fet la guitza al desembre, massa vent la majoria de nits i -sospito- des que ara fa 5 anys es va acabar d'urbanitzar completament el Polígon Comercial de Montigalà, l'aire fred de la riera de Sant Jeroni de la Murtra queda frenat a partir de l'Ikea... grr!. Tot i això finalment -2 º al desembre per compensar-me. No tenia cap més amb mitjana inferior als 9 º i sense glaçada, hauria estat uan anomalia extranyíssima. Per sort, ho ha fet.
18 glaçades en total, 6 al gener, 8 al febrer, 2 al març i 2 al desembre. jo considero glaçada a partir de 0'5º -(perquè em glaça si no fa vent i el termòmetre no deixa d'estar 7 metres per damunt del pati de l'escola que tinc al davant i perquè ho he comprovat any rera any amb la vista a les possibles gebrades i el plat amb aigua esperant que es glaci...

Increïblement "l'onada de fred encoberta" del desembre ha acabat provocant que aquest mes sigui el més fred de l'any amb 7'4 º de mitjana. 7'6 º al gener i 8 º al febrer. Mitjanes comparables a les del prelitoral. De la mateixa manera que els del prelitoral deuen haver tingut mitjanes pròpies de l'Interior i els de l'Interior pròpies del Prepirineu e così via... Ha igualat el desembre del 2001. Però el desembre del 90 va ser encara més fred amb només 6 º.

Una altra cosa que destaco del 2005, la gran quantitat de dies amb màxima igual o inferior a 10 La destacable xifra de 37, la mitjana des del 1980 és de 16. Si tinc en compte que la mitjana de glaçades és de 5'8 (i aquest any ha contribuït a que passi de 5...) i l'hem més que triplicada...
Les nits tropicals 56, destacant que al juny ja van ser 13, 24 al juliol, 15 a l'agost, 4 al setembre. El normal són 55.

Finalment trobo com a dada curiosa, respecte al règim tèrmic de l'any, i amb dades entre 1980 i 2005, "l'aplanament" de les estacions extremes. M'explico, les mitjanes dels mesos freds tenderixen a igualar-se entorn dels 10 º i les dels estivals passen a estar entorn de 24 º ja que el juny s'apropa perillosament a la mitjana de 23 º i el setembre té 22'5 º. Particularment els mesos de març, maig i juny estan contribuïnt a agreujar i afavorir aquest fenòmen. El març s'ha refredat una mica, la mitjana ja és més pròxima a 11 º que a 12 º i el juny no para de pujar. Curiós no? ës com si anéssim cap a estius sostingudament càlids que comencen més d'hora i a hiverns on la distribució capriciosa des del 99 de les onades de fred fa que l'hivern comenci a finals de novembre i acabi a principis de març, sempre entorn de mitjanes poc amunt o avall dels 10 º (la tercera dècada de novembre ja té una mitjana pseudohivernal de 10'5 º i ídem la primera del març). Si afegeixo que fins fa tres anys la mitjana del gener era inferior a 9 º (8'7 º) i ara ja és de 9'2 º....

Comunicar ensenyant

2006-01-14T19:40:00.000+02:00

Encara és aviat per què pugui entreveure i concretar què ha significat personal, i molt menys professionalment, la meva “experiència com a mestre” aquests mesos de l'hivern 04-05 a l'IES Isaac Albèniz. És tot massa recent. Però intueixo que marca un abans i un després en la meva visió d'algunes coses. Cal advertir que, havent treballat com a periodista, durant tot una dècada des que ja fa que vaig acabar la Llicenciatura en CC. de la Informació, la meva opinió sobre “cap on va la societat”, havia entrat en una mena d'escepticisme vital de difícil resolució. A hores d'ara el contacte amb la realitat de les “noves generacions” ha modificat en certa manera aquest desencís. He situat el desencís més aviat cap a la meva generació, l'anterior a la meva, d'altres. Ha quedat retratada -en un alt molt grau- la hipocresia dels autoanomenats “progres” (una espècie molt abundant a l'ensenyament...) i he resituat el meu escepticisme en d'altres factors socials, económics o culturals, no pas en els adolescents. He “esponjat” els adolescents “de tota culpa”. M'explico. Em sento alliberat quan, després de molts anys, torno a passejar per la barriada de la meva infantesa i adolescència tot venint d'altres ambients socials, professionals i culturals molt allunyats ètica i estèticament d'aquesta realitat urbana en contínua i trascendental modificació.

Anava a fer la Unitat Didàctica (UD. ) amb molt de relativisme. El grup-classe no era gens engrescador i la UD. que havíem planificat no s'ajustava al 100 % al que a mi m'hagués, m'agradaria, haver fet. M'havia de forçar una mica per fer-la meva. La Mariona, amb qui m'he hagut d'entendre per portar endavant aquestes pràctiques, ve i té una filosofia de vida, també generacional, força diferent a les meves inquietuds, experiències i actituds. El treballar en grup m'ha abocat a fer certes renúncies i, per exemple, he d'aclarir que jo hagués donat molta menys importància a la Badalona romana o medieval, incidint molt més en la realitat contemporània. Però treballar a dues mans comporta buscar la “via del mig” i, crec, ens n'hem sortit -i entès- molt més bé del que em pensava inicialment. Durant les vacances de Nadal, mentre havíem de preparar la UD., no les tenia totes amb mi i d'una o altra manera es devia acabar notant quan vam haver d'acabar repetint la UD.

Durant el treball d'observació vaig haver de fer esforços per fer canviar la Mariona d'una actitud inicialment poc il.lusionada envers els alumnes a una altra de més neutra, tranquil.la, desacomplexada. És cert que aquests no eren els alumnes “ideals”. Els més participatius, curiosos i desperts. Però, ja durant el treball d'observació, em vaig proposar desfer certs clixès sobre els nois-es “garrulos i passotes” i crec que ho vaig aconseguir. Modèstia a part, m'ha ajudat venir d'una realitat propera a la dels mateixos alumnes a qui anàvem a adreçar les classes. Sóc perfectament conscient que no és fàcil submergir-se en l'entorn “de barriada” venint d'altres entorns més acomodats. Però em vaig proposar desfer tòpics i ajudar la Mariona a mirar amb d'altres ulls aquests nois i el resultat, en la mesura i part que em pertoca, ha valgut la pena.

A tercer d'ESO la libido dels adolescents de barriada i la mala baba davant el present i un possible no-futur es conjuren de tal manera dins la dinàmica de l'aula que no pocs professors s’agafen baixes mèdiques per les raons més variades si és que no adopten una actidud mecanicista, funcionarial davant la professió. És aquesta una actitud deplorable de certs professsors de l'IES Albèniz i puc afirmar, amb la perspectiva suficient respecte al treball d'observació, que l'estil docent que tant ens va sorprendre referit a la Pepa, té altres motius i, en cap cas, responen a una dimissió respecte al referent què ha de representar ella per als alumnes. En tot moment la seva ajuda, recolzament i comprensió cap a nosaltres i la tasca que ens proposàvem tirar endavant ha estat entusiasta i d'inestimable col.laboració i suport en els moments de dubte i vacil.lació, quan no obert neguit, que hi hem tingut.

Un dels aspectes que més m'ha decebut, especialment durant la part de la UD. que feia servir internet com a eina i procediment i de la qual me n'havia encarregat personalment, és veure que una de les causes de la passivitat dels alumnes envers l'educació en general, crec que té a veure amb la Revolució Tecnològica i la pèrdua de valor de la condició humana en aquesta Era Postindustrial. Sobta de veure que l'individualisme de què són víctimes comporta paradoxalment una despersonalització, una anul.lació de la pròpia llibertat davant les tecnologies i no només aquestes. Ho denota l'ús i abús indiscriminat, acrític i automatitzat que fan de les noves tecnologies. Ni les explicacions ni l'objectiu inicial es podíen conjurar amb aquesta pressumpció com un tot indiscutible i incontestable que fan de la virtualitat i de les possibilitats d'internet. Sobrava incidir massa sobre la familiaritat amb l'eina i en canvi era necessari fer pedagogia sobre la complementarietat amb el format “antic” i inalienable des d'internet que és el Llibre.

Per uns moments vaig pensar que preferiria haver fet aquesta part de la UD. a la ben assortida biblioteca de l'Albèniz. Vaig haver d'insistir fins l'avorriment que internet no és el manà i que als llibres hi ha de tot i més. I que encara, abans de la recerca indiscriminada per internet, el paper imprés hi juga un rol incomparable i valuosíssim. Vaig demanar que, a casa, consultéssin també a les rovellades enciclopèdies “que de ben segur teniu decorant el menjador” per trobar les informacions que demanàvem sobre algunes ciutats del món. Al dilluns següent es van presentar amb uns treballs baixats d'internet preciosos -és un dir...- i ningú s'havia molestat en consultar un llibre... M'he sorprès a mi mateix fent aquestes reflexions, a desgrat de semblar “carca”, tot conversant amb la Mariona i la Pepa. Però no sé què hagués passat si en comptes de proposar l'ús d'internet haguéssim proposat una visita a la biblioteca del centre. Potser la UD. no hagués estat tant innovadora com se'ns demanava però segur que els haguéssim obert els ulls a una realitat gens menyspreable i que ignoren completament: la vàlua del Llibre. Potser el voler fugir de l'estil docent basat en l'ús i abús del llibre de text que en fa la Pepa ens va forçar a escollir la “modernitat” intrínseca d'internet a desgrat que els alumnes continuïn relacionant els llibres amb una cosa inhòspita, avorrida i casposa. És el gran retret que em faig en finalitzar la UD. Tot plegat: contradiccions de la modernitat i emprenyament amb un mateix.

M'he vist segur fent les classes. Estic acostumat a parlar en públic i rebre un feedback positiu. La meva altura, el meu aspecte i la meva tendència a modificar el registre de veu i moure les mans una mica teatralment (fruit en part de la meva família i estades a Itàlia i d'haver mimetitzat sense adonar-me'n certs “tics” transalpins...) m'ajuden a cridar l'atenció però també a fer que, sovint, quan demano rèplica, es faci el silenci al meu voltant. 25 cares mirant-me bocabades, sorpreses davant la incontenible i voluble xerrameca d'aquest paio llarg i alt i que acaba igual rient que mirant amb els ulls fixes i seriosos l'interpel.lat, i jo esperant que algú demani la paraula, respongui a la pregunta llençada als 4 vents i tota la classe en silenci. Però la classe no és un teatre i no esperes aplaudiments, esperes diàleg, respostes, conversa... La Pepa i la Mariona se n'adonaven i acabàvem de vegades rient sota el nas tots tres. Em salva el meu nul sentit del ridícul i la meva predisposició a fer mofa de mi mateix. Ja durant la visita per Badalona em va sobtar com alguns-es alumnes em parlàvem de tu i d'altres de “profe”. Anàvem per Badalona i ells intuïen la meva familiarietat amb la ciutat i vaig poder gaudir de la proximitat d'ells. Un dels nois em tractava gairebé de “col.lega” i, sovint, havia de canviar el meu registre i posat per fer-lo veure que no podia oblidar que el que estàvem fent era una activitat de Geografia de què hauria de donar comptes després a l'aula tot entregant degudament completat el dossier...

Em va saber greu no tenir temps per incidir en determinats aspectes de la realitat dels alumnes que jo he viscut -en una època ja caducada- de manera similar a ells, per manca de temps i per la negociació compartida amb la Mariona per planificar la UD. I els objectius d'aquesta. La unitat sobre la ciutat es prestava moltíssim i, en la mesura que m'ho permetia el dens programa, vaig anar introduïnt reflexions aprofitant al.lusions a la pròpia ciutat de Badalona, personificant si venia al cas amb experiències pròpies i, al final, crec que si només un dels alumnes ha interpretat el missatge, ja haurà valgut la pena la nostra UD. i el meu pas per el 3r B d'ESO de l'IES Isaac Albèniz.

El Fondo al punt de mira

2006-01-14T19:34:00.001+02:00

RECUPERO UN TEXT QUE VAIG ESCRIURE EL SETEMBRE DEL 2001, SÍ EL SETEMBRE DEL 2001. Després de molts anys vaig tornar a tenir temps de fixar-me en el que havia passat en el barri del Fondo mentre jo voltava amunt i avall per la Gran Barcelona i per Europa. Aquesta setmana ha explotat una casa per una fuita de gas i han detingut a un cap d'Al Qaeda aquí a la cantonada com qui diu...
Títol: El Fondo al punt de mira

Suposem que un marxa del seu barri i, fora d'algunes vacances i caps de setmana, no torna a tenir temps fins força anys després per a passejar-s'hi amb tranquil.litat tot gaudint del canvi produit, en el barri i en un mateix. El temps no passa mai desapercebut. Deixa rastre.
Jo, després de 10 anys, m'he passat aquest principi de tardor passejant per carrers de noms tan evocadors com Beethoven, Mozart, Liszt, plaça del Rellotge, Verdaguer, el "camí" de Badalona o del Fondo, Bruch, Massenet, etc, i el mercat per on havia arribat a jugar a còrrer i a "l'escondite" amb els companys de la colla del Verge de les Neus i d'altres que anaven al Wagner o al CP Beethoven. Allò que anomenàvem els carrers del músics i que encertadament l'Ajuntament veï va utilitzar per batejar la plaça dels "Músics". Un encert acompanyat d'una cosa que algun dia algú, al meu entendre i -crec- de més veïns de "tota la vida" (i dit sense cap ànim especulador sinó tal i com és) haurà d'explicar millor o, per què no: resoldre. Perquè l'encert anterior va ser acompanyat d'un error monumental, diferenciador si es vol però gens encertat: canviar el nom del "Fondo badaloní" -dit així per entendre'ns- per allò que ara se'n diu "barri de la Pau".
La primera impressió, la tens en apropar-te a l'estació del metro. El que per a mi és el canvi de conseqüències més profundes en aquests anys al barri. El caràcter absolutament nou, m'atreveixo a dir que "cosmopolita", europeu, que té l'entorn d'on ara està l'estació del metro no pot passar desapercebut per un que conegui el barri d'abans i després de la inuguració de l'estació l'any 92. Una estació a pràcticament una passa del límit entre els dos muncicipis. Aans era un esvoranc que partia els barris, amb amplades i cotes diferents i amb una gran zona de descampat en el tram immediat a la Rambla de Sant Sebastià, on hi havia una jardineria i molts de cactus, era inhòspit... allò que se'n deia el "camino".
Tot i això, l'estat de conservació d'ara de vegades és lamentable i no sempre per culpa dels qui ens governen. Pujar al metro a qualsevol parada del centre de Barcelona -tot i que allà ja es queixen de la brutícia com un tema prioritari...- i plantar-se al Fondo, si un es fica en el llocl d'algú que ho fes per primer cop, pot resultar desencoratjador. Al vespre especialment. Papers, restes de bosses i embalatges d'una coneguda cadena de mobles sueca... i fins i tot algun carret de l'hipermercat de Montigalà s'ha arribat a veure dies i dies escorat al forat d'algun arbre o, encara pitjor, aparcat al costat dels cotxes o els contenidors de vidre, paper, etc.

Però el metro ha portat un nou punt de centralitat al barri -a contracor de la tradicional plaça del Rellotge potser. El seu caràcter de centre de trobada i d'estada de joves de totes les "tribus" urbanes i fills de la novíssima immigració li atorguen un aire popular i atrafegat. Un curiós còctel de caos urbanístic a mig acabar i de barreja de races i estètiques i litúrgies humanes en són la nota predominant d'aquella cruïlla de barris i municipis.

Fa molts anys, per a mi, el més mundà eren els "caballitos" que arrivaben dos cops l'any, per les festes de Sant Joan i per les vacances de Nadal; i els encants del dissabte que encara avui en dia són molt freqüentats i augmenten, si cal, el caràcter obert i d'aiguabarreig humà del barri.

El punt d'atracció tradicional del barri, però, és la "plaça", el mercat de mossèn Cinto Verdaguer. Hi ha una cosa que no enganya. On van (continúen tot i la proliferació d'hipermercats..) a plaça les dones ja no només del Fondo sinó també del que s'anomena "La Pau" de Badalona i de part de la Salut i fins i tot de La Colina? Sens dubte:a "la plaça" del Fondo. Em serveix com exemple explicatiu el criteri que va seguir-se per assignar els diferents municipis catalans a una comarca o altra durant la II República: on anava a mercat la gent?, quin era el centre de referència de les gestions i del comerç?. Per aquesta mateixa regla de tres resulta claríssim que la gent dels carrers Mònaco, Otger o Listz del Badalona viuen tan al "Fondo" com els del Fondo "estricte"... En certa manera aquestes zones colindants de Badalona tenen el seu "centre de serveis" mig repartit entre el Fondo i Badalona. I és que els grans magatzems i cinemes, bars i restaurants de Montigalà han afegit un nou atractiu, fora ja del barri, i incentiu al qual no és alié la proximitat de l'estació de metro.

En aquest emplaçament, a mig camí dels dos municipis, hi va haver el nucli de barraques i cases de planta baixa que definitivament van ser enderrocades fa dos anys. En aquest solar hi volíen fer un mercat precisament, segons el pla d'ordenació de Montigalà per al 92. La idea ha quedat completament descartada i seria hora, quan s'acabi l'actual pla de reforma de l'antic camp de la Gramenet -significativament a cavall dels dos municipis, i tan al Fondo hi era el gol est com l'oest...-, que tots dos ajuntaments concloguin el gran vial que ha de connectar la rambla Sant Sebastià amb la de Sant Joan de Badalona. Seria l'autèntica "Rambla" central del nostre Barcelonès Nord, no?

D'altra banda no puc oblidar un canvi significatiu, absolutament concadenat amb tots els canvis anteriorment citats. Fins a fa poc més de deu anys al Fondo de zones verdes, el que se'n diu verdes, no n'hi havia cap. De petit el lloc més verd i centre de referència de les "aventures" fora de col.legi i durant les vacances eren les "carreteres". Tot el que ara és Montigalà. (Ho sento, si algun colomenc posa el crit al cel per tantes referències a Badalona: trobo que al municipi veï és impossible de no citar-lo si es vol parlar de debò i seriosament d'aquest barri...) I us asseguro que del començament de "les carreteres" al turó de Montigalà s'hi podien comptar amb els dits de la mà els arbres que hi havíen: exactament dues figueres, una acàcia i un parell de pins escarransits. Tot això es història. El verd és present a qualsevol racó on hi pugui cabre un arbre o arbust. La peatonalitació del que els més grans anomenen encara la riera, Mossèn Cinto Verdaguer, ha convertit tot el carrer del metro a la plaça del Rellotge en un autèntic túnel d'arbres, de frondoses i espesses que són les acàcies que amb tant d'èxit han arrelat. El més desolador és al pic de l'hivern. Les acàcies plantades últimament per les nostres ciutats -m'ho va explicar un amic jardiner- són caducifòlies i vénen del nord de la Xina, on a l'hivern s'hi congel.len literalment sota el monsó que ve de Sibèria. Aquí, on amb prou feines hi glaça algun cop a l'hivern, aquests arbres es mantenen verds fins que a l'abril els nous brots demanen pas. Senzillament vull remarcar l'estranyesa que comporta el ple hivern passejar-se per un carrer tan fosc. És una constatació, si no només cal esperar al desembre i ja n'hi direu la vostra. Quan el sol del nostre hivern és tan agradable resulta realment desencoratjador, depressiu, anar al "mercadillo" que s'hi fa els dissabtes i no notar que l'absència de llum és notòria i molesta.

Aquests són alguns dels canvis i sensacions que, a primera vista, es noten en passejar pel barri amb atenció i calma després de molts d'anys. D'altres canvis, més lents però no gens menys notoris i profunds, estan trastocant -no per primera vegada- la fesomia i entramat social del sector, però això serà motiu d'un altre article. De moment assaborim el canvi d'imatge que, sens dubte, és aclaparador i tremendament positiu.

Ara em toca a mi...

2005-03-22T23:41:00.001+02:00

Després de donar-hi voltes i voltes a la idea jo també he pensat que podria fer un blog. No sé si durarà molt ni si diré coses interessants, però aviam què surt. De moment, avui és dimarts "Sant" del 2005 i el dia no ha convidat a fer-se gaire il.lusions. La primavera continua ben pansida i grisota i el món no fa pinta de voler deixar-se estar de foteses. S'ha de tenir moral i esma per seguir l'actualitat. La última bajanada que em faltava per sentir és veure com els del PP ara volen investigar les connexions del PSOE amb els atemptats terroristes de l'11-M. Coses veredes amigo Sancho!!!

Benvinguts en qualsevol cas i bones pasqües!

Ara em toca a mi...

2005-03-22T23:41:00.000+02:00